Amb les grans conquestes socials de les darreres dècades, els sindicats han anat abandonant, progressivament, la dimensió d’eines de transformació social que els havia caracteritzat temps enrere. De l’agenda sindical han desaparegut les iniciatives pensades per a avançar en el reconeixement i la garantia dels drets fonamentals, i en aquells aspectes de la justícia social que es troben més enllà de les més estrictes condicions laborals i salarials dels seus representats. La naturalització d’aquesta deriva fa possible que ara els sindicats puguin proposar-se fer arribar demandes als governs (o als parlaments sortints d’unes eleccions) pensades en termes exclusivament quantitatius, al marge de qüestions qualitatives, i que, a més, quan es posin sobre la taula aquestes darreres, arribin a veure’s com a extemporànies, com a totalment improcedents, com a rotllos que no toquen. Hauríem de pensar si aquests canvis han estat un progrés o una regressió, una millora o una renúncia.

Els treballadors no tenen només interessos econòmics, sinó polítics. De fet, els seus interessos són fonamentalment d’aquests darrer tipus, perquè les transformacions polítiques van acompanyades de les econòmiques i pressupostàries. Si ens centrem, per contra, en aquestes darreres, potser aconseguim una més gran implicació immediata d’aquells qui hi estan directament interessats, però a costa de no enfrontar-nos a les arrels dels problemes i d’esdevenir, cada cop més, gestors de demandes desvinculades entre elles, i de ser percebuts pel conjunt social com a agents aliens als interessos generals (això darrer sobretot en el cas dels sindicats corporatius).

Els treballadors tenen urgències i també objectius de fons, demandes particulars i generals, materials i qualitatives. Centrar-nos en aspectes estrictament quantitatius és renunciar a ser agents socials integrals i, encara que costi de veure, és renunciar a la justícia, perquè només s’és just amb una mirada totalitzadora, que tingui en compte alhora els interessos legítims de múltiples sectors dialècticament confrontats, i que no redueixi les necessitats humanes a aquelles de caràcter material, per molt importants que siguin (perquè els individus només viuen de pa segons els pressupòsits del capitalisme més descarnat, mentre que l’individu no alienat té necessitats que van més enllà, una cosa que, com tantes altres, sembla que hàgim oblidat; fins aquest punt el neoliberalisme és hegemònic).

Però és que, a més, allò quantitatiu i allò qualitatiu van inextricablement units, de manera que no hi ha reclamació que sembli a primer cop d’ull de caràcter no econòmic, una demanda d’aparença aliena allò laboral, que en realitat no tingui una component material, laboral i econòmica, una component de vegades essencial. Això passa, per exemple, amb les reclamacions que tenen a veure amb la construcció per a Catalunya de l’escola catalana que li ha estat obstinadament negada, i amb la restitució a la llengua catalana del lloc que en justícia li correspon, també en l’educació. Només dues generacions de catalans han tingut el dret de disposar d’una escola pública catalana en llengua i continguts, que tanmateix, abans de consolidar-se, ja ha començat a decaure. I això ens hauria d’amoïnar a tots, i d’entre tots, especialment als sindicats de docents.

Entrem en aquesta qüestió.

La llei estableix que la llengua vehicular d’ús normal a l’escola catalana és el català. Cal, per tant, que l’Administració garanteixi que aquesta disposició es pugui complir arreu sense que tal cosa comporti, per a mestres i professors, una dificultat per l’exercici de la seua tasca docent. Atesa, però, la situació sociolingüística del país, la previsió feta per la llei topa amb un seguit d’entrebancs que cal que siguin previstos i tractats de manera adequada, perquè, efectivament, la llengua de docència normal sigui la catalana (cosa que, d’altra banda, no sols és un una disposició legal, sinó un dret fonamental del treballadors del nostre país i un acte de justícia). Això obliga a l’Administració a destinar-hi recursos materials, personals i formatius que cal que es garanteixi, ja que, del contrari, ni la tasca docent podrà dur-se a terme de la manera que la llei preveu, ni els drets fonamentals del docents catalans es podran garantir. Ni la justa restitució a la societat catalana d’un bé que històricament se li ha negat es podrà produir.

Només des de la indiferència, quan no el menyspreu, cap a la llei emanada del Parlament de Catalunya, i la indiferència, quan no el menyspreu, cap a la llengua catalana i els drets dels docents a expressar-se el català es podrà negar que la reclamació de la provisió dels recursos necessàries per a fer possible l’ús vehicular normal de la llengua catalana en una situació amb objectives dificultats sociolingüístiques constitueix una demanda laboral, no menys important que la que d’instal·lacions adequades o de béns immobles en quantitat suficient i adaptats a les necessitats ergonòmiques.

I tanmateix, sempre hi ha qui no ho veu, perquè, cada cop més sovint, quan es pensa en reclamacions laborals, es pensa únicament ─i no els restem importància─ en retribucions salarials, estabilitat i contractació, cosa que suposa una concepció reduccionista del treball i del mateix treballador, que, aleshores i com ja hem dit que tendeix a passar, és considerat tan sols des d’una perspectiva unidimensionalment material i materialista, més pròpia d’un mercantilisme que tot ho impregna que no pas d’un sindicalisme integral.

Més dotacions humanes, materials i econòmiques per a les  aules d’acollida, contractacions i dotació de recursos per a plans educatiu d’entorn, formació de monitors, hores laborals per a cursos de reciclatge i formació complementària per a mestres i professors, canvis en els decrets d’avaluació que facilitin la feina i les decisions dels docents, redistribució de l’alumnat per tal d’evitar la segregació (amb conseqüències també lingüístiques)… tot això té a veure amb garantir la vehicularitat de la llengua catalana, que la llei estableix en la mateixa mesura que obliga a cursar determinades matèries o a l’escolarització a partir del tres anys. Si per això darrer calen recursos i condicions dignes de possibilitat, per a allò altre també.  Negar l’estreta vinculació del dret moral i del deure legal a la docència en català amb les condicions de treball i amb mesures relacionades amb aquestes darreres, com ara la política de contractació i la pressupostària, és una cosa incomprensible.

Que els sindicats que representen docents no ho vulguin veure costa d’entendre, a no ser que, contra el que hem dit, no hagin oblidat la component política del sindicalisme i tinguin una agenda política que no expliciten, o a no ser que, simplement, estiguin totalment despreocupats per tot allò que tingui, ni que sigui un peu, fora de la calculadora.