Aquest és un país al qual han fet emmalaltir de llengua, i per això la salut del català  (cada cop més precària) ha esdevingut un tema corrent i recurrent (malgrat que massa sovint ens n’oblidem, perquè sobre seu sempre hi plana el núvol de l’«ara no toca», empès pel vent de la prudència que ens fa traïdors). En conseqüència, el “tema de la llengua” acaba derivant en gènere periodístic, i d’aquí en objecte d’opinions i, per tant, de disputes. I ja se sap què passa amb les disputes: que, al final, és més important la discussió que allò sobre què es discuteix.

Quan s’arriba a aquest punt és inevitable que, més d’hora que tard, aparegui qui digui que, si se’n discuteix, és perquè el tema és discutible, i aleshores ja hem begut oli, perquè això ens duu indefectiblement al terreny de la confusió, cosa que hauríem d’evitar sempre, sobretot en aquelles matèries en les quals ens hi juguem ser qui som.

Quan algú diu que els avisos sobre la mala salut de la llengua catalana i el seu mal pronòstic acostumen «a descansar sobre uns fonaments dèbils, esbiaixats i discutibles», ho pot fer per dues raons diametralment oposades: una, perquè vol allunyar tot possible remei del malalt, i l’altra, perquè vol evitar dramatismes innecessaris que entelin la qüestió més que no pas l’aclareixin. I, tanmateix, quan és aquesta segona la intenció, l’efecte que es produeix és més aviat el contrari, perquè qüestionar de manera genèrica allò dit fins ara produeix, en el lector a qui es volia avisar, la sensació que serà millor passar a una altra cosa perquè, en aquest punt, cadascú hi diu la seua segons el seu tarannà i millor que circulem perquè aquí no hi ha res a veure. Sobretot quan, per justificar aquell judici, es recorre a argumentar ad hominem, és a dir, desqualificant els qui alertaven de la malaltia i del pronòstic. Arribats aquí, al lector ja no li resta cap dubte: aquesta és una matèria massa contaminada de subjectivitat en què disputen pessimistes (o catastrofistes, segons els falsos equidistants) contra optimistes, i així, per reductio ad psichologiam, el destinatari dels avisos se n’allunyarà confiant que, en tot cas, ja se n’encarregaran els experts (i, per descomptat, els polítics, perquè, per molt demòcrates que ens declarem, la tendència a apartar de nosaltres la responsabilitat política la mantenim intacta).

Per descomptat, el resultat serà més efectiu com més complexa sigui la qüestió de què es parli, més voluntat de mistificació hi hagi en l’ambient i més veritat inclogui la desqualificació ad hominem que s’empri, és a dir, com més s’ajusti a la realitat la caricatura que es faci d’aquells les afirmacions dels quals es pretén desqualificar. I així, si a l’hora de fer aquesta caricatura es tenen en compte, no només aquells als quals es vol desacreditar (i que si gesticulen i bracegen és perquè no troben interlocutor entre els qui més podrien fer, la indiferència dels quals només els deixa l’opció d’apel·lar al voluntarista “depèn-de-tu”, que tot seguit, encara tindran la barra de retraure’ls-hi), sinó que amb ells també es barregen tipus reals que no cal estrafer perquè ja vénen estrafets de casa, com ara descreguts per sistema, desconeixedors de l’estadística que no sabrien interpretar el resultat del que llegeixen, opinadors amb escassa capacitat autocrítica que elevarien l’anècdota a categoria, blasmadors de l’escola catalana que no saben distingir entre “immersió”, “conjunció” i “escola en català”, exageradors incapaços de qualsevol matís i somiatruites, el resultat serà més versemblant. Qui voldria prendre partit per aquesta mena de gent?

I, tanmateix, de l’existència de gent que faci afirmacions absurdes en matèria sociolingüística (o afirmacions absurdes en general), no es desprèn que allò que diuen unes altres en aquesta mateixa matèria també ho sigui només perquè, en algun moment, uns i altres coincideixin; com tampoc no es pot concloure la improcedència d’una idea de la fortuna amb que s’expressi.

Sigui com sigui, no ens podem permetre promoure la confusió i la sospita pel que fa a la (mala) salut de la llengua catalana, perquè el que tenim davant no són només reptes, sinó una veritable emergència (que, com és obvi, no es podrà solucionar només amb el «dependetu», però que tampoc no se solucionarà si no hi posem de part nostra cada un de nosaltres, que no podem abaixar la guàrdia, ni se’ns ha de temptar a fer-ho). Si se’n diu alguna cosa desencertada o que no és veritat, es respon i s’aclareix, però evitem entrar-hi dalt d’un elefant. Més encara quan sabem mai no hi mancaran els qui actuïn amb voluntat més aviat encobridora (com els qui defensen que no es pot dir que el català es troba en perill perquè la seua situació no satisfà els criteris que estableixen «experts i expertes mundials en llengües en perill»… Quin descans! Ens havia semblat que teníem un bony, però no; ens quedem molt més tranquils ─i tranquil·les).

I per descomptat, si es respon amb dades, no sols caldrà que se sàpiguen llegir, sinó també que s’hi sigui exhaustiu (si es volen evitar interpretacions esbiaixades) i que no els fem dir per allò de què no parlen.

Si, per exemple es basés en el fet que el percentatge de parlants habituals en la franja d’edat més jove estudiada per l’Enquesta d’usos lingüístics de la població de 2018 (un 35’2%) no s’allunya gaire del corresponent al conjunt de la població (36’1%) per a concloure que «no hi ha una deserció massiva dels joves», li hauríem de donar la raó, però al mateix temps hauríem de recordar-li que tal afirmació valdria per als parlants entre 15 i 29 anys (que és la franja més jove estudiada per l’EULP), i que res no ens autoritza a fer-la extensiva als menors de 15 anys. Pel que fa a aquests darrers, només hi ha impressions, de les quals certament no en podrem extreure conclusions segures, però que tampoc no podem veure fer veure que no signifiquen res, basant-nos en les dades del grup d’edat superior, sobretot si aquestes impressions s’acumulen.

Cal que tinguem en compte que vivim un moment de la història de la llengua en què l’increment de la immigració (juntament amb la reducció de la taxa de fecunditat del país) n’ha reduït de manera tan significativa la xifra relativa de parlants, que mai com ara s’havia fet tan difícil donar per sobreentès que aquell a qui acabes de conèixer parlarà en català, i això al mateix temps que la dràstica reducció del seu ús habitual ha fet que una altra l’hagi substituïda com a llengua ambiental i no connotada (en algunes parts del país de manera molt evident). Un moment en el qual, a més, els mitjans de comunicació i els productes audiovisuals (sèries, films, anime, vídeos de Youtube, TikTok o Instagram… entre els quals el català oscil·la entre l’escassetat i la inexistència) juguen un paper mai no vist abans en la socialització primària dels infants (i també en la seua socialització lingüística). Els infants que pugen en aquest nou context sociolingüístic, per molt que tinguin la llengua catalana com la seua llengua de casa, difícilment hi mantindran la mateixa relació (i el mateix domini) que els parlants que els han precedit hi han tingut fins ara. Podríem fins i tot preguntar-nos si realment es pot parlar encara de “catalanoparlants inicials” (i no més aviat de bilingües inicials) entre els més joves (quan els nostres infants i joves, per molt que tinguin pares catalanoparlants, pugen simultàniament en contacte quotidià, abundant i continuat amb la llengua castellana des de ben petits).

És indubtable que l’EULP és la millor eina de què disposem per a mesurar els usos lingüístics, però, com totes les eines d’aquesta mena, té els seus defectes, i també els seus angles morts, i res no ens autoritza a extrapolar els resultats de la foto fixa quinquennal que ofereix a aquells fenòmens que no estudia (com ara el comportament lingüístic dels menors de 15 anys o les possibles diferències en els usos lingüístics entre els més joves i els més grans de la franja d’edat entre 15 i 29 anys). En aquest cas, és més assenyat guiar-se ─amb totes les prevencions─ de les intuïcions i de l’acumulació de casos particulars (i en els estudis particulars, si n’hi ha) abans que no encabir a cops de sabatot les conductes no observades en el calaix de les observades.

D’altra banda, tampoc no podrem dir, sense més, que una reducció en xifres relatives de catalanoparlants habituals en un franja d’edat no signifiqui res (per molt que no n’impliqui ─un cop descomptats els efectes dels canvis en la piràmide de població─ una reducció en xifres absolutes en aquesta mateixa franja), perquè quan minva un percentatge i se n’incrementa un altre, la correlació de forces (de condicionants socials) canvia, i les conseqüències no sols són aritmètiques sinó qualitatives, i tenen una traducció pràctica: com menys proporció de parlants, més dificultats per a l’ús de la llengua. No s’hi val a donar a entendre que tot queda igual, però a una altra escala. Que des de l’enquesta de 2003 (la primera de la sèrie de les EULP), els parlants habituals de llengua catalana en la franja entre els 15 i els 29 anys s’hagin reduït del 44’4% al 35,2%, i que l’ús habitual del català en el conjunt dels parlants hagi passat del 50’1% al 36’1%, és una cosa que inevitablement té conseqüències.

Podrem adonar-nos-en ajudant-nos de la mateixa EULP, que ens permet augmentar una mica la graduació de la lent amb què observem els usos lingüístics dels parlants entre 15 i 29 anys, i la seua evolució, en aquells àmbits que serien especialment significatius per a la població jove, com ara la llengua habitual a la llar, amb les amics, amb els companys d’estudis, amb els companys de treball i a l’hora d’escriure missatges al mòbil. D’aquesta manera podrem veure què significa per a aquests parlants “usar habitualment el català” i apreciar millor si hi ha o no un deteriorament dels usos lingüístics.

Doncs bé, si sumem els percentatges corresponents a les respostes “uso només el català” i “uso més el català que el castellà”, l’EULP 2018 ens diu que, pel que fa a la relació amb les amistats, el català és la llengua habitual de les persones entre 15 i 19 anys en el 27’2% dels casos (fa deu anys ho era en el 29’7%, i davant d’una mitjana general actual per a totes les franges d’edat del 29’9%), que ho és amb els companys d’estudis en el 37’2% dels casos (fa deu anys ho era en el 50’3%, i davant d’una mitjana general actual de 36’3%), que amb els companys de feina ho és en el 28’1% dels casos (mentre que fa deu anys ho era en el 29’4%, i davant d’una mitjana general actual de 30’4%) i que ho és en el 21’6% dels casos a l’hora d’escriure missatges de mòbil (mentre que la mitjana general arriba al 23,6%). Només en el cas de l’ús a llar el percentatge s’hauria incrementat: del 31% del 2008 al 31’4% actual (aquí la mitjana general seria del 32’8%).

Podem concloure, per tant, que el manteniment del català com a llengua d’ús habitual entre el parlants de la franja més joves estadísticament estudiada, en realitat ocultaria, rere la seua aparent estabilitat (i encara certa evolució positiva) retrocessos que es concentrarien especialment en els percentatges dels parlants que declararien fer un ús exclusiu del català en els àmbits esmentats (i sols lleugerament matisats per l’increment generalitzat dels usos bilingües, estrictes o no), sobretot en l’apartat de la llengua usada amb els companys d’estudis (on l’ús exclusiu hauria caigut del 33% al 15´6% en els darrers deu anys) i amb les amistats (on l’ús exclusiu hauria baixat del 18% al 10’3% en el mateix període de temps). En qualsevol cas, aquests retrocessos, es concentrarien sobretot en àmbits comunicatius especialment sensibles per a la reproducció de la llengua (en el grup d’iguals, que és allí on s’exerciten els registres col·loquials i allí on es tendeix a trobar parella) i apuntarien una tendència molt preocupant oculta darrere de les xifres més generals.

A tot això caldrà afegir-hi, a més, que declarar-se catalanoparlant habitual (amb un ús hipotèticament exclusiu o no de la llengua), tant en general com en un àmbit comunicatiu en concret, obeeix a una autopercepció subjectiva diferent d’aquella altra que porta a declarar-se castellanoparlant habitual. Així, tenim motius per pensar (i dades que corroboren aquest pensament) que quan algú afirma que la seua llengua habitual és el castellà, ho diu perquè, efectivament, només o molt majoritàriament usa aquesta llengua en el seu dia a dia (que inclou tant usos actius ─parlar, escriure─ com passius ─escoltar), mentre que quan algú declara que la seua llengua habitual és el català, és possible que en realitat tingui en ment un ús (actiu i passiu) força més modest d’aquesta llengua.