Considerem l’altre cas de l’anomenada moral, el de la re-producció d’una determinada raça i espècie. L’exemple més grandiós al respecte el trobem en la moral índia, sancionada com a religió per la «Llei de Manú». La tasca ací proposada rau a formar simultàniament ni més ni menys que quatre races: una sacerdotal, una altra guerrera, una altra mercantil i llauradora i, finalment, una raça destinada a servir, els sudra. És obvi que ací ja no ens trobem entre domadors de feres: es necessita un tipus humà cent vegades més temperat i racional tan sols per a concebre el pla d’una tal re-producció. Hom respira alleujat en passar de l’atmosfera cristiana d’hospital i presó a aquest món més sa, més elevat i més ampli. Com de pobre apareix el «Nou Testament» al costat de Manú, quina pudor fa! —Però també calia que aquesta organització fos terrible, —aquesta vegada no en lluita amb la bèstia, sinó amb el concepte antitètic, l’home-no-produït, l’home mestís, el tshandala. I de nou, no disposava d’un altre mitjà de llevar-li la seua perillositat, d’afeblir-lo, que emmalaltir-lo, —es tractava de la lluita amb el «gran nombre». No obstant això, és possible que no hi haja res tan contrari a la nostra sensibilitat com aquestes mesures preventives de la moral índia. El tercer edicte, per exemple (Avadana-Sastra I), el «dels llegums impurs», ordena que l’únic aliment permés als tshandala és l’all i la ceba, ja que l’Escriptura Sagrada prohibeix donar-los grans ni fruits que continguen grans, ni tampoc aigua i foc. El mateix edicte estipula que l’aigua que necessiten no l’han de prendre dels rius ni de les fonts ni dels estanys, sinó només dels accessos als pantans i dels tolls fets per les petjades dels animals. També se’ls prohibeix rentar-se la roba i, fins i tot, rentar-se ells mateixos, perquè l’aigua que se’ls concedeix com un favor només ha de servir per a apagar la set. Finalment, es prohibeix a les dones sudra assistir en el part a les dones tshandala, així com a aquestes assistir-se entre elles… —L’èxit d’aquesta reglamentació sanitària no es va fer esperar: epidèmies mortíferes, fastigoses malalties venèries i, a continuació, com a reacció, la «llei del ganivet», tot ordenant la circumcisió dels barons i l’extirpació dels llavis menors de la vulva a les xiquetes. —El mateix Manú diu: «els tshandala són el fruit de l’adulteri, l’incest i el crim» (—tal és la conseqüència necessària del concepte re-producció). Tota la seua indumentària ha de reduir-se a estripalls presos dels cadàvers, la seua vaixella, a olles trencades, el seu adorn, a ferro vell, i el seu culte, al dels esperits del mal; han de vagar pertot arreu sense trobar la pau enlloc. Se’ls prohibeix escriure d’esquerra a dreta i servir-se de la mà dreta per a escriure: l’ús de la mà dreta i de l’escriptura d’esquerra a dreta està reservat exclusivament als virtuosos, a les persones de raça.

COMENTARI

Nietzsche considera la moral cristiana com una doctrina destinada a la domesticació dels individus més forts, creatius i indòmits. A aquesta doctrina que cerca convertir els éssers lliures en esclaus humiliats, Nietzsche oposa aquell altre plantejament moral que anomena “criança”, terme que, inicialment, faria referència a la tècnica emprada pels ramaders consistent a encreuar exemplars seleccionats d’una espècie d’animal amb al finalitat d’aconseguir un millorament de l’espècie, és a dir a aconseguir ovelles més llanoses, cabres o vaques que produeixin més llet, cavalls més gràcils, més resistents o amb potes més grosses, bous més forts o gossos més dòcils, per posar alguns exemples.

Nietzsche troba una exemple especialment destacable d’aquesta manera de procedir en el “codi Manu”, que ell anomena “Llei de Manú”.


El “codi Manu”, o Manu Smriti és un text sagrat de la tradició hindú (escrit, segons alguns a cavall del segles IV i III aC i, segons d’altres el segle VI, també abans de Crist) que, en 18 capítols, exposa un seguit de regles de conducta que havien de ser respectades i seguides pels diversos grups socials.

En la tradició hindú, el Manu Smriti hauria estat dictat per Manu, el primer ésser humà i el primer rei existent sobre la terra, fill del Sol (Vivaswat). Manu estava dotat d’una gran saviesa i d’una no menor virtut i d’ell descendirien tots els humans (manavàs), classificats en tres grups: un integrat per aquells destinats sacerdotals (els brahmans), un altre integrat pels qui són destinats a les tasques de govern i a la guerra (els xatria) i un tercer integrat per aquells que estarien destinats a l’agricultura i el comerç (els varsia). Per sota d’aquest tres grups o castes generals hi hauria encara una quart grup integrat, en aquest cas, per individus no qualificables pròpiament humans: els sudres, que, de fet, s’identifiquen amb els habitants prearis (és a dir, anteriors a l’arribada dels pobles indoeuropeus) del subcontinent indi, als qual quedarien destinades les feines manuals menys valorades, la funció de servent i els oficis de músic i actor.

Nietzsche hauria llegit una exposició sobre contingut del Manu Smriti en un text de Louis Jacolliotpublicat a París l’any 1876 amb el títol: Les legislateurs religeux: Manou-Moïse-Mahomet.


L’autor de l’aforisme interpreta que els preceptes continguts en aquest codi tenien la finalitat moldejar (criar), mitjançant normes de vida i d’encreuament, aquells homes més capaços per convertir-los en veritablement lliures i senyors de els seus vides (en la mesura que fossin, cadascun d’ells, capaços de tal cosa), per aquest motiu Nietzsche troba en aquest text (un text sagrat d’una religió de les considerades per ell com a “afirmatives”) un doctrina més sana i elevada que no la del cristianisme, resclosit i mesquí fins a un extrem. Alhora, però, aquest codi indicaria també com moldejar aquells individus més dèbils i incapaços (els integrants de les castes de sudres, subjectes no aptes per ser sotmesos a cap procés de criança que fes d’ells uns veritables homes)[1] per convertir-los (mitjançant un seguit de preceptes que posen de manifest el caràcter inexorablement repressor de tota moral i de tota religió, ni que, com aquestes, siguin una moral de la “criança” i una religió “afirmativa”) en una massa (de fet, la major part dels individus pertanyerien a aquest grup) al servei de les humans superiors. Certament, aconseguir això no significava altra cosa que debilitar-los i treure’ls tot el perill que poguessin representar per als més forts, en definitiva, es tracta d’emmalaltir-los, objectiu pel qual es disposen mesures de restricció alimentària, higièniques i d’atenció sanitària, a més d’altres mesures tendents a fer impossible l’autoestima i l’orgull que aquesta comporta. Així mateix, es preveurien mesures tendents  limitar-ne el nombre per evitar que, malgrat tot, en un futur poguessin arribar a representar un perill.(Podríem dir que els sudres xandala, segons Nietzsche―en realitat també estarien sotmesos a un procés de criança, destinat, en aquest cas, a la seua degradació, un degradació feta en benefici dels humans més aptes, millors).

Com veiem, i com el mateix Nietzsche s’encarrega de destacar quan afirma que «potser no hi hagi res que contradigui més el nostre sentiment [fixem-nos que no diu “valors”, “principis” o “creences”] que aquestes mesures preventives de la moral índia», també en aquest tipus de moral, tot i contenir aspectes innegablement positius que la fan preferible a la cristiana, es posa de manifest la naturalesa intrínsecament repressora de tot pensament moral, naturalesa que, per tant, fan d’aquesta “llei de Manú” una proposta rebutjable.

Ara bé ―subratllem-ho― malgrat tot, des de la perspectiva nitezschena, aquesta moral de “criança” tindria, dues virtuts:

  • Parteix de l’evidència que no tots els homes són iguals. (En aquest sentit cal anotar una referència que el mateix Nietzsche farà, en L’Anticrist, el penúltim del seus llibres, a l’existència d’una jerarquia natural d’individus. Allí, en el seu “aforisme 57è”, tot servint-se, de nou, de la noció tan característicament hindú de casta, afirma: «L’ordre de les castes, la llei suprema, la llei dominant, és tan sols la sanció d’un ordre  natural, d’una legalitat natural.»)
  • Cerca garantir la llibertat dels qui, per posseir una més gran voluntat de poder, són veritablement capaços de ser lliures.

La llibertat d’aquests individus es garantiria per l’afebliment de la massa (que sempre constitueix una amenaça per causa del gran nombre que la integren) i per la potenciació de les millors característiques del forts.


[1] Cal dir que, en l’aforisme, Nietzsche confon els sudres amb els xandala (o “intocables”), que, en realitat, serien els més baixos entre els sudres, és a dir, els membres de les castes més inferiors del grup del sudres.