Totes les passions travessen una etapa en què són un complet desastre, tot arrossegant cap avall la seua víctima pel pes de la insensatesa —i una altra fase posterior, molt posterior, en què es casen amb l’esperit, s’«espiritualitzen». En temps passats, a causa de la insensatesa inherent a la passió mateixa, se li va declarar la guerra: es va conspirar per a destruir-la, —tots els antics monstres de la moral coincidien a exigir: «il faut tuer les passions». La fórmula més cèlebre al respecte hi és al Nou Testament, en aquell Sermó de la Muntanya, on, siga dit de passada, res no es contempla des de dalt. Allí es diu, per exemple, en profit de la vida sexual: «Si l’ull et fa nosa, arrenca-te’l»: per fortuna, cap cristià compleix aquell precepte. Extirpar les passions i els desigs tan sols per a previndre la seua insensatesa i les conseqüències desagradables d’aquesta insensatesa se’ns antulla ara, clarament, una forma aguda d’insensatesa. Ja no admirem els dentistes que extrauen les dents perquè no dolguen més… Ara bé, hem d’admetre, en honor a la veritat, que en el clima en què va nàixer el cristianisme no podia de cap manera concebre’s el concepte «espiritualització de la passió». És sabut que l’Església primitiva va lluitar contra els «intel·ligents» en favor dels «pobres d’esperit»: com esperar d’ella que entaulàs una guerra intel·ligent contra la passió? —L’Església combat la passió tot apel·lant l’extirpació, en tots els sentits (de la paraula): la seua pràctica, la seua «teràpia» és el castradisme. Mai no pregunta: «Com es fa per a espiritualitzar, embellir, divinitzar un desig?» —en tots els temps ha posat l’èmfasi de la disciplina en l’aniquilació (de la voluptuositat, de l’orgull, de l’ànsia de poder, de la cobdícia i la set de venjança). —Però atacar les passions per la seua arrel significa també atacar per l’arrel la vida mateixa: la pràctica de l’Església és hostil a la vida …

COMENTARI

En un principi les passions (els instints, les pulsions, els desitjos) tendeixen a estirar els qui les experimenten fent-los perdre el control. Sols més endavant esdevindrem capaços d’evitar que ens arrosseguin i d’usar-les com a instruments per a la creació i, per tant, per a l’increment de la riquesa i la plenitud de la vida (una cosa que Nietzsche descriu com a «espiritualització de la passió», és a dir, com a acte de posar les tendències instintives al servei de l’esperit humà i la seua voluntat de poder).

Nietzsche, centrant-se en la història d’Occident, ens diu que, en el moment de la formulació i difusió del cristianisme, i fins i tot temps abans, s’havia generalitzat la percepció que calia combatre les passions fins a anihilar-les. En aquesta idea tots els moralistes (que desqualifica anomenant-los «monstres-de-la-moral»), cristians o no, hi coincidien.

La formulació més clara d’aquesta voluntat de «matar les passions» es trobaria en el conegut com a “Sermó de la muntanya”, que hauria estat pronunciat per Jesús de Natzaret davant d’una multitud i que recolliria l’Evangeli segons Mateu, 5-7 (i sobre el qual Nietzsche ironitza tot dient que no es pot considerar pronunciat des cap «altura», és a dir, que no té, en realitat cap alt valor ni està pensat des d’una visió l’alçada del que la vida exigeix).

En aquest sermó, Jesús exalta els qui mostren una actitud austera i gens ambiciosa i els qui, en defenitiva, s’humilien i refrenen, els qui reprimeixen els impulsos i es resignen. Ara bé, el que sembla cridar més l’atenció de Nietzsche d’entre els paraules pronunciades pel Crist són les següents afirmacions:

«Si l’ull dret et fa caure en pecat, arrenca-te’l i llença’l; val més que es perdi un dels teus membres que no pas tot el teu cos sigui llença’t a l’infern. I si la mà dreta et fa caure en pecat, talla-te-la i llença-la; val més que es perdi un dels teus membres que no pas que vagi a parar a l’infern tot el teu cos.»

(Mt, 5, 29-30)

En aquest paraules hi veu Nietzsche l’exemple màxim de rebuig dels instints i les passions per por a no controlar-les i, per tant, per por que ens duguin a perdre’ns, una actitud que no s’està de qualificar de «forma aguda d’estupidesa» i, per tant, de manera d’actuar pròpia d’individus mediocres, de subjectes que, en comptes de posar solució a les seues malalties s’estimem més recórrer a la desproporcionada i mutilant mesura d’extirpar la part del cos que els fa mal.

Ara bé, no és gens estrany que aquest fos el remei propugnat pel cristianisme: si el cristianisme va presentar-se de bon començament com una doctrina per per a individus dèbils i incapaços de plantejar-se sortides creatives (per a «pobres d’esperit», en definitiva), quina altra mesura pensem que podia proposar? El remei del cristianisme contra la potencial tirania de els passions és la seua extirpació: el «castradisme», la reducció de l’individu a la condició -figurada- d’un eunuc.

L’església no es planteja com es sublima un instint, com s’usa una passió inicialment baixa (la cobdícia, la set de venjança, la luxúria…) per a un fi elevat, com es fa d’un apetit instintiu (fisiològic i espontani) una força creativa i, per tant, bella i capaç de fer-nos créixer i millorar, d’enaltir-nos, de fer-nos transcendir la nostra condició inicial. El cristianisme, atemorit davant les forces vitals, cerca eliminar-les i, d’aquesta manera, atempta contra vida.