És coneguda la meua exigència als filòsofs: cal que se situen més enllà del bé i del mal, —que tinguen per davall seu la il·lusió del judici moral. Aquesta exigència deriva d’un descobriment que jo he estat el primer a formular: que no existeixen fets morals. El judici moral té en comú amb el religiós la creença en realitats inexistents. La moral no és sinó una interpretació de determinats fenòmens o, per a ser més exactes, una mala interpretació. El judici moral, com el religiós, pertany a un nivell d’ignorància en què manca, fins i tot, la mateixa noció de realitat, la discriminació entre el real i l’imaginari: de manera que, en aquestes circumstàncies, «veritat» designa tan sols coses que avui dia anomenem il·lusions. Per això, el judici moral mai no s’ha de prendre al peu de la lletra: sempre inclou en si mateix un pur contrasentit. Tanmateix, la seua utilitat com a semiòtica és inestimable: revela, almenys als experts, les realitats més valuoses de cultures i mentalitats que no en sabien prou per a «entendre’s» a si mateixes. La moral és mera parla simbòlica, mera simptomatologia: per a traure’n profit, cal conèixer prèviament de què es tracta.

COMENTARI

L`ètica (també coneguda com filosofia moral) no és tant diferent de la religió, i així, mentre aquesta darrera parteix de la creença ―dogmàtica― que hi ha una divinitat que espera de nosaltres que ens comportem d’una determinada manera, coincident amb la seua voluntat (una voluntat que, per ser la de Déu, és llei absoluta que prescriu allò que, per ser el que Déu vol, és absolutament bo), l’ètica parteix de la creença en l’existència d’una veritat absoluta (aquesta vegada prescrita per la raó o, potser, per certa intuïció universal que habita en l’interior de tot home) que, anàlogament al que s’esdevé en el cas de la religió, ens assenyala els valors morals que han de presidir tota conducta perquè, al seu torn, pugui ser considerada bona també en termes absoluts (és a dir, no relatius). Ara bé, com bé sabem després d’haver constatat que la raó és només un instrument al servei dels intints i les passions i que el concepte de “Déu” és un concepte buit i mancat de sentit, no existeix res semblant als valors morals, als  valors universals i absolutament bons, de manera que es fa impossible el “judici moral”, i és que, per poder existir aquest (és a dir per poder jutjar si determinada acció és bona o dolenta), caldria, justament, disposar d’aquells valors com a criteri amb què comparar els nostres actes. Sense valors (sense “fets morals”) no hi ha judici moral i, sense aquest, res ens autoritza a parlar de bé i de mal. El filòsof ―el savi― cal que no perdi de vista que no hi ha ni bé ni mal, cal, per tant, que se situï més enllà d’aquests.[1]

En realitat passa que, en jutjar moralment els comportaments acabem considerant real i objectiu allò que no és res més que fruit de la nostra imaginació: els valors morals. Tot plegat és absurd: una mera confusió entre fantasia i realitat.

La moral no és altra cosa que el nom que donen a certes formes típiques d’actuar culturalment determinades. Les comunitats humanes tendeixen a actuar de  certes maneres, que han estat històricament fixades, perquè són consideres com les més indicades per part de la majoria dels membres del grup. Ara bé, en comptes d’interpretar aquests comportaments en termes històrics i d’utilitat,que és com els hauríem d’interpretar, tendim a valorar-los en base a les nocions correcció/incorrec-ció, bé/mal, o el que és el mateix: passem a considerar-los en termes morals. Tot plegat és un error perquè, com acabem de dir, no existeixen esdeveniments o accions que admetin valoració moral (no existeixen, per tant els “fets morals”).

No obstant, cal dir que aquesta manera d’actuar ofereix al savi (el “sapient”) pistes per conèixer com són les societats, i és que conèixer què és el que determinada societat considera bo o dolent ens permet conèixer com és, quina mena d’individus la integren i com és llur voluntat de poder. Per tant, els valors morals i els judicis que aquests valors fan possibles s’erigirien en símbols (la semiòtica és la ciència que estudia els símbols ―o signes― i la seua significació oculta) de la manera de ser dels subjectes concrets i de les seues societats que ens faciliten el coneixement d’aquests darrers, ens permeten, de fet, conèixer-los millor que no es van conèixer ells mateixos (de manera anàloga a com un psicoanalista arribar a conèixer l’inconscient del subjecte psicoanalitzat en base als contingut dels seus somnis, on els continguts d’aquell insconscient apareixen projectats de manera simbòlica).

Una moral, per tant, és només la manera con s’expressa la naturalesa d’un grup humà i dels individus que l’integren, de manera semblant a com una malaltia s’expressa en els seus símptomes, que cal que el metge interpreti per poder arribar a diagnosticar-la). Ara bé, si ens pensem que la moral respon a alguna cosa real (i no a una mera interpretació imaginària), llavors només ens confondrà i no ens aprofitarà per aribar a descobrir res.


[1] Cal recordar que el títol d’una de les obres més importants de Nietzsche es titula, precisament: Més enllà del bé i del mal.