FONAMENTS DE DRET

ACORDS INTERNACIONALS

Subscrits per l’estat Espanyol, en les següents condicions:

«Els tractats internacionals vàlidament celebrats, un cop publicats oficialment a Espanya, formaran part de l’ordenament intern. Llurs disposicions només podran ser derogades, modificades o suspeses en la manera prevista en els mateixos tractats o d’acord amb les normes generals del Dret internacional.» (Article 96 de la Constitució Espanyola, CE)

  • Carta de les Nacions Unides (1948), on es proclama que:

«Nosaltres, els pobles de les Nacions Unides […] decidits […] a refermar la fe en els drets fonamentals de l’home, en la dignitat i en el valor de la persona humana, en la igualtat de drets dels homes i les dones, com també de les nacions, grans i petites…» (Preàmbul)

  • Pacte internacional dels drets civils i polítics (1966), on es proclama que:

«En els Estats on existeixen minories ètniques, religioses o lingüístiques no es pot negar a les persones que pertanyin a aquestes minories el dret que els pertoca en comú amb els altres membres del seu grup, a tenir la seva pròpia vida cultural, a professar i a practicar la seva pròpia religió i a fer ús del propi idioma.» (Article 27)

  • Pacte internacional dels drets econòmics, socials i culturals (1966), on es proclama que:

«Tots els pobles tenen el dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també el seu desenvolupament econòmic, social i cultural.» (Article 1.1)

  • Resolució 47/135, de 18 de desembre de 1992 de l’Assemblea General de l’Organització de les Nacions Unides, on es proclama que:

«Els Estats han de protegir l’existència i la identitat de les minories nacionals o ètniques, religioses i lingüístiques dins els territoris respectius, i han de fomentar les condicions per a la promoció d’aquesta identitat.» (Article 1.1)

«Les persones que pertanyen a minories nacionals o ètniques, religioses i lingüístiques […] tenen el dret de gaudir de llur cultura, professar i practicar llur pròpia religió i utilitzar llur llengua, tant en públic com en privat, lliurement i sense la interferència de cap mena de discriminació.» (Article 2.1)

«Les polítiques i els programes nacionals han de ser elaborats i aplicats tenint en compte els interessos legítims de les persones que pertanyen a minories.» (Article 5.1)

  • Carta dels drets fonamentals de la Unió Europea (2000)

«Es prohibeix tota discriminació i, en particular, l’exercida per raó de sexe, raça, color, orígens ètnics o socials, característiques genètiques, llengua, religió o conviccions, opinions polítiques o de qualsevol altra mena, pertinença a una minoria nacional, patrimoni, naixement, discapacitat, edat o orientació sexual.» (Article 21.1)

  • Convenció-marc per a la protecció de les minories nacionals (Consell d’Europa, 1994);

«La protecció de les minories nacionals i dels drets i llibertats de les persones que hi pertanyen és part integrant de la protecció internacional dels drets de l’home i com a tal, és un dels dominis de la cooperació internacional.» (Article 1)

«Les Parts es comprometen a garantir a tota persona pertanyent a una minoria nacional el dret a la igualtat davant la llei i a una igual protecció de la llei. En aquest sentit, es prohibeix qualsevol discriminació basada en la pertinença a una minoria nacional.» (Article 4.1)

«Les Parts es comprometen a adoptar, si convé, les mesures adequades per a promoure, en tots els dominis de la vida econòmica, social, política i cultural, una igualtat plena i efectiva entre les persones que pertanyen a una minoria nacional i les que pertanyen a la majoria. Han de considerar degudament, en aquest sentit, les condicions específiques de vida de les persones pertanyent a minories nacionals.» (Article 4.2)

«Les Parts es comprometen a fomentar les condicions adients per a permetre a les persones pertanyents a minories nacionals de conservar i desenvolupar llur cultura, i igualment de conservar els elements essencials de llur identitat, com és la religió, llengua, tradicions i patrimoni cultural.» (Article 5.1)

«Sense prejudici de les mesures preses en el marc de llurs polítiques generals d’integració, les Parts s’abstenen de qualsevol política o pràctica que tendeixi a una assimilació contrària a la voluntat de les persones que pertanyen a les minories nacionals i protegeixen aquestes persones de qualsevol acció destinada a una assimilació semblant.» (Article 5.2)

«Les Parts es comprometen a reconèixer que qualsevol persona pertanyent a una minoria nacional té el dret d’utilitzar lliurement i sense entrebancs la seva llengua minoritària tant en privat com en públic, oralment i per escrit.» (Article 10.1)

DECLARACIONS INTERNACIONALS

Declaració universal dels drets lingüístics, 1996

Afegeix títol

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és 1548770151dia-dels-drets-humans-10.12.16.jpg

FONAMENTS DE DRET

ACORDS INTERNACIONALS

Subscrits per l’estat Espanyol, en les següents condicions:

«Els tractats internacionals vàlidament celebrats, un cop publicats oficialment a Espanya, formaran part de l’ordenament intern. Llurs disposicions només podran ser derogades, modificades o suspeses en la manera prevista en els mateixos tractats o d’acord amb les normes generals del Dret internacional.» (Article 96 de la Constitució Espanyola, CE)

  • Carta de les Nacions Unides (1948), on es proclama que:

«Nosaltres, els pobles de les Nacions Unides […] decidits […] a refermar la fe en els drets fonamentals de l’home, en la dignitat i en el valor de la persona humana, en la igualtat de drets dels homes i les dones, com també de les nacions, grans i petites…» (Preàmbul)

  • Pacte internacional dels drets civils i polítics (1966), on es proclama que:

«En els Estats on existeixen minories ètniques, religioses o lingüístiques no es pot negar a les persones que pertanyin a aquestes minories el dret que els pertoca en comú amb els altres membres del seu grup, a tenir la seva pròpia vida cultural, a professar i a practicar la seva pròpia religió i a fer ús del propi idioma.» (Article 27)

  • Pacte internacional dels drets econòmics, socials i culturals (1966), on es proclama que:

«Tots els pobles tenen el dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també el seu desenvolupament econòmic, social i cultural.» (Article 1.1)

  • Resolució 47/135, de 18 de desembre de 1992 de l’Assemblea General de l’Organització de les Nacions Unides, on es proclama que:

«Els Estats han de protegir l’existència i la identitat de les minories nacionals o ètniques, religioses i lingüístiques dins els territoris respectius, i han de fomentar les condicions per a la promoció d’aquesta identitat.» (Article 1.1)

«Les persones que pertanyen a minories nacionals o ètniques, religioses i lingüístiques […] tenen el dret de gaudir de llur cultura, professar i practicar llur pròpia religió i utilitzar llur llengua, tant en públic com en privat, lliurement i sense la interferència de cap mena de discriminació.» (Article 2.1)

«Les polítiques i els programes nacionals han de ser elaborats i aplicats tenint en compte els interessos legítims de les persones que pertanyen a minories.» (Article 5.1)

  • Carta dels drets fonamentals de la Unió Europea (2000)

«Es prohibeix tota discriminació i, en particular, l’exercida per raó de sexe, raça, color, orígens ètnics o socials, característiques genètiques, llengua, religió o conviccions, opinions polítiques o de qualsevol altra mena, pertinença a una minoria nacional, patrimoni, naixement, discapacitat, edat o orientació sexual.» (Article 21.1)

  • Convenció-marc per a la protecció de les minories nacionals (Consell d’Europa, 1994);

«La protecció de les minories nacionals i dels drets i llibertats de les persones que hi pertanyen és part integrant de la protecció internacional dels drets de l’home i com a tal, és un dels dominis de la cooperació internacional.» (Article 1)

«Les Parts es comprometen a garantir a tota persona pertanyent a una minoria nacional el dret a la igualtat davant la llei i a una igual protecció de la llei. En aquest sentit, es prohibeix qualsevol discriminació basada en la pertinença a una minoria nacional.» (Article 4.1)

«Les Parts es comprometen a adoptar, si convé, les mesures adequades per a promoure, en tots els dominis de la vida econòmica, social, política i cultural, una igualtat plena i efectiva entre les persones que pertanyen a una minoria nacional i les que pertanyen a la majoria. Han de considerar degudament, en aquest sentit, les condicions específiques de vida de les persones pertanyent a minories nacionals.» (Article 4.2)

«Les Parts es comprometen a fomentar les condicions adients per a permetre a les persones pertanyents a minories nacionals de conservar i desenvolupar llur cultura, i igualment de conservar els elements essencials de llur identitat, com és la religió, llengua, tradicions i patrimoni cultural.» (Article 5.1)

«Sense prejudici de les mesures preses en el marc de llurs polítiques generals d’integració, les Parts s’abstenen de qualsevol política o pràctica que tendeixi a una assimilació contrària a la voluntat de les persones que pertanyen a les minories nacionals i protegeixen aquestes persones de qualsevol acció destinada a una assimilació semblant.» (Article 5.2)

«Les Parts es comprometen a reconèixer que qualsevol persona pertanyent a una minoria nacional té el dret d’utilitzar lliurement i sense entrebancs la seva llengua minoritària tant en privat com en públic, oralment i per escrit.» (Article 10.1)

DECLARACIONS INTERNACIONALS

Declaració universal dels drets lingüístics, 1996

Promulgada a Barcelona en un conferència, convocada a iniciativa del Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics del PEN Club Internacional i el CIEMEN (Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions), amb el suport moral i tècnic de la UNESCO, i que reuní a 66 ONG, 41 Centres PEN i 41 experts en dret lingüístic de tot el món.

En aquest declaració es proclama, de manera general, que:

«Totes les comunitats lingüístiques tenen el dret d’organitzar i gestionar els propis recursos a fi d’assegurar l’ús de la seva llengua en totes les funcions socials.

»Totes les comunitats lingüístiques tenen el dret de disposar dels mitjans necessaris per tal d’assegurar la transmissió i la projecció futures de la llengua.»

(Article 8.1 i 2)

«Totes les comunitats lingüístiques són iguals en dret.» (Article 10.1)

«Aquesta Declaració considera inadmissibles les discriminacions contra les comunitats lingüístiques basades en criteris com ara el seu grau de sobirania política, la seva situació social, econòmica o en qualsevol altre criteri, així com el nivell de codificació, actualització o modernització que han assolit llurs llengües.» (Article 10. 2)

«En l’àmbit públic, tothom té dret a desenvolupar totes les activitats en la seva llengua, si és llengua pròpia del territori on resideix.» (Article 12.1.)

Així mateix, s’hi proclama, de manera més concreta, el següent:

«Les Assemblees de representants han d’adoptar com a oficials la llengua o les llengües històricament parlades en el territori que representen.» (Article 19.1)

«L’ensenyament ha de contribuir a fomentar la capacitat d’autoexpressió lingüística i cultural de la comunitat lingüística del territori on és impartit. 2. L’ensenyament ha de contribuir al manteniment i desenvolupament de la llengua parlada per la comunitat lingüística del territori on és impartit.» (Article 23.1)

«Tota comunitat lingüística té el dret de decidir quin ha de ser el grau de presència de la seva llengua, com a llengua vehicular i com a objecte d’estudi, a tots els nivells de l’ensenyament dintre del seu territori: preescolar , primari, secundari, tècnic i professional, universitari i formació d’adults.» (Article 24)

«Tota comunitat lingüística té el dret de decidir quin ha de ser el grau de presència de la seva llengua als mitjans de comunicació del seu territori, tant els locals i tradicionals com els de major abast i de tecnologia més avançada, independentment del sistema de difusió o transmissió emprat.» (Article 35)

«Tota comunitat lingüística té el dret d’usar la seva llengua i de mantenir-la i potenciar-la en totes les expressions culturals.

»L’exercici d’aquest dret ha de poder desplegar-se plenament sense que l’espai de cap comunitat sigui ocupat de manera hegemònica per una cultura aliena.»

(Article 41.1 i 2)

«Tota comunitat lingüística té el dret d’establir l’ús de la seva llengua en totes les activitats socioeconòmiques dins el seu territori.» (Article 47.1)

«Tota comunitat lingüística té dret a una presència predominant de la seva llengua en la publicitat, la retolació, la senyalització exterior i en el conjunt de la imatge del país.» (Article 50.1)

«Tothom té dret a usar la llengua pròpia del territori en les seves relacions amb les empreses, establiments comercials i entitats privades i a ser recíprocament atès i correspost en aquesta llengua.

»Tothom té dret, com a client, consumidor o usuari, a ser informat, oralment o per escrit, en la llengua pròpia del territori en els establiments oberts al públic.»

(Article 51.1 i 2)

LA POLÍTICA LINGÜICIDA DE L’ESTAT ESPANYOL

Contra el que aquests pactes, acords, resolucions, cartes convencions i declaracions estableixen, l’estat Espanyol declara, en l’article 3 de la seua Constitució (1978) que:

«El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la.»

Aquest reconeixement protecció no es fan extensives a la resta de les llengües històriques de l’estat, que ni tan sols s’esmenten en el text constitucionals i respecte a les quals els punts 2 i 3 del mateix article de la CE es limiten a dir, de manera imprecisa, el següent:

«Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts.»

«La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.»

D’on no es desprèn, en cap cas que siguin llengües amb la mateixa consideració que el castellà, ni tan sols en els seus propis dominis lingüístics, cosa que el Tribunal Constitucional va encarregar-se de deixar clar en la Sentència 31/2010, de 28 de juny de 2010 sobre el recurs d’inconstitucionalitat interposat en relació amb diversos preceptes de la Llei Orgànica 6/2006, de 19 de juliol, de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, on s’estableix que:

«El Tribunal ha admitido, ciertamente, que la legislación infraestatutaria establezca el deber de conocer el catalán (STC 337/1994, de 23 de diciembre), pero circunscribiendo ese deber al conocimiento del catalán «como área y materia de enseñanza obligatoria», afirmando que como deber de conocimiento general ni viene impuesto por la Constitución ni es inherente a la cooficialidad.»

«el hecho de que la Constitución no reconozca el derecho a utilizar las lenguas cooficiales distintas del castellano no impide que los Estatutos de Autonomía garanticen tal derecho. Otra cosa es, sin embargo, que también puedan exigir el deber de conocerlas. […] En el caso de las lenguas cooficiales distintas del castellano […] los ciudadanos residentes en las Comunidades Autónomas con lenguas cooficiales tienen derecho a utilizar ambas en sus relaciones con la autoridad y sólo obligación —constitucional— de conocer el castellano…»

«inconstitucionalidad del art. 6.2 EAC en cuanto impone el deber de conocer el catalán a «los ciudadanos de Cataluña»: de la cooficialidad para los ciudadanos derivan derechos y no deberes –«no es inherente a la cooficialidad» el deber de conocer la lengua autonómica…»

Per tant, l’estat Espanyol instaura, en el seu text constitucional, i consolida mitjançant la doctrina emanada del seu Tribunal Constitucional, la desigualtat legal entre ciutadans espanyols per raons de llengua en establir que els parlants de les llengües diferents de la castellana no tenen els mateixos drets en llurs respectius dominis lingüístics que els reconeguts als castellanoparlants en el seu, i no sols en aquest, sinó fins i tot en el d’aquelles altres llengües peninsulars. Efectivament, que els parlants de llengua castellana no tinguin l’obligació legal de conèixer cap més llengua i que, a més, tinguin el dret d’usar-la en qualsevol circumstància i indret, situa aquests en una posició de superioritat i consagra la discriminació dels parlants de les altres llengües peninsulars, que s’hi hauran de subordinar en els seus usos lingüístics si aquest és el desig dels primers. Aquesta subordinació arriba al punt que, segons estableix una sentència del 6 de març de 2013 del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, ratificat pel Tribunal Suprem, si un sol alumne demana que l’ensenyament de la unitat o unitats educatives de què forma part es faci també en castellà «ha de adaptarse a toda la classe ─o unidad escolar─ de la que forma parte ese alumno», de manera que la resta del grup s’hi hauria de subordinar i perdre el dret, mentre aquell alumne romangués al centre, a un ensenyament en llengua catalana en una escola catalana, equivalent a l’ensenyament en llengua castellana que es dóna sempre i mai no es qüestiona en les escoles de les comunitats on aquesta llengua n’és la pròpia. No cal dir que la possibilitat contrària és inimaginable.

És més, en no reconèixer-se la llengua catalana en el text constitucional i no establir-se per a ella cap estatut equiparable amb aquell que sí que s’estableix per a la llengua castellana, es consagra que els drets lingüístics dels catalanoparlants siguin sempre discutibles i sotmesos als atzars de la política. I encara: el fet que les lleis estatals tinguin un rang superior a les autonòmiques, fa que siguin els no parlants de català (àmplia majoria entre els ciutadans de l’estat) aquells sobre els quals recau el dret legal de decidir els drets lingüístics dels catalanoparlants, amb la qual cosa es referma la desigualtat entre ciutadans.

Aquests principis són els fonaments d’una política d’assimilació forçosa que les dades sociolingüístiques assenyalen que es troba ja en un estadi molt avançat. Així, segons les dades del l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població de 2018, només el 36’1% de la població de Catalunya usaria habitualment la llengua pròpia del país, mentre que gairebé el 20% declararia no saber-la ni tan sols parlar, el 5’6% ni tan sols entendre-la, quan a començament del segle passat l’ús era generalitzat i gran part de la població només tenia competència lingüística en aquesta llengua (Bernat, Galindo i Rosselló, 2019).

Sobre les bases ja especificades, l’estat Espanyol, desenvolupa sistemàticament el seu setge cultural i lingüístic amb lleis les relatives a la comunicació audiovisual, amb llei educatives com la LOMLOE (Llei Orgànica de Millora de la Llei Orgànica d’Educació, que es reitera en la imposició del castellà en l’ensenyament a les escoles del domini lingüístic català i a en la recuperació de competències educatives per part de l’Administració estatal ja iniciada amb la Llei Orgànica de Millora de la Qualitat Educativa, LOMQE), amb  més de 500 normes concretes que imposen l’ús del castellà (un nombre que creix any rere any) i amb sentències judicials que retallen, anul·len o reinterpreten desactivant-les les iniciatives legislatives que les institucions catalanes promouen per defensar la llengua pròpia de la comunitat lingüística, tal com ha passat amb les següents lleis:

  • Llei 10/2010 d’acollida de les persones immigrades i de les retornades a Catalunya
  • Llei 20/2010 del cinema
  • Llei 22/2010 del Codi de consum de Catalunya
  • Llei 2/2012 de modificació de diverses lleis en matèria audiovisual
  • Llei 15/2014 de l’impost sobre la provisió de continguts per part dels prestadors de serveis de comunicacions electròniques i de foment del sector i la difusió de la cultura digital
  • Decret 9/2017, de 27 de gener, del Consell, pel qual s’estableix el model lingüístic educatiu valencià i se’n regula l’aplicació als ensenyaments no universitaris de la Comunitat Valenciana.
  • Decret 61/2017, de 12 de maig, del Consell, pel qual es regulen els usos institucionals i administratius de les llengües oficials en l’Administració de la Generalitat.
  • Decret 8/2018, 23 de març, pel qual es regula la capacitació lingüística del personal estatutari del Servei de Salut de les Illes Balears

Darrerament, una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), de desembre de 2020, obliga a impartir com a mínim un 25% dels cursos de l’ensenyament no universitari en castellà, anant més enllà d’allò establert la sentència del mateix tribunal, ja abans esmentada, de març de 2013, i concretant allò que ja es preveia en la sentència 31/2010 del Tribunal Constitucional, que havia negat la possibilitat d’una escola catalana en llengua i continguts (equivalent a la que, en castellà, es dóna en les comunitats on aquesta llengua n’és la pròpia), en establir que «no se priva al castellano de la condición de lengua vehicular y de aprendizaje en la enseñanza […] el solo reconocimiento de un derecho a recibir la enseñanza en catalán […] no puede interpretarse como expresivo de una inadmissible voluntad legislativa de excepción, de suerte que la interpretación constitucionalmente admisible es la que conduce a la existencia de ese derecho a la enseñanza en castellano.»)

I tot això alhora que es nega reiteradament a sol·licitar el reconeixement de la llengua catalana a la Unió Europea (cosa que fa que també la legislació de les institucions europees exclogui arraconi el català), rebutja les iniciatives legislatives que es proposen per la igualtat lingüística, dificulta la reciprocitat en l’emissió del mitjans de comunicació  en català i fins i tot rebutja reconèixer la unitat de la llengua amb la diferenciació entre “català” i “valencià” en les poques pàgines web estatals que es troben disponibles en diverses llengües i amb sentències com la de 2020 del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV), ratificada el mateix any pel Tribunal Suprem (TS), que neguen la possibilitat de les institucions del País Valencià pugui comunicar-s en llengua catalana amb les del Principat de Catalunya i les de les Illes Balears.

Apuntem, per últim, que aquesta política no és nova, sinó que arranca amb l’annexió per la força del principat de Catalunya i dels València i de Mallorques (1707-1715) i que ha estat des d’aleshores una constant concretada en múltiples disposicions legals de voluntat etnocida, que en alguns moments dels darrers segle han configurat règims de persecució implacables.

CONCLUSIONS

L’estat Espanyol, per tant, constitueix un marc polític en el qual el poble de Catalunya es troba sotmès a una acció destinada a l’assimilació contrària a la seua voluntat (com la qual es pronuncia el Consell d’Europa en el punt 2 l’article 5 de la seua Convenció-marc per a la protecció de les minories nacionals (i que ha motivat advertències com la que aquell organisme va efectuar en 2019).

Davant d’aquesta política el poble català es troba indefens pel seu caràcter de minoria estructural, que fa impossible que pugui promoure amb possibilitats d’èxit una mutació constitucional que el tregui de la situació de sotmetiment a quèes troba constret, que instauri la igualtat i reciprocitat entre comunitats lingüístiques i deixi solament en mans dels catalanovalencians la legislació en matèria de llengua catalana, alhora que els reconegui el dret de vet en aquelles matèries que afecten la seua llengua i cultura. Igualment, l’espera d’un acte de devolució de la sobirania perduda al segle XVIII i que, per tant, els reconegui i garanteixi el dret a l’existència com a comunitat nacional i cultural, resulta il·lusòria.

MESURES A ADOPTAR

  1. Mentre el poble catalanovalencià no pugui constituir-se en estat independent, en un part o en la totalitat o en una part del seu territori històric, caldrà garantir:
  • La promoció un pacte per la llengua que involucri i comprometi el conjunt de la societat de la comunitat lingüística catalanovalenciana.
  • L’estructuració d’un discurs lingüístic que superi els paranys en què la ideologia lingüística actualment dominant ens ha fet incórrer, ja sigui per la pressió assetjadora de l’estat, ja sigui per ingenuïtat.
  • La posada en marxa de campanyes populars de conscienciació lingüística i de divulgació de sociolingüística que arribi a tots els racons de la comunitat de llengua catalana.
  • La posada en marxa de campanyes de desobediència lingüística contra les imposicions etnocidis de l’estat.
  • L’increment de la inversió pública en iniciatives culturals i comunicatives que tinguin en la promoció del català una de la les seues prioritats.
  • La potenciació de les relacions i els intercanvis entre tots els territoris del domini lingüístic i la vertebració d’una veritable comunitat lingüísticament i culturalment unificada.
  • Garantir l’efectiva aplicació de les lleis vigents en defensa de la llengua per part de les diverses institucions d’arreu del domini lingüístic.
  • Garantir que el català sigui la llengua de referència d’una escola que, com diu l’article 28 de la Declaració Universal del Drets Lingüístics, entre altres coses, permeti als ciutadans dels diversos territoris del domin lingüístic adquirir un coneixement aprofundit del seu patrimoni cultural (història i geografia, literatura i altres manifestacions de la cultura pròpia).
  • Iniciar una campanya legal en defensa del català davant d’institucions i tribunals internacionals.
  • El desenvolupament d’una política econòmica que tingui en la sostenibilitat lingüística com un dels seus criteris de planificació.