Sembla que Pitàgores hauria nascut a la illa de Samos (Jònia, Àsia Menor), cap al 570 aC, i que per causa de les invasions perses, o per una revolta popular que hauria que hauria posat en perill les famílies més benestants (entre les quals es trobava la seua) hauria fugit a la Magna Grècia i fundat una escola a Crotona.

L’escola pitagòrica barrejava elements místics i religiosos amb idees polítiques reaccionàries i amb consideracions matemàtiques molt perfeccionades. Era, per damunt de tot un secta religiosa que s’inspirava en la religiositat popular grega, de caràcter mistèric i, molt especialment en l’orfisme (que mantindria molts elements en comú amb la teologia egípcia osírica i presentaria notables coincidències amb el cristianisme posterior). Pitàgores era, per als seus deixebles, una figura religiosa amb poders taumatúrgics.

Els membres de l´escola pitagòrica es classificaven en dos nivells (o graus): per una banda els acusmàtics, que es limitaven a assistir, en silenci, als ritus religiosos que es practicaven en el si de la secta i a seguir les seus normes de vida, i per un altre costat, en un segon nivell, els matemàtics, que eren els qui coneixien els secrets del grup. Aquests “secrets” estaven vinculats als nombres i eren de naturalesa matemàtica.

I és que, per als pitagòrics, l’arkhé seria el nombre, i l´univers tindria estructura matemàtica, de manera que podríem dir que la divinitat pensaria en forma matemàtica i que la reflexió  en aquest camp consistiria pròpiament en un exercici místic que posaria en contacte qui el realitzaria amb Déu.

D’un arkhé físic milèsic passem ara a un arkhé molt més abstracte, teòric.

Se sol afirmar que Pitàgores hauria desenvolupat la seua teoria sobre l’origen i essència matemàtica de la realitat a partir de la constatació (feta en el moment de tocar els instruments de corda disponibles a l’època) que els principals intervals musicals ―les anomenades consonàncies perfectes― podien expressar-se mitjançant relacions numèriques (a partir de les quatre primeres xifres de la sèrie dels nombres naturals). Aquestes relacions matemàtiques, base de l’escala musical (i concretades en les diverses proporcions ─segments─ de les cordes d’un instrument que cal fer vibrar per obtenir una nota determinada) serien les següents:

L’octava

La quinta 3/2


La quarta 4/3

Aquestes consonàncies tenien la virtut d’imposar l’harmonia i l’ordre (i, per tant, des del punt de vista grec, la bellesa) a allò que en principi era il·limitat  i indefinit (aquí, representat pel so brut). Pitàgores inferirà en aquest punt el procés general que permetria que el kaos es transformés en kosmos (univers ordenat) i conclourà que la clau d’aquest procés és la introducció de la proporció numèrica en el si del primer. Si el soroll informe esdevé melodia amb la introducció d’un ordre matemàtic, el kaos bé pot esdevenir Kosmos amb d’un procés anàleg.

En base a aquesta consideració, Pitàgores imaginarà la formació de l’univers a partir de la irrupció de la unitat en el centre de l’il·limitat (és a dir, del kaos). Aquesta unitat (concepte numèric, geomètric i físic alhora ja que els pitagòrics entendrien els diversos números, que representarien com a conjunts de punts distribuïts en l’espai formant figures geomètriques, com a dotats de magnitud, és a dir, d’extensió) creixerà i es partirà. D’aquesta manera apareixerà el número dos i, amb ell, la línia i la primera dimensió de l’espai (la unitat es concebia com un punt indivisible i sense extensió). A continuació es generarà el número tres i, amb ell, el triangle i el pla. Tot seguit, es genera el número quatre i, aleshores, el tetràedre i el volum. Un cop arribats aquí, ja haurem assolit la tridimensionalitat pròpia dels cossos i, per tant, ja ens trobarem davant d’elements geomètrico-extensos que ens permetran explicar, per composició, l’univers visible que veiem.

Per als pitagòrics L’U era la divinitat mateixa, origen de tots els nombres (que sorgeixen a partir de l’addicció de la unitat a si mateixa) i de totes les coses (que es resumeixen en figures geomètriques que no són més que representacions espacials de nombres naturals).

La unitat hauria generat els tres nombres immediats de la sèrie i, amb ells, les tres dimensions. Per tant,  en l’1, el 2 el 3 i el 4 (de fet les quatre xifres que servien per definir les consonàncies perfectes) es trobaria tancat el secret de l’origen i l’estructura de l’univers. Totes quatre xifres, que sumen 10, es representarien en l’anomenada tetràktys, que constituiria, per als pitagòrics, el principal símbol religiós. L´escola pitagòrica era políticament molt conservadora i hauria aprofitat els seus coneixements per a ocupar llocs de poder en diverses ciutats de la Magna Grècia. A finals del segle VI aC s’haurien produït, però, una sèrie de revoltes polítiques que haurien afectat els seus membres, a conseqüència d’una de les quals moriria el mateix Pitàgores, després d’haver-se refugiat en un temple de la ciutat de Metapont, d’on ja no sortiria.

La font principal d'aquest article ha estat la pàgina web: ALCOBERRO, R: Filosofia i pensament.