Exceptue amb profunda admiració el nom d’Heràclit. Mentre la resta del poble dels filòsofs rebutjaven el testimoni dels sentits perquè aquests mostraven multiplicitat i canvi, ell va rebutjar el testimoni dels filòsofs perquè mostraven les coses com a dotades dels atributs de la duració i la unitat. També Heràclit fou injust amb els sentits. Aquests no menteixen, ni com van creure els eleàtics ni com va creure ell, —no menteixen, senzillament. És el que fem nosaltres del seu testimoni el que insereix primer la mentida, per exemple, de la unitat, la mentida de l’objectivitat, la de la substància, la de la duració… La «raó» és la causa que falsegem el testimoni dels sentits. Aquests, quan mostren l’esdevenir, el perir, el canvi, no menteixen… Però Heràclit sempre tindrà raó quan diu que el Ser és una ficció buida. El món «aparent» és l’únic: el «món vertader» és una mentida afegida…

COMENTARI

Nietzsche salva la figura d’Heràclit d’entre els habitants del que anomena «poble-dels-filòsofs» perquè, si bé ell també va menystenir el testimoni dels sentits, ho va fer, no perquè mostressin que el canvi i la inconsistència presideixen la realitat, sinó perquè, a parer seu, malgrat tot, tendien a mostrar-nos que el canvi i la diversitat són menors del que realment són (un riu semblaria, per posar un exemple sempre una la mateixa realitat quan, pròpiament, canvia a cada instant i mai no és idèntic a si mateix): fins i tot hi hauria engany en la percepció.

Ara bé, cal dir que tampoc Heràclit, com tampoc la resta dels filòsofs (els qui confiaven tan sol en la raó i que Nietzsche aquí anomena “eleàtics”, en referència a Parmènides d’Elea i el seus seguidors) eren justos amb els sentits: si al percepció enganya ho fa induïda per la raó, és a dir, per les categories i l’esquema lingüístic que subjau al pensament i que ens força a veure i descriure en termes de substància (permanent), de cosa (o dit altrament: de «coseïtat») i accidents (sustentats sobre aquella substància que els unifica i que possibilita que cada cosa sigui una realitat individual). En el que no es va equivocar Heràclit és en el seu rebuig a al idea d’ordre, sentit i estructura profunds de la realitat: no hi ha Ésser, aquest és, tan sols, una invenció racional afegida a l’autèntica i única realitat: la sensorial).

  • Cal dir, però, que Nietzsche es mostrava molt poc curós en aquesta darrer punt, i és que Heràclit , en realitat, sempre va afirmar que, sota el món de les coses captades pels sentits, hi havia un ordre, un logos, etern, de manera que es podia dir que el món canvia «segons mesura»).