Aquestes disposicions són molt instructives: hi tenim, per una banda, la humanitat ària en tota la seua puresa, en tota la seua originalitat, —podem comprovar que el concepte «sang pura» és tot el contrari d’un concepte inofensiu. D’altra banda, resulta clar en quin poble s’ha perpetuat l’odi, l’odi-tshandala, contra aquesta «humanitat», on ha esdevingut religió, enginy… Des d’aquest punt de vista, els Evangelis, i, sobretot, el Llibre d’Enoch, constitueixen un document de primer ordre. —El cristianisme, d’arrel jueva i només comprensible com a planta d’aquest sòl, representa la reacció contra tota moral de re-producció, de raça i de privilegi: —és la religió antiària par excellence: el cristianisme significa la transmutació de tots els valors aris, el triomf dels valors tshandala, l’evangeli predicat als pobres, als humils, la sublevació a l’uníson de tots els trepitjats, miserables, fracassats i desgraciats contra la «raça», —la immortal venjança tshandala en forma de religió de l’amor…

COMENTARI

En el text del Manu Smriti, malgrat que es tracta d’un text ben allunyat de la nostra tradició cultura, hi trobem uns elements que retrobarem en la civilitzció occidental:

L’existència d’humans forts i lliures, d’aristòcrates (en el sentit d’”excel·lents”), que aquí són representats pels indoeuropeus (els “aris”), als quals s’atribueix la possessió d’una “sang pura”, que cal entendre no el sentit racial sinó en el de representar allò més originari i, per tant, menys culturalment alterat de la humanitat (menys recargolat, menys passat pel filtre de la raó).

L’existència d’una massa d’individus dotats de poca capacitat i d’una d’escassa voluntat de poder (el sudres o xandala) que, pel fet d’haver-se convertit en subalterns dels anteriors i haver estat humiliats per aquests, han desenvolupat un ressentiment un odi de tal magnitud que han esdevingut potencials predicadors d’una religió i un moral amb què sotmetre els forts (com va passar en el cas dels primers cristians, que van transformar el ressentiment en un astúcia, en una acte de “geni”, com demostrarien els Evangelis i, encara més, alguns textos apòcrifs i que no formem part del cànon de llibres sagrats inclosos a la Bíblia, però que, no obstant ―com és el cas del conegut com a Llibre d’Enoc―,[1] donen també testimoni de la mentalitat dels primers cristians).

El cristianisme s’oposa a l’excel·lència i, per tant, també a tota moral de “criança”, que malgrat ser això, una moral, reconeix les diferències existents entre els homes i exalta aquells que són millors. El cristianisme, per tant és un moviment moral endegat per un poble ressentit (el poble jueu) contra els millors, contra aquells que formen l’aristocràcia de la societat (això fa exclamar a Nietzsche que constitueix la «religió antiària per excel·lència», frase que cal entendre en el sentit que el cristianisme seria la religió “antiaristo-cràtica” per excel·lència, ja que, en el context d’aquest aforisme i el precedent, “ari” fa referència als excel·lents entre els hindús).

En el cristianisme es presenta, sota la disfressa d’una “religió d’amor” una transmutació dels valors naturals que constitueix la revenja dels miserables i fracassats, els quals pretenen elevar a categoria de “valors” les seues debilitats i presentar com a “vicis” i “pecats” les qualitats dels notables.


[1] El Llibre d’Enoc, o Llibre d’Henoc, és un text apòcrif escrit amb posterioritat al conjunt dels textos vetotestamentaris, però anterior a la redacció del Nou Testament, que és canònic únicament per a l’Església ortodoxa etíop.