La perspectiva que proporciona el temps transcorregut des de la reacció a la sentència del Tribunal Constitucional contra l’estatut d’autonomia de 2006 obliga, i de fet fa inevitable, la revisió crítica del discurs de l‘independentisme i, sobre aquesta, de la seua estratègia, necessàries per a una reformulació del moviment en termes més ajustats a la seua naturalesa. La precipitació característica d’un moviment que en els darrers temps ha tingut un caràcter essencialment reactiu, i que aspirava a una victòria ràpida, ha contribuït a la confusió interior, ha dificultat la seua comprensió a l’exterior i l’ha llastrat d’inconsistències no denunciades que ara entrebanquen la definició d’una estratègia renovada. Cal, per tant, procedir a l’autocrítica abans de continuar.

L’independentisme aspira a ser una proposta política hegemònica i amb capacitat de transformar el país, no sols el seu estatut polític, sinó la seua fesomia, aspiracions i, alhora, la forma dels catalans d’entendre’s a ells mateixos.

Un projecte independentista no es justifica en termes mercantils, ni tampoc pot justificar-se merament o sobretot en termes de drets socials per a individus d’una multitud que no compartiria res més que les universals ganes de seguretat i de prosperitat. Menys encara amb promeses de subsidis. Així es pot guanyar l’atenció de l’electorat, i fins i tot es poden guanyar unes eleccions, però mai no la força política per forçar la resistència extraordinària de l’statu quo.

Cap promesa material futura, merament possible, farà acceptables sacrificis actuals, també d’índole material. Per contra, el projecte d’independència del poble de Catalunya necessita descansar en valors forts per a justificar la inversió de present que li cal si vol ser alguna cosa més que un desig i esdevenir acció política capaç de transformar la realitat.

Al discurs independentista li escau, per tant, descansar en principis irrenunciables, en l’apel·lació als drets inqüestionables de la col·lectivitat nacional i, per tant, dels individus en la mesura que també es defineixen per ella. Complementàriament (o alternativament), un projecte independentista podrà fonamentar-se en la reivindicació de drets bàsics, fonamentals i de participació política, no reconeguts (tal i com s’esdevé en les societats colonitzades, dites no autònomes en la terminologia de les Nacions Unides).

A més a més, allí on la comunitat és en embrió, o no és perquè ha estat dissolta (com s’esdevé, en bona mesura, en el nostre cas) li resulta del tot imprescindible oferir  un projecte de culminació o de reconstrucció que cridi tothom a participar-hi, un projecte comunitari que giri al voltant de la reparació històrica i de l’apel·lació a participar-hi com a camí per a la inclusió en aquesta comunitat que es construeix en el mateix procés d’emancipació. Un projecte finalista que ho ha de presidir tot, i que ha de ser present en tots i cada un dels aspectes secundaris que la necessitat o la urgència imposin. Però, a més, aquest projecte ha de ser realista, perquè sigui percebut realment com a veritable projecte, i no com a mera narrativa legitimadora d’un producte electoral, inevitablement efímer

El fonament principal d’un projecte independentista haurà de trobar-se en la consciència dels drets històrics i nacionals conculcats, en l’experiència traumàtica de la negació de la dignitat humana i, en definitiva, de la voluntat d’existir que caracteritza tota nació i en la reafirmació conscient d’aquesta voluntat, que és en definitiva la voluntat de construir, entre tots i per a tots ─i sobretot per a les generacions futures─ una comunitat lliurement volguda, nascuda del respecte i no imposada per la força. El discurs independentista, per tant, és un discurs conjugat essencialment en clau nacional (i/o també, en alguns casos, de drets fonamentals), on els aspectes estrictament materials hi juguen un rol merament accidental, fins al punt que són sacrificables en nom del fi més alt de la llibertat col·lectiva. L’independentista vol, per damunt de tot ser, i no tenir, i fins i tot, si s’escau la tria, tria ser i no tenir.

El discurs independentista, per tant, és un discurs conjugat essencialment en clau nacional (i/o també, en alguns casos, de drets fonamentals), on els aspectes estrictament materials hi juguen un rol merament accidental, fins al punt que són sacrificables en nom del fi més alt de la llibertat col·lectiva. L’independentista vol, per damunt de tot ser, i no tenir, i fins i tot, si s’escau la tria, tria ser i no tenir.

La independència no és un objectiu individual, ni tampoc el d’una multitud. La independència és l’objectiu d’un col·lectiu, que sempre és més que una mera suma d’individus. Per a aspirar la independència cal ser una nació, o imaginar-se com a tal, que ja és una manera de començar-ho a ser.

La nació és un espai ètic, una xarxa de solidaritats en què l’individu identificat amb la seua comunitat es transcendeix a si mateix per a ser útil als altres, i construir amb l’esguard posat en les generacions que el succeiran. I convé adonar-se que cap comunitat d’individus solidaris no es pot bastir en base a una injustícia, en base a la subjecció i l’assimilació forçosa a una altra realitat nacional. És sobretot per això que la causa de la independència de Catalunya és també la causa d’un poble que aspira a una vida millor: perquè no es basteix res que pagui la pena damunt de la injustícia.

Contra aquest programa s’elevaran consideracions que, derivades de la inèrcia d’aquests darrers anys, presidits discursivament pel «tenim pressa», la ingenuïtat idealista i l’astúcia tacticista, i el conformisme que concep els ciutadans en termes de consumidors exigents i desresponsabilitzats, eternament insatisfets, egoistes, autoindulgents i amb mentalitat adolescent (una premissa antropològica en base a la qual tot discurs legitimador resta condemnat a la banalitat, tota iniciativa política esdevé promesa comercial i tota acció que en deriva desemboca en frustració, tal com de fet passa sempre amb els productes comercials un cop adquirits i fets servir).

Cal oblidar-se, per tant, dels discursos complaents i paternalistes, pensats per a gent a la qual es vol afalagar alhora que se li oculta la veritat per tal d’evitar les desercions. I alhora cal restar ben atents a la situació real del país, i a les seues febleses estructurals i tendències, perquè un programa polític seriós ha de partir del coneixement de les condicions sociopolítiques reals i de les seus conseqüències, unes condicions que determinaran a priori fins on es pot arribar a curt termini i en què i com cal incidir per a anar més enllà a més llarg termini. Ningú no es troba per sobre de la història i de les seus coordenades.