Em pregunta vosté quina és la idiosincràsia dels filòsofs?… Per exemple, la seua falta de sentit històric, el seu odi a la noció d’esdevenir, el seu egipticisme. Creuen honorar una cosa quan la deshistorien, sub specie aeterni, —és a dir, quan fan d’ella una mòmia. Tot el que els filòsofs han manipulat des de fa mil·lennis ha estat mòmies conceptuals; cap realitat no ha sortit viva de les seues mans. Aquests idòlatres dels conceptes maten i dissequen tot el que adoren, —quan adoren, constitueixen un perill mortal per a tot. La mort, el canvi i la vellesa, no menys que la reproducció i el creixement, són per a ells objeccions, fins i tot refutacions. El que és no esdevé; el que esdevé no és… Ara bé, tots ells creuen, fins i tot desesperadament, en el que és. Però com no poden apoderar-se’n, busquen raons que expliquen per què els defuig. «El fet que no percebem el Ser ha d’obeir a una ficció, a un engany; on està l’enganyador?» — «Ja l’hem trobat!», exclamen contents. «És la sensibilitat! Els sentits, que també, d’altra banda, són tan immorals, ens enganyen sobre el món vertader. Moralitat: cal emancipar-se de l’engany dels sentits, de l’esdevenir, de la història, de la mentida, —la història no és més que fe en els sentits, fe en la mentida. Moralitat: cal dir no a tot aquell que done crèdit als sentits, a tota la resta de la humanitat: tots ells són «poble». Ser filòsof, ser mòmia, representar el monòton-teisme amb una mímica de soterrador! —I repudiar, sobre totes les coses el cos, aquesta deplorable idée fixe dels sentits! Infestat de tots els errors que la lògica aporta, refutat, més encara, impossible, malgrat que tinga la gosadia de comportar-se com si fos una cosa pròpiament real! …»

COMENTARI

Nietzsche comença demanant-se per la manera de ser característica dels filòsofs (la seua idiosincràsia), i es respon dient allò que caracteritza els filòsofs és el seu rebuig a la diversitat i al canvi, la seua incapacitat per entendre que els valors canvien amb la història i, per tant, la seua tendència a definir nocions, principis i valors necessaris, vàlids en tot temps i a tot arreu (tendència que qualifica d’”egipticisme”, tot al·ludint a l’antiga pràctica egípcia consistent a momificar els cadàvers per aconseguir mantenir-los intactes al llarg del temps, i al costum egipci de construir monuments funeraris ―les piràmides―, imponnets com els sistemes filosòfics i fets, com aquests, amb la voluntat que perduressin per sempre). Els filòsof valoren allò que tindria validesa constant i, per aquest motiu, cerquen tesis, definicions i principis al marge de els coordenades històriques i culturals (com si la seua validesa mai no caduqués i, per tant, fos eterna). Els filòsofs prescindeixen de la vida i de els seus contradiccions i exalten sistemes i idees de validesa permanent («reten-culte-als-ídols-conceptu-als»). Des de Parmènides (en el poema del qual podem trobar aquella idea, purament lògica, “el que és és” i “no és cert que el que no és sigui”) han anteposat lògica i raó a experiència vital, negant-se a acceptar allò que aquesta darrera ens ensenya (que tot canvia, que sols hi ha perspectives, que la raó deforma…). Com a conseqüència d’aquesta actitud, es filòsofs acaben desautoritzant l’experi-ència sensorial, que refuta les seues pretensions filosòfiques i la qualifiquen d’il·lusió: ―Són els sentits que ens enganyen ―diuen(constitueixen la via de l’opinió, dirà Parmènides. Cal, per tant, desfer-se d’aquest engany, de la impressió que no hi ha res de cert ni de permanent, una impressió en què sols poden caure els ignorant («el poble»). L’ensenyament (la “moralitat” subjacent a tot sistema filosòfic) és que el testimoni dels sentits menteix (els sentits se’ns mostren, per això mateix, immorals, tan immorals com el cos en què es troben) i que la història és, en el fons, permanentment idèntica a si mateixa (que hi ha un Ésser permanent ―un sentit, uns principis, i un ordre― per dessota del canvi). Hi haurà, per tant, una única veritat; eterna, a la qual cal sotmetre’s, una veritat única i eterna com ho seria Déu (noció que, al a la qual, d’una manera o altra, és a dir, sota un aspecte o altre, sempre acaben acudint els filòsofs i tots aquells que creuen en una veritat absoluta), i és que els filòsof que adoren la raó sempre acaben conduint-se com els monoteistes i, com aquests, s’esforcen a conservar els seus dogmes, sempre iguals, monòtonament iguals. I no obstant, com n’és de descarada la realitat sensible, que gosa d’aparèixer als nostres ulls com si fos allò que realment val (com si fos ella l’autèntica realitat, per davant de la que es desprèn del filtre del raonament)!