RESUMS

CAPÍTOLS XVII I XVIII:

Plantejament de la pregunta “què és el Bé”? (pregunta per la naturalesa i l’essència d’aquesta idea).

Sòcrates afirma, en un primer moment, no saber-ho (humilitat socràtica).

Ja que el seu coneixement no és clar, Adimant li reclama que exposi el seu parer (opinió). A partir d’aquí, Sòcrates diferencia “opinió” i “coneixement” i, tot seguit, combina tots dos conceptes passant a explicar què és una “opinió vertadera sense coneixement”, la qual, davant del veritable coneixement apareix com un mer encert.

Sòcrates assaja explicar què és el Bé en si recorrent a una analogia: ens parlarà d’una cosa inferior, coneguda per nosaltres, que hi guarda certa analogia: “el fill del Bé” (que resultarà ser el Sol. Partir d’ell podrem remuntar-nos fons allò que ara encara no podem entendre).

Abans de continuar, però, Sòcrates decideix de fer memòria de la diferència –ontològica- existent entre la realitat múltiple visible (captable pels sentits) i les idees sota les quals aquesta multiplicitat s’unifica (“el que és”, no captable pels sentits però concebible per la raó, la intel·ligència). Usa a l’hora d’exemplificar aquesta diferenciació la idea de Bellesa.

Encara fa un nou aclariment –preparatori per a l’explicació que ens oferirà en el capítol següent- a propòsit dels sentits per mitjà quals captem captem les coses: entre ells, n’hi ha un que és superior, perquè en ell, l’òrgan sensorial i allò captat per ell (el seu objecte) estan units per quelcom de perfecte. Sòcrates es refereix al sentit de la vista, en el qual, l’ull i el seu objecte estan units per la llum (procedent del Sol).

El Sol és allò que produeix la llum i permet la visió.

Cal diferenciar, en la vista: el Sol, la visió i la llum.

El Sol és, pròpiament, la causa de la visió.

Sòcrates descobreix la semblança –el paral·lelisme, l’analogia- entre el Sol i el Bé en si: el Sol significa en la regió sensible (abans esmentada), el mateix que el Bé en si significa en la regió intel·ligible (el primer respecte a la visió, el segon respecte a la intel·ligència).

Els ulls hi veuen clarament quan el Sol cau de ple en alguna cosa (l’amara). De la mateixa manera, l’ànima entén quan es fixa en allò il·lumina pel Bé. Anàlogament al Sol, que banya els objectes en la llum, el Bé banya allò intel·ligible amb la veritat, fent possible la ciència. L’ànima que es troba a les fosques és cega: muda les opinions, mancada de veritable intel·ligència.

De la mateixa manera que Sol, llum i visió són coses diferents, el Bé es diferencia de la veritat i el coneixement, dels quals, tanmateix és causa. El Bé esta per sobre de la veritat i és més bell que tot allò conegut: té inefable bellesa.

El Bé és sagrat i, en cap cas identificable amb alguna cosa, com el plaer.

De la mateixa manera que el Sol és principi de “generació”, “nodriment” i “creixement”, el Bé és font de l’”ésser” i de l’”essència”, trobant-se ell, però, més enllà de l’essència.

CAPÍTOLS XIX I XX:

  1. Glaucó anima Sòcrates a completar la seua explicació, iniciada els capítols anteriors amb l’exposició sobre la naturalesa del Bé en si.
  2. Sòcrates accepta de bon grat i comença recordant la divisió, ontològica i epistemològica, existent entre el món de la multiplicitat visible i el món de les essències úniques ideals.
  3. En recordar aquesta divisió, Sòcrates passa del pla ontològic (tractat en els capítols anteriors) a l’epistemològic, i projecta la dualitat al·ludida sobre una línia imaginària sobre la qual s’assenyalaran els diferents graus de saber possibles (en base a les diferències existents entre els respectius objectes):
  4. Al·lusió a les imatges de les coses en el món visible i esment de les coses, originals respecte a les seues imatges (anteriorment al·ludides)
  5. Sòcrates remarca, a continuació, el paral·lelisme existent entre la relació que es dóna entre imatges i originals, per una banda, i els objectes del topos horatós en general i les idees, per una altra.
  6. Sòcrates fa referència a la reflexió matemàtica, a la qual caracteritza en base a les següents consideracions: (a) Parteix d’hipòtesis (principis i objectes matemàtics punt de partida de la reflexió posterior). (b) El matemàtic (la referència se centra en el geòmetra) empra, com a suport de la seua reflexió, figures visibles (malgrat pensar en realitats intel·ligibles). Aquestes figures són imatges que, al seu torn, poden ser imitades (tenir reflexos: objectes més o menys triangulars, circulars, grups de dos, cinc cent objectes…).
  7. Sòcrates fa referència, tot seguit, a la “ciència dialèctica” (la filosofia), que es remunta fins als darrers principis i que, en fer-ho, pot recolzar-se en els principis i els elements matemàtics acabats d’al·ludir, anant més enllà d’ells gràcies al “poder dialèctic”.
  8. Sòcrates explicita la diferència existent entre geometria, aritmètica i “matèries similars”, per una banda, i dialèctica (filosofia) per l’altra. En fer-ho, assenta la diferència entre pensament deductiu matemàtic (dianoia) i pura intel·ligència (noesis).
  9. Finalment, Sòcrates recapitula allò dit fins ara, fent-ne un resum.