A L’utilitarisme, John Stuart Mill recalca que el fonament de la moral utilitarista descansa, en darrer terme, en «els sentiments socials d’humanitat», dels quals en parla en aquests termes:

«[El sentiment d’humanitat] és desig d’estar units als altres homes, que és ja un principi important de la naturalesa humana, i afortunadament dels que tendeixen a ser cada cop més forts per influx de la civilització i el progrés. L’estat social és alhora tan natural, tan necessari i tan habitual a l’home que, excepte en circumstàncies excepcionals o per un esforç d’abstracció voluntària, aquest mai no es considera a si mateix altrament que com a membre d’un cos.»

Aquest sentiment d’humanitat va més enllà d’allò que Bentham anomenava “plaers de benevolència”. Ara es tracta d’un aspecte fonamental de la naturalesa humana universal, d’una emoció connatural a l’ésser humà  (que pot créixer i perfeccionar-se per la influència de l’educació i del progrés de la civilització).

Mentre que l’utilitarisme, en la versió benthamiana és, sobretot, una teoria moral amb una component social i amb repercussió política, en la de Mill és, pròpiament, una teoria integralment politocomoral.

EL DRET A LA LLIBERTAT

Mill, en tant que utilitarista, rebutja apel·lar a l’existència de drets naturals (que, en darrer terme, haurien de tenir base metafísica). Això, però, no li suposa cap dificultat a l’hora de defensar l’existència d’un valor fonamental a la llibertat, que veu suficientment fonamentat en el mateix principi d’utilitat, que exigiria que tot home fos lliure per desenvolupar les seus capacitats (d’acord al seu particular projecte vital) com a condició per assolir la màxima felicitat.[1]

Ara bé, existeix una limitació a aquest dret fonamental: l’exercici de la llibertat individual d’un subjecte no ha de coartar l’exercici d’aquesta mateixa llibertat en un altre subjecte.[2] De no respectar-se aquest punt, s’actuaria en detriment de la felicitat general. Per contra, quan la llibertat individual no esdevé un perjudici per a la llibertat dels altres, ni es fa ús de la llibertat personal per incitar els altres al delicte (i que siguin ells els qui interfereixin en la llibertat d’uns altres), aquesta llibertat individual ha de ser completa:

«L’únic aspecte de la conducta d’un mateix que el sotmet a la societat és el que fa referència als altres. En la mesura que la seua independència només li concerneix a un mateix, és, per dret, absoluta. Sobre un mateix, sobre els propis cos i ment, l’individu és sobirà.»[3]

Potser en una societat bàrbara, formada per subjectes incapaços d’un comportament diferent del merament instintiu, l’existència d’un governant despòtic estaria legitimada, sempre a condició, és clar, que tingués la intenció que els seus actes contribuïssin al progrés de la societat en qüestió i que, efectivament, amb les seues accions, s’avancés cap a aquest objectiu.[4] Fora d’un cas com aquest, la llibertat individual ha de ser resguardada.

Tanmateix, no sembla tan clar fixar el límit a partir del qual les accions personals afectarien l’entorn social i, per tant, admetrien ser qüestionades per una autoritat representativa que actués en nom de l’interès general, i és que, ¿no podria argumentar-se que tot individu que actua de manera que no cerqui la integració harmoniosa de les seus capacitats (és a dir, que no cerca el perfeccionament de la seua naturalesa humana) en realitat està actuant contra la comunitat, que haurà de suportar la seua personalitat deformada i els actes que d’aquesta poguessin derivar-se? Certament, l’objecció té sentit.[5] Caldrà, però, actuar sempre amb molta prudència en aquest punt, perquè, al capdavall, el principi d’utilitat exigeix que es doni tanta llibertat com sigui possible a l’individu, de manera que cal que s’interpreti de la manera més restringida possible què és allò que realment pot causar un dany als altres. De fet, una autoritat pública, per molt representativa que sigui, i ni que sigui una àmplia assemblea ciutadana, no serà en cap cas infal·lible en els seus judicis en aquesta matèria, per tant, davant del dubte, és millor fallar a favor de la llibertat personal.[6]

LA FORMA DE GOVERN

Si partim de la hipòtesi d’una societat amb individus suficientment formats, Mill considera que la forma de govern més adequada al principi d’utilitat és una democràcia en què cada ciutadà tingui veu i vot en el marc d’una sobirania compartida i en la qual, a més, tots els ciutadans hagin tingut, algun cop una responsabilitat de govern, ja sigui a nivell local o nivell general, i en qualsevol dels poders instituïts (una perspectiva que recorda molt l’ideal que anima la constitució democràtica d’Atenes). Pensa Mill que, d’aquesta manera, la llibertat individual estarà més a estalvi que amb cap altra forma d’organització política (quina millor forma de salvaguardar-la pot haver-hi que defensant-la un mateix enmig de la resta dels conciutadans?), que les decisions polítiques tindran més en compte els interessos de tots i cadascun dels subjectes i que els egoismes amb conseqüències negatives seran més fàcilment evitats. A més, és també del parer que una constitució democràtica fomenta la iniciativa, conjura la passivitat (enemiga de la llibertat), facilita i promou la formació del ciutadà i estimula el creixement d’una consciència cívica en l’individu, que el durà a preocupar-se pel bé comú (per contra, Mill és del parer que un govern autoritari promou la desmobilització de la ciutadania, la delegació de les decisions públiques en mans de les autoritats i el retraïment dels individus cap als seus afers privats).

Mill és conscient que una forma de govern com la descrita equival a una democràcia directa practicable només en societats molt petites. A la pràctica, la forma de govern desitjable i possible haurà de ser una democràcia indirecta amb un govern representatiu. És clar que, en aquest cas, el perill que una majoria (etnolingüística, econòmica, laboral, religiosa, racial…) utilitzi la seua força per oprimir egoistament una minoria (possibilitat no explícitament condemnada en la versió clàssica de l’utilitarisme) es fa més gran i, per això recomana insistentment (cal pensar que aquest és un perill que preocupa molt Mill, que hi veu un germen de degradació de la vida comunitària i, en definitiva, una acció clarament comprometedora de la felicitat general que soscava el sentiment d’humanitat) que la constitució d’una democràcia representativa garanteixi una representació suficient i efectiva de les minories que enclou.

De totes maneres, la garantia més sòlida d’un govern que respecti el principi d’utilitat i vetlli pel benestar general (un govern que caldrà jutjar, no sols pels seus resultats efectius, sinó també per «la seua tendència a millorar els homes») és l’educació del ciutadans, una educació que els inculqui el respecte sincer a la llibertat individual i a la resta dels drets que el principi de màxima felicitat reconeix a tots els ciutadans (amb independència de la seua nacionalitat, religió, raça o condició socioeconòmica). Ara bé, aquesta educació no hauria de ser oferida per l’estat, perquè, a parer seu, una educació estatal «és un simple artifici per emmotllar les persones amb el mateix motllo»,[7] que fàcilment pot servir per establir «un despotisme sobre la ment».[8] Només quan els pares no poden donar una formació als seus fills, o quan, malgrat poder-los-la oferir, no es preocupen de fer-ho, caldrà que l’estat s’encarregui d’aquesta funció (ja sigui directament, ja sigui mitjançant ajudes públiques), en bé dels nens directament afectats i de la societat en general, la felicitat de la qual s’estaria comprometent.[9]

Així mateix, coherentment a la importància que atorga a la iniciativa individual, Mill es mostra contrari a l’assumpció per part de l’estat de les funcions que ja desenvolupen les institucions privades amb objectius benèfics i assistencials, com ara les entitats destinades a donar assistència sanitària o a garantir subsidis de malaltia o d’invalidesa, o pensions de jubilació. Mill pensa que l’administració pública té tendència a derivar en burocràcia, i opina d’aquesta (que qualifica de “pedantocràcia”) que acaba afectant negativament, i inevitablement, la iniciativa i el progrés de la societat i que tendeix a absorbir els membres més capacitats de la comunitat en les rengles del funcionaritat, i neutralitzar-los. Stuart Mill, per tant, es manifesta reiteradament en contra d’allò que avui anomenaríem “estat del benestar”, posicionament que, al cap i al fi, és el més coherent amb la seua concepció particular de llibertat, essencialment lligada a la idea de desenvolupament lliure de traves i controls que amb facilitat proliferarien en un context estatalista (o simplement sotmès a una legislació social intervencionista). La lliure iniciativa privada, basada en una sòlida educació moral, apareix als ull de Mill com el millor camí per garantir la màxima felicitat general possible, un camí que, tanmateix, no podrà prescindir de certa intervenció estatal que corregeixi disfuncions i contraresti els egoismes que més resistència presentin a la raó.

«[…] el problema social del futur seria com unir la més gran llibertat d’acció amb la propietat comuna de totes les matèries primeres del globus, i una igual participació en tots els beneficis produïts pel treball conjunt.»

En els seus darrers anys, aprofundiria en aquesta darrera idea i donaria més importància a l’intervencionisme estatal en advocar per desenvolupar una legislació afavoridora de la redistribució de la riquesa, que molts qualificarien de socialista.[10] De fet, Mill arribà a valorar la possibilitat d’abolir la propietat privada o, almenys de promoure les cooperatives de treballadors en règim de propietat col·lectiva que, a parer seu, alhora que dotaren al treballador d’independència, conjurarien els perills inherents a l’excessiva divisió (especialització) del treball. J. S. Mill també va acabar admetent la importància dels sindicats de treballadors, malgrat que la seua existència suposava una clara interferència en la llibertat del mercat laboral i en la llibertat de salaris. De fet, Mill va advocar per elevar la situació econòmica dels treballadors assalariats, pensant, sobretot, no ja en els avantatges materials que això els pogués aportar, sinó en l’autonomia personal que una millora d’aquesta mena duria associada (en la ment de Mill es trobava l’emancipació i la dignitat de la classe obrera, els membres de la qual considerava que eren tractats, per part dels patrons, com a minyons que calia guiar).[11]

[1] A més, Mill es mostra convençut que no afavoreix gens l’interès comú de la societat que tots els seus membres segueixin un mateix patró, de manera que, no sols la utilitat personal prescriuria com un dret la llibertat individual (i amb ella el lliure desenvolupament de la singularitat personal), sinó que també ho faria la utilitat general, i és que la diversitat multiplicaria les possibilitats i les oportunitats de tothom: «El desenvolupament lliure de la individualitat és un dels principals ingredients de la felicitat humana, i gairebé l’ingredient principal del progrés individual i social.» (On Liberty).

[2] Mill anomena, aquesta restricció de principi de la plena llibertat individual, “principi de dany”.

[3] On Liberty

[4] Aquesta idea ajuda a perfilar l’educació com l’únic motiu per limitar la llibertat individual des de l’autoritat política. D’altra banda, això seria coherent amb tesi mil·liana del valor del consens dels “jutges competents” i, alhora, coincidia amb allò que son pare i J. Bentham pensaven sobre la pertinència del sufragi capacitatiu.

[5] J. S. Mill admet, per exemple, que podria considerar-se legítima  i ajustada al criteri d’utilitat una llei que limités (o fins i tot, en alguns casos prohibís) una cosa que generalment s’entén com tan lligada a la privacitat de l’individu com ara tenir fills, en casos com els de societats on la població fos tan gran (o amenacés arribar a ser-ho en un futur proper) que els mitjans de subsistència disponibles no fossin suficients per subvenir a les seues necessitats. En casos com aquests, les restriccions a la natalitat (exigint, per exemple, que els qui volguessin tenir fills haguessin de demostrar que poden mantenir-los), podrien ser acceptables (malgrat constituir una clara —i greu— limitació de la llibertat personal).

[6] Per ajudar-nos a decidir en aquesta matèria, Mill aporta una distinció entre dany perceptible causat als individus i allò que anomena “dany constructiu”, i que faria referència, per exemple, a actes que suposessin només excessos privats o un simple mal exemple públic.

[7] On Liberty

[8] Ibidem.

En qualsevol cas, són les esglésies i societats religioses aquelles que Mill veu com menys indicades per exercir cap mena de funció formativa. Mill voldria evitar els mals inherents a una formació religiosa pel fet que aquesta cercaria sempre mutilar la llibertat de pensament i reduir l’home a un infantilisme intel·lectual que l’impediria pensar per ell mateix i sotmetre’l a dogmes i autoritats indiscutibles. Per a J. S. Mill la funció principal de l’educació és formar éssers autònoms i amb iniciativa, i veu en la formació religiosa, justament, l’objectiu contrari.

[9] La importància que Mill atribueix a l’educació és tanta que arribarà a afirmar que «l’educació universal ha de precedir el sufragi universal». Fins i tot advocarà perquè es ponderi amb un pes més gran el vot dels més formats i capacitats que no el dels qui tingui formació inferior i hagin mostrat menys capacitat («no és útil, sinó perjudicial, que la constitució proclami la ignorància i la ciència com a títols iguals per governar un país»).

[10] Cal aclarir, però, a l’hora de qualificar Mill de “socialista”, que sempre va rebutjar la lluita de classes, la qual pensava que podia evitar-se a través de l’educació i de la persuasió no violenta.

[11] Anotem, per últim, que la situació social de la dona va ser també objecte d’atenció i preocupació per part de Mill, que va defensar la seua plena emancipació i la seua integració normal i sense restriccions, tant en les responsabilitats polítiques i de govern, com en el món laboral, a tots nivells.