Ara que a la part del Principat al sud de l’Albera encarem una nova legislatura amb un parlament de majoria independentista, és moment de reflexionar sobre els eixos al voltant dels quals el govern sortint d’aquesta majoria hauria de girar, i que haurien de definir-se pensant no només amb les urgències immediates sinó també posant l’esguard en les febleses estructurals d’un país que dóna senyals de descomposició.

Mirant de combinar tant la perspectiva a curt termini com aquesta altra a més llarg termini (que en el nostre cas, a força de silencis ha acabat esdevenint no menys urgent que la primera), i sense apartar l’esguard de l’horitzó de la independència (que tanmateix no ens pot fer oblidar l’ara i aquí), assajaré d’exposar, a grans trets, algunes propostes i orientacions per a l’acció de govern, en la realització de les primeres i la concreció i realització de les segones caldria que ses sumés, a la iniciativa de les institucions, la col·laboració dels agents de la societat civil compromesos amb l’alliberament del país.

Entre les primeres coses que el nou govern caldria que abordés hi hauria bastir un gran pacte nacional per la llengua (i també pactes sectorials amplis on concretar allò establert en aquell) que inclogués, entre moltes altres mesures i iniciatives, la generalització del principi de responsabilitat lingüística de les empreses i la introducció de clàusules lingüístiques en els convenis col·lectius, la garantia de poder cursar els estudis superiors íntegrament en llengua catalana, la represa i actualització dels programes d’immersió lingüística i del projecte de l’escola catalana en llengua i continguts, i la confecció d’un contracte civil d’integració que contempli deures lingüístics per a l’acompliment dels quals es facilitin els mitjans necessaris.

Així mateix caldria promoure la integració social i cultural en el si d’una societat catalana cada cop més desvertebrada. No podem aspirar a la independència nacional quan un part més que significativa de la nostra societat no es troba arrelada en el país i el percep més aviat com un lloc on viure, i no com la seua referència al món.

Fet i fet, la integració cultural i lingüística és imprescindible, no sols perquè el projecte d’alliberament nacional sigui possible, ans encara perquè tingui sentit. Aquesta integració, però, no es pot produir sense la integració social i econòmica, perquè precarietat i arrelament són mútuament excloents. Ambdues coses exigeixen temps, i mitjans, i ni l’un ni l’altre són infinits. Si continuem amb un model econòmic que promou tot just la precarietat, el desarrelament i els moviments demogràfics massius, tant els temps com els recursos sempre seran insuficients. Cal, per tant, reformular-se el model econòmic català, ara mateix de tall desarrollista (una pervivència més del franquisme supervivent en el si de les societats catalana i espanyola) i apostar per un model i, en conseqüència, per uns sectors econòmics, que cerquin la qualitat abans que la quantitat, i que no es planifiquin de manera deslligada del tipus de país i de societat que volem. Ens cal una economia pensada per a servir les persones, en comptes d’una economia autònoma on els individus comptin com a recursos i on el país es pugui triturar amb l’excusa que passar per la piconadora és l’inevitable peatge d’un progrés totèmic

Continuant oberts de bat a bat a la globalització, sense mapes ni topalls, no sols ens diluirem, sinó que en la societat que ens restarà pagarà tan poc la pena que arrelar-hi, que aquesta serà una perspectiva sense sentit ni valor.

Aquest canvi d’orientació, que en el fons és un canvi cultural (donant aquí a cultura el significat de conjunt de valors i d’horitzó de sentit) dependrà essencialment de les institucions catalanes (de fet, en aquest punt el mal més gran ens el fem els mateixos catalans). D’elles dependrà en darrer terme contrarestar i revertir l’actual procés de dissolució accelerada de la societat catalana causat per una economia centrada la urbanització intensiva, en grans esdeveniments enlluernadors i en l’explotació intensiva de sectors que aporten entre poc i gens al país.

És necessari posar fre a les inèrcies econòmiques heretades (amb, per exemple, moratòries en la construcció i en l’habilitació d’establiments i allotjaments turístics), imposar taxes a les activitats que més contribueixen a desfigurar el país tot destinant la seua recaptació a polítiques restauradores, pensar quin país volem (demografia, paisatge, urbanisme, governança, estils de de vida…) i relacionar-lo amb polítiques formatives i sectors productius estratègics. Serà això el que ens donarà una oportunitat com a societat i com a nacionalitat que aspira a la independència política, i que tampoc no renuncia a l’autogovern davant de la globalització. 

Cal corregir el creixement esdevingut una contínua fugida endavant, amb costos a càrrec de l’entorn natural i cultural, i de les generacions futures. Un país que no es pensa i que, lliurat al creixement dels indicadors macroeconòmics, renuncia a no regular-se, no és un país veritablement independent, sinó una societat precària que no s’ocupa incondicionalment dels seus, que no es troba en disposició d’ajudar ningú més i que avança al costat de l’abisme, un país en el qual tenir fills és una càrrega i on la població tendeix a envellir-se.

De manera molt especial caldria combatre els problemes que aboquen a la precarietat els nostres joves i dificulten la seua independència i la realització del seu projecte vital i reproductiu. La baixa natalitat catalana és un problema estructural que hauríem d’agafar-nos seriosament. Caldria ocupar-se, entre altres coses, de garantir l’accés dels joves a l’habitatge i a la feina, de promoure l’ocupació de qualitat i d’implementar de mesures que fessin realment possible compatibilitzar la vida laboral i la vida familiar,.

Convindria, també, no oblidar-se dels catalans que han hagut d’emprendre el camí de l’emigració perquè el país on havien nascut no havia pensat prou en ells. Aquí es farien necessaris programes que n’afavorissin el retorn i que ens permetessin a tots aprofitar la formació en ells invertida per la societat catalana i també l’experiència i els coneixement adquirits a fora. Molt especialment caldria recuperar els professionals de la sanitat que el país ha format i que ara treballen fora, i alhora implantar les mesures necessàries perquè la marxa d’aquests professionals s’acabi. Al mateix temps caldria proposar-se programes que facilitessin el retorn a les societats d’origen dels immigrants que ho volguessin perquè a casa nostra no haguessin trobat la prosperitat que cercaven. Les polítiques d’ajuda a l’exterior haurien d’incloure sempre aquest factor.

Al costat de tot això resulta també imprescindible una política educativa ambiciosa que vegi en l’escola una institució igualadora de les oportunitats, exigent, que tingui un del seus fonaments en la solidesa de la formació del professorat i que tendeixi a l’anivellament per dalt (contra temptacions en sentit contrari vestides d’innovació), una escola catalana conformadora d’esperits crítics i forjadora de cohesió social i de sentit de comunitat; una escola pensada, no tant perquè «serveixi per a la vida», sinó sobretot perquè serveixi per a canviar-la.

I encara en un altre ordre de coses seria necessari dissenyar i endegar una política de mitjans de comunicació públics que, optimitzant els recursos disponibles, garantís que aquests oferissin una perspectiva del món des dels Països Catalans, autocentrada i lingüísticament no subordinada ni diglòssica.

Alhora, i encara pel que fa als mitjans de comunicació, caldria que s’establís una estreta col·laboració i simbiosi entre els de les Illes, del País Valencià, de la Catalunya Nord i del Principat d’Andorra per tal de construir un espai comunicatiu comú que contemplés, entre altres coses, acords en matèria de formació, inversions, adquisició, doblatge i subtitulació de productes aliens, suport a la producció audiovisual catalana i en català en tots els formats, tot plegat en col·laboració amb iniciatives privades que fessin propostes audiovisuals innovadores i amb potencial per a expandir l’audiovisual català a nous públics, amb especial atenció al públic jove del nostre país.

Així mateix caldria una política de mitjans privats que garantís la presència normalitzada del català en les plataformes de productes audiovisuals a la carta emesos en streaming, el desenvolupament de cadenes de televisió privades de qualitat en les freqüències de TDT administrades des del nostre país, i una cada vegada més gran presència del català en l’oferta privada televisió de pagament.

En qualsevol cas, cal esperar de les institucions catalanes que esdevinguin models d’honestedat i de servei al país, sense ambigüitats, i dels homes i les dones d’aquest poble que tinguin sempre ben present que els drets sols existeixen si prèviament s’han assumit els deures que els fan possibles.

Com sempre Catalunya és a les nostres mans. No ens ha d’amoïnar que el món ens miri perquè és només a la nostra consciència a qui haurem de retre comptes.

Enllaç al digital L’Europeu