Història d’un error

  1. El món vertader és a l’abast del savi, del creient devot, del virtuós, —viu en aquell món, és aquell món.
    (Forma més antiga de la idea, moderadament sensata, simple, convincent. Paràfrasi de la proposició «jo, Plató, sóc la veritat».)
  2. El món vertader, de moment inaccessible, però promés al savi, al creient devot, al virtuós («al pecador que fa penitència»).
    (Progrés de la idea: es torna més subtil, més astuta, més ininteli·ligible, —es transforma en dona, es fa cristiana…)
  3. El món verdader, inaccessible, indemostrable, imprometible; però, en ser concebut, un consol, una obligació, un imperatiu.
    (En el fons, l’antic sol, però a través de la boira i l’escepticisme; la idea s’ha tornat sublim, pàl·lida, nòrdica, königsberguesa.)
  4. El món vertader, inaccessible? En tot cas inaccedit. I, en tant que inaccedit, també desconegut. En conseqüència, ni consolador ni redemptor ni obligatori: a què ens podria obligar quelcom desconegut?…
    (Matí gris. Primer badall de la raó. Cant del gall del positivisme.)
  5. El «món vertader» —una idea que ja no serveix per a res, que ni tan sols no obliga, —una idea convertida en inútil i supèrflua, com a conseqüència, una idea refutada: suprimim-la!
    (Dia lluminós; desdejuni; retorn del
    bons sens)
  6. Hem suprimit el món vertader: quin món ha quedat?, potser l’aparent? … Doncs no! En suprimir el món vertader, hem eliminat també l’aparent!
    i de l’alegria; rubor avergonyit de Plató; estrèpit endimoniat de tots els esperits lliures.)
    (Migdia; instant de l’ombra més curta; fi de l’error més llarg; moment culminant de la humanitat; INCIPIT ZARATUSTRA.)

COMENTARI

Inicialment, Nietzsche havia escrit aquest aforisme pensant que serviria com a primer capítol d’una obra que feia temps que tenia en ment i que havia de titular-se de La voluntat de poder. Aquesta obra, però, mai no va arribar a publicar-se en vida de Nietzsche (sols apareixeria després de la seua mort), que acabaria prenent al decisió de fer d’aquest aforisme un dels capítols d’ El crepuscle dels déus.

En aquest aforisme, Nietzsche presenta en unes poques pinzellades la història de la filosofia (o, com ell mateix diu, la «història d’un error», perquè, al cap i al fi això és a la tradició filosòfica occidental: la història d’un malentès, en el millor dels casos, o d’una mentida, en el pitjor).

Nietzsche destaca els moments més importants d’aquesta història del pensament occidental, tot fent coincidir els moments finals d’aquesta evolució (aquells en els quals les velles mentides decauen) amb les diverses etapes que segueix el Sol en la seua ascensió des de la línia de l’horitzó fins arribar al zènit del migdia. Amb aquest metàfora Nietzsche descriu l’evolució de la filosofia des dels seus orígens (els orígens d’una mentida), moment en què el Sol encara no ha sortit i és només una promesa, fins a la irrupció del nihilisme, que per sorgir com a conseqüència d’haver estat descoberta la mentida que s’amaga darrere de tots els sistemes filosòfics, és equiparat amb el moment de màxima il·luminació (amb el migdia), passant per la matinada, quan la promesa del Sol comença a ser una realitat (moment que representa el punt en què la vella filosofia comença a esdevenir sospitosa).

Tot comença amb la identificació platònica (Nietzsche passa per damunt dels pensadors presocràtics) de bé, bellesa, justícia (les més altes de les idees) i veritat (la llum que es desprèn de la primera): només hi ha una forma d’entendre el món (la manera veritable de fer-ho) i només hi ha una manera virtuosa de viure. La pluralitat i la singularitat es redueix a ordre i unitat (cognoscibles per la raó), alhora que la conducta s’ha d’ajustar a uns valors igualment universals (i també cognoscibles per la raó).

El primer sistema filosòfic en què es concreta aquesta idea és el de Plató. A partir d’aquí hi haurà savis i ignorants, virtuosos i perversos. I qui decideix què està bé i que és veritat és el mateix Plató: ell imposa la seua perspectiva, de manera que s’erigeix en el criteri de veritat.

(Cal dir, si bé Nietzsche no ho deixa clar en l’aforisme, que amb Plató s’introdueix també una escissió: per un costat hi ha el món de les realitats concretes, singulars i mutables, mentre que, per un altre costa hi ha el món dels conceptes, de les idees que expliquen les lleis i l’estructura, invariables, d’aquella realitat, i que ens proporcionen un criteri, també invariable, de bondat i justícia. Per tant, alhora que la veritat i la virtut, naix un món ideal oposat al món real.)

Tot seguit, el pensament platònic (i aquella redefinició dels platonisme que efectua Aristòtil) es fusionen amb el dogma cristià (a Més enllà del bé i del mal, Nietzsche descriurà el cristianisme com un “platonisme per al poble”). Neix aleshores la teologia cristiana, que esdevé la nova forma que adquireix aquella idea triomfant enunciada per Plató (el nou paradigma filosòfic d’Occident). Amb el cristianisme s’aguditza el menys-teniment de la matèria i del cos que ja trobàvem en Plató. Ara els instints i les passions, en definitiva: les pulsions naturals de l’home són més blasmades que mai. S’imposa l’ideal de l’asceta, del penitent.

Amb la incorporació d’una creença religiosa, acceptada inicialment per un acte de fe cega, i no per la raó, la filosofia occidental esdevé menys comprensible, i també més perillosa: més dogmàtica, en definitiva. Això duu Nietzsche a equiparar-la ―en un acte de misogínia― amb la naturalesa femenina: traïdora, recargolada i incomprensible.

Però tot dogma, per causa de la inconsistència de la seua base, acaba caient. La creença cristiana s’afebleix, però abans de caure troba un suport, que s’expressa en el pensament d’Immanuel Kant: si no es creu en l’existència d’una ànima immortal, d’un més enllà i d’un Déu totpoderós i jutge de les nostres accions, la idea de virtut sembla absurda, perquè: quin sentit tindria actuar correctament (és a dir, segons el deure), si això no ens ha de garantir una vida feliç, si la virtut no ha d’obtenir recompensa? La creença en Déu trontolla, certament, però si la deixem caure, amb ella caurà tot el nostre món de seguretats, tots els criteris de la nostra conducta. La creença en Déu i en l’ànima immortal, no sustentada per la raó i ara, a més, incapaç de ser sostinguda per una fe afeblida, esdevé un postulat: un principi indemostrable però necessari per salvar l’ordre que la filosofia occidental ens havia promès. Potser m’enganyo, però m’aferro ―imperativament― a la idea de Déu per salvar allò que aquesta idea em garanteix: veritat i bé.

La llum que em prometia la filosofia s’entela, s’emboira (com entelat i boirós el cel del Bàltic, a la vora del qual s’eleva a ciutat natal de Kant: Königsberg). Aquesta boira és metàfora de l’escepticisme, que comença a soscavar les velles seguretats de la filosofia. De moment, però, el vell sol de la raó platònica encara llueix en el cel.

(D’altra banda, Kant manté la distinció entre un món d’idees i la realitat concreta i sensible que havia introduït Plató. Certament, ja fa temps que el món de les Idees no és una realitat paral·lela al món de les coses, i tampoc no ho és en Kant. Per  aquesta autor la distinció  es troba entre el món de les coses-en-sí, la realitat noümènica, i el món de els coses tal i com són percebudes i pensades per nosaltres: la realitat fenomènica, construïda en base a les intuïcions pures ―o formes pures― de la sensibilitat ―espai i temps― i als conceptes purs ―o categories― de l’enteniment, que ordenen i pensen, respectivament, les sensacions procedents de la realitat sensible, una realitat que no podem saber com és en sí mateixa però que podem conèixer tal i com se’ns presenta: organitzada i ordenada d’acord amb els continguts a priori de la raó –és a dir, les categories i formes de la sensibilitat, de què parlàvem―. Anàlogament, en el cas de la distinció platònica entre kosmos horatós kosmos noetós, el primer era incapaç de proporcionar-nos coneixement, mentre que el segon, gràcies als seus continguts, ens fornia d’un saber que ens permetia prendre decisions a propòsits de els coses del món material i de les accions a dur-hi a terme.)

El següent pas implica ja una inflexió, un desvetllament, un despertar (“cant del gall”) de la vella filosofia: potser té sentit parlar d’un més enllà, potser hi ha un Déu que garanteix veritat, bellesa, bondat i justícia. Però, en tot cas, resta més enllà, en una transcendència que el situa també fora de la meua capacitat de conèixer. L’honestedat intel·lectual m’obliga a declarar-me ignorant de tot allò que no tinc al meu abast, i dintre del meu abast només hi ha el món sensible, al qual pertanyo. Només podem parlar amb sentit d’allò donat (positiu), d’allò concret: dels fets i de els coses que s’hi relacionen. És l’hora del Positivisme. El Sol comença a lluir de debò, però encara el dia només despunta.

El món de les idees, el món de les veritats eternes apartat pel Positivisme, de tant ser deixat a banda acaba mostrant-se com és en realitat: inútil i superflu. Només hi ha les coses, el món de la matèria, del cos. Déu ha mort per a l’home, i amb ell han mort la idea d’un bé i una veritat úniques. Desapareix el sentiment de culpa, l’home es descobreix lliure. Només cal que acabem d’enfonsar l’edifici de la vella filosofia: la seua noció de veritat i de correcció. Constatada la buidor de les velles idees (nihilisme passiu) cal que assumim, ara activament, la tasca de completar el nostre alliberament respecte d’elles (nihilisme actiu).

(En especial caldrà encara que ens alliberem del tot de la creença en una veritat única i universal, en un coneixement objectiu que ens seria proporcionat per la ciència positivista: no hi ha un saber absolut, tan sols perspectives individuals, subjectives i variables. La raó teòrica és tan vana com la pràctica.)

Finalment, s’esdevindrà que les restes de la vella mentida s’ensorraran del tot. Els valors esclataran com bolets podrits, deixant tan sol un rastre de pols. Ja no hi haurà més bé, ni més mal. Regnarà la llibertat i la innocència. Eliminat aquell que els filòsofs anomenaven “món vertader”, no és només resti el “món aparent”, és que només resta el món: l’únic que hi havia hagut sempre i que, de fet, mai no havia estat “aparent”, sinó, senzillament, el món, la realitat. 

És el moment del joc i de la creació, el moment del superhome (comença Zaratustra! Es fa realitat allò que Zaratustra ―Nietzsche ocult en el personatge d’aquest re-formador oriental― havia anunciat). El Sol ha arribat al seu zènit: és migdia, i ja no resten ombres.