Si és cert que un país que demana exercir el seu dret a l’autodeterminació, deixar d’estar subjecte a les lleis i directrius de l’estat en què es troba inclòs i ser reconegut com un membre més de la comunitat internacional, ha de justificar, dins i fora, la legitimitat de la seua pretensió, amb les línies que segueixen cerquem satisfer aquesta necessitat de justificació i, alhora, exposar possibles alternatives, la plausibilitat de les quals dependrà, no més de la voluntat catalana com de la bona disposició dels qui, en aquest moment de la història ostenten el poder estatal efectiu.

Els catalans som una nacionalitat europea amb la major part del seu territori històric dividida en dos estats no catalans, en el si dels quals constituïm una minoria nacional no reconeguda i no desitjada, sense dret legal a protegir-se col·lectivament i a decidir el seu futur (sotmesa, per tant, a l’arbitrarietat dels grups nacionals majoritaris amb els quals s’identifiquen aquells estats), sense dret a disposar en llibertat dels seus recursos i sotmesa a una política de minorització i d’assimilació forçosa.

Cal no perdre mai de vista aquest marc general, del qual neixen  les preocupacions, les frustracions, les reivindicacions, les iniciatives i les accions polítiques del poble de Catalunya i dels seus representants.

La causa catalana és la causa d’una tradició nacional consolidada contra la voluntat d’altres pobles i en competència amb llurs respectives tradicions nacionals, una nacionalitat, per tant, consolidada amb dificultats i dèficits, que cerca el seu lloc sota el sol. No és la causa d’un grup humà nou que tot just pren consciència de si mateix, ni la d’un nacionalisme expansiu que cerca afirmar-se, més enllà del seu territori històric, en contra d’altres, sinó la causa d’una nació consolidada i viva, però permanentment amenaçada, que defensa el seu dret moral a existir i a fer-ho amb plenitud

Els catalans constituïm, de fet, una minoria nacional en el si de dos estats amb voluntat d’esdevenir estats-nació homogenis, l’un amb una clara majoria demogràfica castellana, al sud, i l’altre amb una aclaparadora majoria demogràfica francesa, al nord, per les quals i sobretot per a les quals, aquests dos estats existeixen. En aquest context els catalans som vistos sempre com una anomalia i, tot sovint, com un problema a extingir, i en relació amb el qual sempre es contempla la possibilitat d’aplicar polítiques repressives d’excepció, raonables des de la mentalitat majoritària dels estats dominadors en la mesura que els catalans hi som percebuts com un cos estrany, i fins i tot antagonista, com un altre per al qual no es va pensar el tractament legal ordinari.

El catalans som, pròpiament, la gran anomalia d’Europa, perquè en tot el continent no existeix cap més nacionalitat de les dimensions de la catalana sense estat, o sense alguna mena de reconeixement legal explícit, ni cap llengua amb el nombre de parlants i els àmbits d’ús de la catalana que sigui sotmesa, com ho és aquesta, a un procés sistemàtic de minorització i erradicació.

Allò català tendeix a ser percebut per castellanoespanyols i francesos, i pels seus respectius estats, com una realitat aliena i en competència amb la identitat nacional que els identifica i, per tant, com un realitat estranya a conllevar, en el millor dels casos, a encerclar i a aïllar amb voluntat de sufocar-la, per norma, o, si s’escau, a combatre com es faria amb l’enemic. Cada generació de catalans té els seus perseguits. Per als catalans, viure a la defensiva és la nostra actitud natural.

El caràcter de minoria del catalans en el si d’uns estats que no s’hi identifiquen ni la reconeixen, atorga als no-catalans el dret jurídic i polític a decidir sobre tots els aspectes de la vida col·lectiva del poble de català, inclosos aquells aspectes que li són privatius i definitoris. Els catalans hem esdevingut, en conseqüència, una minoria sotmesa a la tirania de majories alienes que, en tant que s’expressen a través del sufragi (que no es nega als catalans, tot i que la nostra voluntat resulta irrellevant a l’hora de determinar-ne els resultats), aparenten legitimitat democràtica. D’altra banda, les majories estatals, justament pel seu caràcter majoritari i hegemònic, s’apropien de les institucions, incloses les arbitrals, i les utilitzen amb parcialitat manifesta i amb una voluntat bel·ligerant.

A tot això cal afegir, a més, el fet que els membres de les majories castellana i francesa, en traslladar-se a territori català adquireixen de manera immediata la consideració administrativa de catalans i, amb ella, el dret de participació política, cosa que mena a la minorització política dels catalans en el seu mateix territori.

De resultes de tot plegat, els catalans restem reduïts a una minoria indefensa en el si del Regne d’Espanya i de la República Francesa i en gran part del nostre mateix territori històric.

El poble català pot al·legar en defensa del seu cas i en suport de la seua necessitat d’emancipar-se una llarga llista d’humiliacions, injúries, greuges i maltractes, la majoria ells sostinguts en el temps, i en alguns casos infringits de moments concrets i d’especial tensió, que han adoptat aspectes diversos en el transcurs de la història, entre els quals cap destacar, entre d’altres: el menyspreu, la persecució, la prohibició i la minorització de la llengua, múltiples contrafaccions i incompliments legals, mala fe i deslleialtat institucionals, mesures d’excepció discrecionals, polítiques o policials, que es repeteixen quan es creu convenient, incautació de béns, reclusió, exili o execució de líders nacionals (de vegades electes) i de patriotes, depuració de funcionaris i nomenament, en el seu, lloc de funcionaris estrangers; desvertebració planificada del territori i estranyament i lliurament d’una part d’ell a un altre estat, imposició del pagament d’un exèrcit d’ocupació, impagament de deutes i embargament de recursos propis, unilateralitat estatal en la presa de decisions fiscals (cosa que fa possible un elevat dèficit fiscal constant), pèrdua de control sobre aspectes específics de la comunitat catalana (com passa amb la llengua), impossibilitat de desenvolupar una política pròpia en relació amb les migracions, entrebancament de la integració lingüística dels immigrants, insults i amenaces habituals llançats ─amb liberalitat i total impunitat─ des de tots els estaments i grups socials identificats amb l’estat, assetjament a les iniciatives legislatives emanades dels organismes parlamentaris catalans, i encara, i això específicament pel que fa al cas espanyol, institucionalització d’un àrbitre constitucional parcial, que ultrapassa les seues funcions (abús extensiu) i que exerceix les funcions intrusives de tercera cambra legislativa inapel·lable (com va passar amb la reinterpretació de la llei orgànica de l’estatut d’autonomia de Catalunya), amb resultats com la imposició d’un estatut d’autonomia no votat ni pel parlament ni pel poble catalans.

Als catalans, per a ser espanyols o francesos, se’ns demana que deixem de ser catalans, o que ho siguem, com a molt, una mica, i de manera afegida, optativa, privada i sense molestar.

Que qüestions com ara el futur de la llengua catalana en el seu territori històric, la integració lingüística dels nouvinguts a la catalanofonia es trobin en mans de la gent que ni parla català ni forma part de la comunitat catalana en cap nivell constitueixen exemples clars d’una relació de domini-submissió incompatibles amb la integritat moral de poble de Catalunya.

D’altra banda, les diferències socioeconòmiques entre els territoris catalans incorporats a l’estat Espanyol i els de la resta de l’estat, que es concreten en estructures socials significativament diferents en molts d’aspectes, exigirien una àmplia autonomia legislativa en matèria econòmica, laboral i de regulació de la de propietat tanmateix inexistent, la qual cosa es tradueix en conseqüències indesitjables derivades de l’aplicació de normes estatals de caràcter general que no han tingut prou en compte les especificitats de les nostre societats i les necessitats específiques de la nostra gent.

Als catalans, per a ser espanyols o francesos, se’ns demana que deixem de ser catalans, o que ho siguem, com a molt, una mica, i de manera afegida, optativa, privada i sense molestar.

La indefensió dels catalans en el si dels estats espanyol i francès és estructural i alhora constitucional pel fet que en tots dos estats on som minoria la infraestrutura juriocopolítica ens impedeix, alhora, l’exercici del dret a l’autodeterminació i l’exercici del dret de vet en aquelles qüestions que afecten a la nostra existència col·lectiva (sobre les quals, a més, no se’ns reconeixen en cap cas competències plenes i exclusives). Això fa del Regne d’Espanya una gàbia sense portes on s’esllangueixen les esperances dels individus que componen el poble de Catalunya. Podem dir el mateix en el cas dels catalans a la República Francesa.

Sovint es parla de «manca d’independència del poder judicial espanyol». En realitat, però, el problema en relació amb la repressió judicial dels líders catalans i de tot aquell català que gosa no resignar-se no rau en cap manca d’independència, sinó en la parcialitat dels tribunals espanyols, pel fet que són tribunals nacional-ment de part que sentencien en casos que deriven d’un conflicte entre la seua i una altra nacionalitat.

Aquest estat miserable del poble català deriva en darrer terme de les conseqüències del Tractat del Pirineus (1659), amb que va concloure la guerra de separació de 1640-1659 (generalment coneguda com dels Segadors), i del Tractat d’Utrecht (1713), que establia les condicions derivades de la guerra de successió de la Corona hispànica (1701-1715), que van significar l’annexió dels estats catalans a Castella (o a França), annexió que en el cas dels territoris al sud de l’Albera (annexionats a Castella) va suposar la fundació de l’espai polític que des d’aleshores rebrà el nom de Regne d’Espanya. Aquesta constatació indica el camí pel qual hauria de trobar-se el remei a la situació descrita en què es troba el poble català: no podrà haver-hi cap estatut polític just per als pobles del Principat de Catalunya, de les illes Balears i Pitiüses, i del país de l’antic Regne de València, que no parteixi de la restitució plena del nivell de sobirania de què gaudien en el moment de la seua annexió.

No hi ha solució política per als catalanovalencians que no passi, per tant, per la restitució (devolució). Qualsevol altra alternativa implicaria donar per bona la força històricament emprada contra el nostre poble, cosa que ningú no tindria dret a defensar, i que, de fer-se, tindria conseqüències per a tothom, ara i aquí, i sempre i arreu.

El catalans poden romandre en el si dels estats espanyol i francès si se’ns reconeguessin drets iguals als de la resta dels ciutadans, tant en qualitat d’individus, com ara ja passa (drets individuals estrictes), com en qualitat d’individus membres de col·lectivitats nacionals (drets col·lectius), cosa que ara rotundament se’ns nega fins al punt que d’aquesta negativa arriba a derivar-se la desigualtat davant la llei. Això, però, exigiria un canvi constitucional radical (una mutació constitucional en termes de refundació estatal) que partís del reconeixement del poble català com un dels pobles fundadors d’aquells estats (federalisme des de baix). A partir d’aquí es podrien compartir certs àmbits de sobirania, traspassant-los ─de manera lliurement acordada─ a instàncies generals, tot reservant-nos la competència exclusiva sobre aquells altres que afectessin la nostra pervivència històrica (com ara la llengua o la política d’immigració), i reservant-nos, així mateix, la possibilitat de recuperar els primeres en qualsevol moment, mitjançant procediments legalment definits, i sense renunciar, a més (no es pot renunciar a un dret inalienable), a la possibilitat de l’exercici del dret a l’autodeterminació.

Aquesta possibilitat es podria concretar amb l’establiment d’un estat català lliure associat (o de més d’un, federables), amb sobirania com a mínim sobre les matèries en què l’estat català ja era sobirà fins a la imposició de la Nova Planta que dóna forma al nou Regne d’Espanya (i que, en qualsevol cas, caldria derogar perquè és el punt de partida, il·legítim, sobre el qual descansa tota iniciativa juridicopolítica posterior). 

La defensa de l’assoliment d’un estatut d’estat lliure associat, formulat en termes de devolució-restitució, en base a un reivindicació assentada en un discurs nacional que, a més, subratllés les necessitats economicofiscals específiques dels territoris catalans, que permetés llur federació i que no intentés excloure legalment el dret a l’autodeterminació, podria ser el punt de trobada d’una gran majoria de la població resident actualment en territori catalanovalencià compatible amb les seues lleialtats majoritàries, i un objectiu imaginable que facilités la mobilització d’aquesta població en el camí de constituir una comunitat integradora que tornés a donar sentit a la noció bé comú. Aquesta construcció de la comunitat seria, a la pràctica, un procés de (re)construcció de la nació i de la seua tradició i, sobretot, un exercici de construcció d’una comunitat política que apel·lés a tots els qui ara viuen en territori català, que serien cridats a esdevenir-ne (re)fundadors, sense, però, obligar-los a deslligar-los del marc referencial hispànic.

Paral·lelament caldria cercar una formula d’associació semblant per als territoris catalans del nord de l’Albera, tot assegurant que la relació amb els territoris del sud seria estreta i sistemàtica.

I tanmateix, aquestes consideracions no resten gens de legitimitat a l’opció de la independència plena, és més: atesa obstinació espanyola i francesa a negar, rotundament, qualsevol mena de reconeixement de la singularitat nacional del poble de Catalunya i, en conseqüència dels seus drets col·lectius, lleva tot realisme a qualsevol solució basada, ja sigui en la restitució plena (devolució) del nivell de sobirania de què gaudien els catalans en el moment de la seua annexió a Castella, ja sigui en la mutació constitucional i fa de la reivindicació de la independència plena d’una part tan gran com sigui possible del territori històric catalanovalencià una demanda doblement legitimada (per principi i per la força dels fets) i encara el fi darrer al qual totes les iniciatives individuals i col·lectives del poble català haurien de subordinar-se.

EL CAS CATALÀ. SOBRE EL DISCURS LEGITIMADOR DE L’INDEPENDENTISME