LA DISCRIMINACIÓ LINGÜÍSTICA EN L’ÀMBIT SOCIOECONÒMIC

La cada cop més travada unitat de mercat a l’estat Espanyol, juntament amb la bilingüització completa de la població catalanoparlant, esdevinguda preceptiva en l’article 3 de la constitució espanyola, que estableix l’obligació de tot ciutadà de l’estat de saber castellà (obligació que la doctrina del Tribunal Constitucional considera que no pot estendre’s a cap més llengua) fan, no únicament possible que qualsevol empresari, quadre o treballador puguin desenvolupar les seues responsabilitats laborals en castellà a Catalunya (cosa que, a més, les lleis que s’hi refereixen específicament s’encarreguen de garantir), sinó que tenen l’efecte de fer del castellà la llengua del treball ─i de les relacions laborals─ per antonomàsia a casa nostra, tant pel que fa a la interacció escrita com l’oral, sobretot en les zones urbanes, on el percentatge de treballadors procedents de fora de Catalunya (o amb arrels forànies) és especialment elevat.

Per contra, a les comunitats de l’estat de llengua no castellana, on la l’única llengua reconeguda i d’ús inexcusable és aquesta, no es contempla la possibilitat que els treballadors i el directius puguin usar, per a la realització de les seues tasques i en les seues interaccions laborals, cap més llengua que el castellà (i rarament es donen les condicions perquè pugui ser altrament).

Cal que siguem conscients, per tant, de l’existència de dues categories de comunitats lingüístiques a l’estat Espanyol: la castellana, que disposa de tots els drets de territorialitat en el seu domini històric, però també fora d’aquest; i de la resta, que disposen, com a molt, de drets compartits ─però mai garantits i sempre discutibles─ amb aquella en els seus propis dominis lingüístics. Cal que siguem conscients, per tant, de l’existència d’una discriminació històrica que condueix a la desigualtat entre els treballadors (que, de fet, s’estén a la ciutadania en el seu conjunt) en relació amb els seus drets lingüístics.

SINDICALISME INTEGRAL

Els sindicats catalans haurien d’assumir la defensa de tots els drets dels treballadors, dels estrictament laborals, però també d’aquells altres que, al costat seu, són igualment necessaris per a garantir la dignitat completa dels membres d’una classe que, per trobar-se en un posició subalterna en el marc de les relacions socials de poder, cal que prengui consciència dels abusos a què fàcilment es veu sotmesa i aprengui a identificar-los i a no tolerar-los. La justícia social no contempla excepcions i els sindicats haurien de promoure un sindicalisme integral que no veiés en el treballador un simple agent econòmic, i defensés tots els drets fonamentals dels treballadors i, entre aquests, els seus drets lingüístics en l’entorn de treball, uns drets que, en una situació de sotmetiment nacional com la que afecta el poble de Catalunya, són dels primers a ser vulnerats.

Tots els treballadors catalans tenen dret a un entorn de treball plenament catalanitzat que no suposi, per a uns, haver de canviar de llengua en horari laboral i permeti, a uns altres, mantenir-hi una relació de normalitat amb la llengua catalana, lliure d’entrebancs imposats que dificultin la integració i la cohesió justament en un dels contextos principals d’interacció dels individus que, a més, és aquell en què poden tenir l’oportunitat de fer algunes de les seues principals aportacions al benestar i el progrés col·lectius.

No importa l’origen ni la llengua inicial del treballador: ningú no pot sentir-se a gust en una situació de discriminació comunitària, per molt que estigui legalment establerta, i per molt que el discurs dominant l’emmascari.

Sabem que és habitual que s’al·legui que, en realitat, Catalunya no té una llengua, sinó dues, i que, per tant, la dualitat lingüística és tan normal a Catalunya com l’exclusivitat del castellà ho és a les comunitats on aquesta és la llengua pròpia. Tots sabem, però, que això no pot afirmar-se si no és en base a un, de vegades imposat, de vegades voluntari, exercici d’oblit i de silenci. En realitat, el castellà és una llengua legalment catalana perquè no es permet que la pròpia del país ocupi el lloc que li correspondria, de llengua comuna i d’identificació. De fet, tots sabem que si avui dia tothom que parla en català a Catalunya també sap fer-ho en castellà (cosa que no necessàriament passa a l’inrevés) és perquè s’ha forçat que sigui així.

En el nostre context i amb els nostres antecedents històrics, brandar la llibertat d’elecció lingüística de l’empresa i del treballador és un acte de cinisme: ni existeix tal llibertat (ni de dret ni de fet), ni la introducció del castellà i la seua difusió i consolidació han estat lliures i espontànies.

Cal no ser conformistes i aspirar a influir en totes les dimensions de l’àmbit socioeconòmic i canviar les relacions que hi tenen lloc per a fer-les més justes i equitatives. Les relacions de poder entre grups socials i entre comunitats tenen sempre una dimensió lingüística, que en el nostre cas es manifesta en la progressiva subordinació i residualització de la llengua catalana, també en el món del treball. Revertir aquelles relacions quan són injustes implica també fer-ho en el pla lingüístic, reparant-hi el mal que s’hi hagi produït i establint-hi unes relacions noves, basades en la igualtat i la reciprocitat entre comunitats i, per tant, rebutjant la discriminació basada en la consideració de llengües i de comunitats lingüístiques de primera i de segona. En conseqüència, cal que fem nostra l’aspiració expressada en el seu moment per Marcel Pepin, secretari general del Confederació del Sindicats Nacionals del Quebec (CSN) i president de la Confederació Mundial del Treball, i adaptant-la al cas de Catalunya i de la seua llengua, afirmem que: «La lluita pel català és un puntal de la lluita catalana contra les forces de dominació econòmica, política i social.»

En matèria lingüística, el nostre model són comunitats com la quebequesa, la flamenca, les suïsses, o les mateixes comunitats de llengua castellana. Si és veritat que tots som iguals, fem de la llengua catalana, pròpia de Catalunya, la llengua d’ús normal de les empreses catalanes (de la mateixa manera ─repetim-ho─ que la castellana ho és de les empreses ubicades allí on és aquesta altra la pròpia). Allà on la llei ho impedeixi, treballem per canviar-la i, mentrestant, siguem conscients que, allò que la llei no prohibeix de manera expressa, ho permet de manera implícita, i aprofitem totes les potencialitats que  inclou. En cap cas, però, contemplem assumir la desigualtat i promoure la renúncia i l’autolimitació.

No donem per bones les conseqüències de persecucions passades, no en fem tabula rasa, no renunciem a la plena normalitat lingüística de la llengua catalana, i sobretot, no proposem aplicar-nos autorestriccions en aquells àmbits en què les lleis encara no ens imposen fer-nos a un costat per deixar pas. I en aquesta lluita apel·lem a la solidaritat de classe. A qui pot molestar aquesta voluntat nostra si no és als qui volen trencar aquesta solidaritat?

Discriminar l’ús normal i, per tant, ple i lliure, de la llengua catalana, és un acte de discriminació que té l’efecte potencial, i plenament actual entre els parlants més conscients, de produir ressentiments que divideixen els treballadors, enrareixen les relacions laborals i tendeixen a alienar-los de l’empresa, a més de tenir repercussions més enllà de l’àmbit socioeconòmic. Així, per exemple, la castellanització dels entorns de treball posa en dubte el sentit de l’aprenentatge de la llengua i del perfeccionament dels coneixements lingüístics que es realitza a l’escola catalana i en els cursos per a adults, mentre que la presència de treballadors que desconeixen la llengua catalana en llocs d’atenció al públic promou la inseguretat lingüística entre la població catalanoparlant en general i n’alimenta les creences i les conductes diglòssiques. Les empreses són agents econòmics amb una gran influència social de la qual cal que es responsabilitzin.

Un altre cop, remetent-nos novament a les consideracions formulades pels promotors d’un exemple d’èxit en la normalització d’una llengua subordinada en l’àmbit socioeconòmic, com és el cas del quebequès, i adaptant un altre cop les seues paraules al cas català: «Si l’economia del país no es decanta per l’ús de la llengua catalana, difícilment s’aconseguirà fer de Catalunya un país català. Ni l’escola, ni els mitjans de comunicació, ni el mateix govern són forces suficients per mantenir viu l’estatut de la llengua. També seria erroni confiar que amb l’oferta de serveis al públic en català es consolidaria l’ús de la llengua; si bé la imatge externa podria fer-ho pensar, en el fons seria un engany perquè la llengua del poder econòmic continuaria sent la castellana. Si a l’empresa no s’utilitza en totes les circumstàncies i a tots els nivells, rarament podrà ser la manifestació més evident d’una identitat. D’una cultura i de la pròpia idiosincràsia.» (Substituint els temes “francès”, “Quebec” i “anglesa” per, respectivament” “català”, “Catalunya” i “castellana”, aquestes paraules va ser pronunciades ara fa trenta-un anys per l’aleshores tresorer de la Cambra de Comerç de Montréal, Pierre Mamtha.)

Sent ara més concrets i anat a la legislació actualment vigent a casa nostra: si, tal com s’estableix en els articles 4.2.c i 17.1 de l’Estatut dels Treballadors,l’empresa ha de garantir que tot treballador que vulgui expressar-se, ja sigui oralment o per escrit, en llengua catalana, pugui fer-ho lliurement i sense limitacions, sense que hi hagi res que condicioni la lliure elecció lingüísitica dels qui vulguin expressar-se naturalment en català (cosa que, de no produir-se, pot ser sancionada segons s’estableix en l’article 314 del Codi penal), és de sentit comú concloure que caldrà que tothom, a l’empresa, en qualsevol dels seus nivells tingui un coneixement si més no passiu de la llengua, de manera que, la part econòmica de l’empresa (la titularitat) hauria de formar-se lingüísticament i alhora garantir la capacitació lingüística de tots els treballadors fins que s’estigui en disposició de permetre l’ús lliure (tant oral com escrit) d’aquesta llengua, i encara millor la interactuació activa en ella, un altre cop tant de manera oral com escrita, en l’exercici de l’activitat laboral, en les reunions de treball, i en els moments de convivència amb els seus companys, els seus subordinats i els seus superiors. (No cal dir que a tot això hi contribuiria molt que els sistema educatiu garantís una formació professional que tingués el català com la llegua vehicular de procés d’ensenyament-aprenentatge.)

D’altra banda, i convé no oblidar-ho, que el català sigui la llengua preferent d’una empresa és una possibilitat. El castellà és la llengua universalment protegida i imposada als territoris de llengua catalana, però això no impedeix que, més enllà de les obligacions que s’associen sistemàticament al castellà, que no es poden obviar i que faciliten que aquesta sigui la llengua per antonomàsia de l’àmbit socioeconòmic, pot existir la lliure decisió corporativa de fer del català al llengua preferent de l’empresa.

A més, els consumidors catalans tenen el dret de ser atesos i de rebre les indicacions dels serveis i productes que adquireixen en llengua catalana, un dret que esdevenia obligació per a l’empresa en la Llei 22/2010, de 20 de juliol, del Codi de consum de Catalunya, i que seria rebaixada, en sengles sentències del Tribunal Constitucional, de 2017 i de 2018, a simple autoobligació corporativa opcional, que tanmateix no negava el dret genèric dels consumidors catalans a ser atesos en la llengua de Catalunya (en la mesura que l’empresa ho preveiés i en els termes que ho fes, que res no obligava, però que tampoc impedia que impedia que fossin immediats i sistemàtics), i menys encara negava el dret moral que efectivament fos així.

La llei obliga al català a competir, en el seu propi domini lingüístic, amb el castellà, i a fer-ho, a més, sense tenir en compte la història de prohibicions i persecucions que han afeblit, tant la percepció que els parlants tenen del seu valor, com el seu ús efectiu. I alhora, sentències com els esmentades, afegeixen a aquesta situació especial (que no s’admet per al castellà en el seu domini lingüístic), i clarament descompensada, encara un altre element discriminatori: mentre que l’ús el català en l’àmbit socioeconòmic no pot ser prescrit des de les institucions públiques, el castellà admet tota mena de dopatge institucional, perquè, ens diuen, així ho preveu la constitució. Competència obligada entre un convalescent al qual se li neguen les cures que necessita i un atleta al qual se li dóna tan de peixet com calgui. Així les coses, els tramposos animen el seu equip al crit de llibertat, mentre que miren d’apocar encara més l’equip convalescent amb acusacions d’imposició fetes a tot pulmó. I n’hi ha que acaben sentint-se culpables… entre els segons.

I tanmateix res ni ningú no pot negar el dret dels consumidors catalans a ser atesos en la seua llengua (ni el dret de les empreses catalanes a fer del català la seua llengua corporativa de referència). Ni la legalitat d’aquest dret.

La disponibilitat lingüística és, per tant, exigible per a l’empresa, i una disponibilitat immediata i sistemàtica ho és moralment (forma part de la seua responsabilitat social: tothom, també les corporacions, tenen deures), però també en termes mercantils i empresarials, ja que millora la relació amb el client, promou la seua fidelització, facilita la venda (i, aquí, convé recordar que les pors i els prejudicis personals a l’hora de fer servir el català no han de pesar més que l’interès comercial) i contribueix a la millora de l’ambient de treball en prevenir la sobrecàrrega de responsabilitat en uns pocs d’ells i, sobretot, per reparar un dany i fer tothom copartícip d’una causa justa (amb el consegüentefecte sobre l’increment de la solidaritat de grup). A més, en el nostre context social, la disponibilitat lingüística connota l’empresa que la practica com a més atenta, pròxima, vinculada a la comunitat, desvinculada del mercantilisme estricte i despersonalitzador i innovadora.

A més, cal no menystenir el fet que el desenvolupament d’un ampli sector socioeconòmic catalanitzat contribueix a fer la llengua catalana un instrument laboral necessari, cosa que al seu torn redundarà en benefici del la mà d’obra local: de la seua ocupabilitat i d’una millora de les seues condicions laborals derivada del fet de quedar protegida per la llengua d’un mercat de treball estrictament global.

Cal no oblidar, a més, que la mateixa Llei 22/2010, en el punt segon del seu article 128-1, no anul·lat pel Tribunal Constitucional, manté vigent que els consumidors tenen dret a rebre en català les invitacions a comprar, la informació de caràcter fix, la documentació contractual, els pressupostos, els resguards de dipòsit, les factures i els altres documents que hi facin referència o que en derivin, les informacions necessàries per al consum  (incloses les etiquetes i embalatges), l’ús i el maneig adequats dels béns i serveis, d’acord amb llurs característiques, amb independència del mitjà, format o suport utilitzat (i especialment les dades obligatòries relacionades directament amb la salvaguarda de la salut i la seguretat), els contractes d’adhesió, els contractes amb clàusules tipus, els contractes normats, les condicions generals i la documentació que hi faci referència o que derivi de la realització d’algun d’aquests contractes.

Si la Generalitat i les empreses es desentenen d’aquests drets lingüístics en l’àmbit socioeconòmic (que per a la primera esdevenen responsabilitats i per a les segones s’estableixen com a obligacions legals) i no els fan respectar, els sindicats catalans, en tant que agents socials que desenvolupen la seua acció precisament en aquest àmbit, de cap manera no poden romandre impassibles davant de tanta deixadesa i de tant de cinisme. No poden afegir-se al cor dels qui es tornen muts i cecs quan es tracta dels drets lingüístics dels febles només perquè la seua defensa pot aixecar la ira dels forts acostumats a imposar-se.

Les empreses centrades en el client, preocupades pel benestar del treballador (benestar que, a més, repercutirà indirectament en la productivitat) i compromeses amb la seua responsabilitat social han de complir les lleis pensades per a rescabalar els qui han estat i continuen sent discriminats, i fer-ho, no sols en la mesura que els sigui necessari per tal d’evitar possibles sancions, sinó mirant de col·laborar en la necessitat que cerquen resoldre i atenent l’esperit que ha inspirat la seua redacció. En matèria de drets lingüístics, una empresa responsable i compromesa serà una empresa amb plena disponibilitat lingüística de portes enfora, que incorporarà el català als seus productes i serveis, i que farà del català una llengua d’ús normal, i fins i tot preferent de portes endins. Incorporar i promoure el català és un valor afegit amb el qual es pot guanyar molt, a més d’un acte de justícia, de reparació i de contribució a la cohesió, de manera que lempresa ha de sospesar el cost que implicaria no fer-ho. En aquest punt caldrà tenir en compte que els parlants que s’identifiquen amb una llengua històricament reprimida agraeixen els gestos de reconeixement, que poden constituir aleshores ―i com ja hem apuntat abans― un potent mitjà de fidelització. En llocs com els territoris de parla catalana, la llengua pròpia és sempre un element rellevant.

Si la demanda lingüística ve al mateix temps del consumidor i del treballador, l’empresa emprendrà el camí de la catalanització. Els sindicats catalans han d’estar decidits a assumir aquesta responsabilitat de la part dels treballadors i defensar en la negociació col·lectiva, a més dels drets laborals estrictes que centren la nostra acció, la negociació amb els representants de la part econòmica de l’empresa d’acords de bones pràctiques empresarials en matèria lingüística (que eventualment, si es cregués convenient, podrien concretar-se en clàusules lingüístiques a incloure en el conveni col·lectiu de l’empresa, com ja es preveu en l’article 36 del capítol V del la Llei 1/1998, de política lingüística), que al costat d’altres possibles acords socials que facin referència a qüestions com ara la sostenibilitat ambiental, la paritat i la inclusivitat laborals o la gestió ètica, redundin en benefici dels treballadors i de la societat en el seu conjunt. Aquests acords poden, igualment, assajar-se, en els òrgans administratius, entre els seus responsables (fixos o eventuals) i els funcionaris que hi treballen, sense esperar la implantació de normes legislatives superiors.

Els drets lingüístics no són drets menors (de fet de la importància que la llengua té per als grups humans en dóna testimoni l’obstinada voluntat dels que són dominants per imposar-se lingüísticament), i menys encara en pobles sotmesos a un nacionalisme expansiu que té en la imposició de la llengua amb què s’identifica una de les seues característiques més patents i definidores.