Nietzsche exalta en aquest aforisme el valor dels sentits, la seua precisió, subtilesa i resolució (que compara amb la d’instruments tan nous i sofisticats ―sobretot des del punt de vista d’un observador del segle XIX― com l’espectroscopi, capaç de detectar l’espectre lumínic que emès pels materials radiactius). Al mateix temps, Nietzsche se serveix de l’alta consideració que ens mereixen les ciències empíriques per reivindicar el paper de l’observació, alhora que oposa aquelles ciències al pseudoconeixement que representaria l’especulació filosòfica i teològica, que suposarien una mena de prehistòria de la veritable ciència.

  • Cal, però, matisar valoració que Nietzsche fa de les ciències empíriques, perquè aquestes, en la mesura que cerquen formular les lleis universals necessàries des fenòmens naturals, incorren en l’error de cercar un ordre i un estructura profundes d’una realitat que, pròpiament s’hi pot reduir (aquesta consideració és expressada per Nietzsche en la cursiva que empra per escriure el mot acceptar en la frase en què afirma que les ciències s’ha decidit a «acceptar el testimoni dels sentits». Aquesta cursiva no és casual i, amb ella, l’autor del text vol apuntar que, en realitat, els científics, més que no acceptar el que els sentits diuen, ho interpreten.

Tampoc les ciències formals (ciències de les formes de la raó: lògica i matemàtiques) mereixen una bona opinió a Nietzsche, que els considera fútils en la mesura que, en elles, el pensament es té com a tema d’estudi a si mateix, de manera que la realitat no hi és ni tinguda en compte ni valorada.