Descartes descobreix, en el seu procés de recerca d’una veritat fonamental sobre la qual assentar tot l’edifici del saber, el caràcter independent i irreductible del pensament i, per tant, l’existència d’una substància pensant al marge de la corporalitat (que s’emmarcarà en el domini d’allò que anomenarà substància extensa).

Amb aquesta dualitat identificable en tot ésser humà: cos/pensament (el qual és immediatament identificat com a atribut d’una realitat ontològica singular: l’ànima), Descartes assenta la possibilitat d’una ciència particular d’aquesta darrera (més enllà de la reflexió teològica, de la qual intenta, repetidament, allunyar-se, potser més per prudència que per cap altra cosa): la psicologia (i així, per exemple, segles més tard, Jacques Lacan identificarà l’origen necessari d’aquesta disciplina precisament en Descartes). Ara bé, en el mateix procés, l’autor de les Meditacions metafísiques aconseguirà encara una altra cosa que serà la que més valorarà, i és que, en situar el pensament fora de l’esfera de la matèria, regida per lleis deterministes, la sostreu de l’àmbit de la necessitat i la situa en el de la llibertat. 

El dualisme antropològic cartesià, per tant, alhora que crea certs problemes teòrics (singularment l’anomenat “problema de la comunicació de les substàncies”) i obre la porta a noves disciplines, salva la dignitat humana i atribueix a l’ésser humà un lloc central i preponderant enmig de la realitat, i, en fer això, entronca amb la tradició platònica, que veu en l’home un microcosmos que exemplifica la dualitat essencial de la realitat: kosmos noetós / kosmos horatós, representats a escala humana en la dualitat ànima / cos.

En Plató l’home és mitjancer entre les dues dimensions d’allò real i, per tant, introductor de l’ordre en un món de coses que mai no podrà ser comprès si no és en base a l’esquema lògic present en les Idees. En Plató, l’home és el possible artífex (demiürg) d’una societat que necessita ser transformada en consonància amb allò que les idees de Justícia i Bé exigeixen. Possible artífex, diem, perquè aquest home de Plató, centre del món, és també lliure de triar entre deixar-se endur per les passions del cos o subjectar-les ajustant el seu obrar a la raó.

Efectivament, per a Plató l’ànima (veritable jo) és superior en dignitat al cos  i pot subjectar-lo com un auriga subjecta les regnes del seu carro, de la mateixa manera que per a Descartes, l’ànima (ego) serà independent del cos i pot sobreposar-s’hi.

Per a Plató l’ànima pot saber (recordar) i transformar (a un mateix i a l’entorn), per a Descartes, l’ànima pot saber, i regir en base a criteris morals el la vida de l’individu i de la societat. Descartes, també en antropologia, és una nota al peu de pàgina de Plató.