—Puntualitzem, per acabar, la manera oposada amb què nosaltres (—dic nosaltres per cortesia…) enfoquem el problema de l’error i de l’aparença. En el passat, la mudança, el canvi i l’esdevenir en general, es tenien per una prova de l’aparença, per un indici que hi havia quelcom que ens induïa a error. Avui dia ocorre el contrari: exactament en la mesura que el prejudici de la raó ens obliga a suposar unitat, identitat, duració, substància, causa, objectivitat i Ser, ens veiem enredats, en certa manera, en l’error, [ens veiem] necessitats d’incórrer en l’error; per més que en virtut d’una recapacitació profunda estiguem segurs que ací resideix, en efecte, l’error. Ocorre amb açò igual que amb els moviments del gran astre: en aquests l’error té com a advocat permanent la nostra vista; en el cas que ens ocupa, [l’advocat] és el nostre llenguatge. El llenguatge va nàixer en l’època de la psicologia més rudimentària: accedim a un fetitxisme groller quan assolim consciència de les premisses bàsiques de la metafísica del llenguatge; en alemany, de la raó . [Aquest fetitxisme] veu pertot arreu agents i actes; creu en la voluntat com a causa; creu en el «jo», en el jo com a Ser, en el jo com a substància, i projecta la creença en el jo-substància sobre totes les coses, crea, amb açò, primer que res el concepte «cosa»… El Ser és introduït en pensar, posat per sota universalment com a causa; del concepte «jo» se segueix com a concepte derivat el de «Ser»… En el principi radica el fatal error de considerar la voluntat com a causa eficient, —que la voluntat és una facultat… Avui sabem que no és res més que una paraula… Molt més tard, en un món mil vegades més erudit, va arribar, amb sorpresa, a la consciència dels filòsofs, la seguretat, la certesa subjectiva en el maneig de les categories de la raó i van concloure que aquestes no podien provenir d’allò empíric, perquè són contradictòries amb tot allò empíric. D’on provenen, doncs? —Tant a l’Índia com a Grècia es va arribar a la mateixa conclusió errònia: «Hem d’haver viscut alguna vegada en un altre món superior (—en lloc d’en un altre molt inferior: com hagués estat més cert!); hem d’haver estat divins, ja que posseïm la raó!…» En efecte, res no ha tingut un poder de convicció tan ingenu com la noció errònia del Ser, tal com la formularen, per exemple, els eleàtics; un error que té en favor seu cada paraula, cada frase que pronunciem! Fins i tot els adversaris dels eleàtics sucumbiren a la seducció del seu concepte del Ser. Aquest va ser el cas de Demòcrit, entre d’altres, en inventar el seu àtom… La «raó» en el llenguatge: oh, quina vella ensarronadora! Em tem que no ens alliberarem de Déu, mentre encara creguem en la gramàtica…

COMENTARI

  1. De manera anàloga al que s’esdevé amb la perspectiva geocentrista del món, que descansa sobre els que els nostres sentits ens indueixen a creure (la teoria geocentrista respon a les aparences), el llenguatge ―i el raonament que s’hi recolza― ens indueixen a creure en l’existència d’una estructura profunda ―estable i predeterminada, de la realitat (estructura metafísica que subjauria a l’esdevenir visible).
  2. El llenguatge ens indueix a formar nocions metafísiques, com “causa”, “jo” o “substància”, en la realitat de les quals creiem. Aquestes nocions esdevenen fetitxes, ja que ens aferrem a ells atorgant-los la capacitat de descriure’ns la realitat (un fetitxe seria un objecte artificial al qual atorguem poders).
  3. Nietzsche afirma que la noció de “jo” es troba en l’origen de la noció, més general, de “substància” (substrat permanent i constantment idèntic a si mateix que es troba en totes les coses proporcionant-los consistència “còsica”).  Així, la noció de “jo” es projectaria en les coses, fent nàixer en nosaltres la il·lusió de l’existència, en elles, d’una substancialitat que equivaldria al “jo” d’aquestes.
  4. Les nocions metafísiques ens duen a creure que, per sota de la variabilitat en esdevenir continu que és el món, existeix una estructura metafísica que l’ordena i el fa cognoscible.
  5. Vinculada a la noció de “jo” (substància pensant) es troba la creença en una voluntat causal (que, al seu torn, ens duu a creure en la llibertat humana).
  6. En un moment de la història del pensament (en la Il·lustració) es va replantejar la pregunta de l’origen i fonament dels conceptes metafísics (val a dir que, aquí, Nietzsche fa una referència implícita a Kant en referir-se als conceptes metafísics com “categories-de-la-raó”). Aquesta pregunta es formula per la constatació que l’experiència empírica no testimonia l’existència de cap realitat que els correspongui. Aleshores, aquesta pregunta obté com a resposta el recurs a un nou concepte metafísic,: el més alt i darrer de tots els conceptes metafísics, que se justificaria a si mateix i alhora constituiria el fonament absolut de tot l’edifici metafísic: DÉU. Aquesta noció podrà entendre’s de dues maneres:
  7. Podrà constituir el principi que fa possible l’existència de la resta dels conceptes metafísics i garantir la seua pertinència i objectivitat (això és el que s’esdevé en el sistema de Plató amb la idea de Bé, o en l’epistemologia agustiniana, amb la noció de Verb diví que ens atorga el do del coneixement de les idees mitjançant  la contemplació).
  8. Podrà ser el creador de la nostra consciència, a la qual haurà dotat d’aquests concepte metafísics (com argumentaven els racionalistes). Tant en un cas com en l’altre, la creença ferma en l’objectivitat de la gramàtica (en el llenguatge) ens haurà dut a defensar l’existència d’un principi absolut (Déu) com a garantia de la correspondència entre el pensament (que s’estructura i s’expressa lingüísticament) i la realitat.
  9. És tan forta la nostra creença ―dogmàtica― en la gramàtica que, fins i tot aquells que van qüestionar la lògica parmenídia (la dialèctica sobre la qual descansaven els arguments eleàtics) van acabar recorrent a un substitut compatible amb aquesta, i així, els atomistes van acabar afirmant una realitat permanent i invariable, subjacent a les aparences visibles: els àtoma, que servís de fonament a aquelles i les expliqués (els atomistes no van negar l’ésser immòbil de Parmènides, només el van fragmentar). Al final sempre es nega el pur esdevenir i se cerca un principi compatible amb l’ordre exigit per les categories gramaticals. Sembla, per tant, que mai no ens desfarem de la nostra creença en un ordre absolut, i, per tant, DIVÍ, a causa de la nostra fe en la gramàtica.
  10. En definitiva, i tal com Nietzsche s’encarrega de destacar al principi de l’aforisme: la condició de possibilitat del saber és caure en l’error al qual ens indueix la raó. En un principi, els homes cercaven fugir de l’error al qual semblava portar-nos l’experiència empírica, en fer això, però, van acabar caient en el parany de la raó, els errors nascuts de la qual hem acabat volent i cercant, ja que sense ells, no obtenim allò que anomenem coneixement, però que no és res més que engany.