Al mateix recurs, el de la castració, el de l’aniquilació, recorren instintivament, en la lluita contra el desig, aquells que són massa dèbils de voluntat, aquells que estan massa degenerats per a posar-li alguna mesura al desig: aquelles natures que, al·legòricament (i sense al·legoria—), tenen necessitat de la Trapa, d’alguna definitiva declaració d’hostilitat, d’un abisme entre ells i la passió. Només els degenerats tenen necessitat de mètodes radicals; la feblesa de la voluntat, més exactament, la incapacitat per a no respondre a un estímul, no és sinó una forma diferent de la degeneració. L’hostilitat radical, l’hostilitat mortal contra la voluptuositat, és un símptoma que fa pensar: en permet traure conclusions de l’estat general de la persona que és capaç d’arribar a aquells extrems. Aquesta hostilitat, aquest odi, arriba, per cert, al seu cim just quan aquesta classe de persones no tenen prou fermesa per a fer-se la cura radical, per a expulsar el seu «dimoni». Revisem tota la història dels sacerdots i filòsofs, incloent-hi la dels artistes: les diatribes més violentes contra els sentits no han nascut dels impotents, ni tampoc dels ascetes, sinó dels ascetes fracassats, d’aquells que haurien necessitat ser ascetes…

COMENTARI

Són justament els més degenerats els qui no poden dominar passions i instints, per servir-se’n. A aquest no els resta cap més sortida que extirpar-los, negar-los totalment, mutilar-se’n (com fa aquell que, incapaç de sobreposar-se ala temptació, opta per castrar-se).

De tots aquests degenerats, els màximament hostils a passions i instints són els qui s’hi refereixen amb més menyspreu. L’hostilitat d’aquest ve motivada pel fet que ja no és sols que no puguin canalitzar-los (se’n veuen impotents), sinó ni tan sols tenen forces per negar-los, per extirpar-los (com farien els ascetes, per exemple, els monjos trapencs, que practiquen la forma més estricta de la reforma cistercenca). Tanta és la seua degeneració que s’hi veuen irremissiblement arrossegats (són ascetes impossibles).