LLISTA DE CONTINGUTS:

Apartat primer:

El dubte metòdic i la primera veritat (“penso, per tant exis-teixo”)

Apartat segon:

La distinció entre esperit i cos. L’afirmació de la “substàn-cia pensant”.

Apartat tercer:

El criteri de veritat

Apartat quart:

L’existència de Déu: prova a partir de la idea de “perfecció”

Apartat cinquè:

L’existència de Déu: prova a partir de la consideració que el meu ésser (l’ésser de la res cogitans) i les idees que conté tenen la seua causa en Déu, de qui depenen.

Apartat sisè:

L’essència de Déu:

  • En Déu es troben totes les perfeccions.
  • Déu no pot ser compost (de pensament i cos material), ja que tota realitat composta és imperfecta, ja que cadascuna de les parts d’un tot necessita de les parts restant que componen aquest darrer, a més, és necessari que hi hagi alguna cosa per damunt de tota realitat composta que sigui la causa de la vinculació de les parts que la integren i les mantingui unides.

Apartat setè:

L’existència de Déu: l’argument ontològic

Apartat vuitè:

Les dificultats per al coneixement de Déu: Déu no es coneix pels sentits (ni per la imaginació, que opera en base al record d’allò percebut), sinó per la raó.

Apartat novè:

La veracitat divina i la prioritat epistemològica de la idea de Déu (la veracitat divina ens permet sortir de les incerteses en els quals ens havia sumit el “dubte metòdic”).

Idees presents en aquest apartat:

  • La certesa que tenim de l’existència de Déu no és psicològica (“moral”) sinó metafísica (absolutament necessària per raó)
  • No podem estar segurs de l’existència de la realitat externa abans de conèixer l’existència de Déu.
  • Sols podem estar segurs de la veracitat de els nostres idees clares i distintes (de les “naturaleses simples” i de les idees que es dedueixen a partir d’elles) si partim de la consideració que procedeixen de Déu.[1]
  • Les idees falses que posseïm en nosaltres tenen el seu origen en la nostra imperfecció. L’explicació d’això és la següent: les idees falses contenen confusió pel fet que en elles hi ha una barreja de veritat i de no-veritat. Aquesta darrera és no-ésser, perquè la no-veritat es definiria com a absència de veritat i no com una cosa. Per això hem de concloure que la falsedat sols pot venir d’un ésser que, com nosaltres, sigui limitat (és a dir, imperfecte), i és que la limitació implica el no-ésser.[2]
  • Tot el que en nosaltres hi ha de vertader, és a dir, de clar i distint, o dit altrament,, sense confusió (i, per tant, sense no-veritat) ha de provenir d’allò que de perfecte existeix en nosaltres (de la nostra participació en l’ésser) i tot el que de perfecte hi ha en nosaltres prové de Déu.
  • Allò que ens permet distingir el que és vertader del que és fals és la facultat de la raó. És, per tant, la raó el que ens diu si allò que percebem és tal com ho percebem o no (la raó és una facultat superior al sentits perquè judica les nostres percepcions), i si allò que captem en somnis conté alguna veracitat o no la conté. És, en definitiva, gràcies a la raó que sabem que allò que apareix en els nostres somnis ha de contenir menys veritat que allò altre que pensem i captem en l’estat de vigília, en no ser tan enter i evident com això darrer.

Si podem confiar en el judici de la raó és en base a la consideració que aquesta facultat ha estat posada en nosaltres per Déu, i Déu no és enganyador.[3]


[1] En aquesta idea podem descobrir la influència de l’epistemologia agustiniana, ben coneguda per Descartes. Així, Agustí d’Hipona afirmarà que coneixem perquè Déu projecta en la nostra consciència les idees o els arquetips de totes les coses, gràcies als quals sabem què estem percebent i quina és la seua essència, per la seua banda, Descartes ens ve a dir que tot coneixement parteix d’idees clares i distintes  que Déu a posat en nosaltres.

[2] En aquest raonament es deixa notar la influència platònica.

[3] La terminologia usada per Descartes posa de manifest que no distingeix amb claredat entre la dimensió ontològica, que faria referència a allò real, i la dimensió lògica, que faria referència a allò possible i al nostre coneixement d’allò real. Les coses són o no són, és a dir, són reals o no són, mentre que vertaderes o falses ho són només les nostres afirmacions sobre les coses. Quan ens referim a les coses en elles mateixes (la realitat) hauríem de substituir el terme “vertader” pel de “real” (o “autèntic”, en un sentit no moral), mentre que no podem usar amb propietat el mot “realitat” per referir-nos al contingut de les idees i de les proposicions. A partir de la constatació d’aquesta confusió s’obriria una possible porta de crítica al pensament cartesià (que afectaria al nus gordià d’aquest: la demostració de l’existència de Déu).