La filosofia grega es va iniciar amb la pregunta pel principi o principis últims (arkhé, arkhài) de la realitat. Els antics grecs no concebien la creació de la realitat a partir del no-res (ex-nihilo) i, coherentment amb aquesta mentalitat, els primers filòsofs De l’Hèl·lade van imaginar que havia d’haver un substrat primordial, un principi de tot, d’existència eterna i necessària, d’on tot sorgia i que constituïa, per tant, l’essència de totes les coses. Aquest substrat o arkhé (terme equivalent al llatí imperium,i traduïble per ‘domini’ o ‘principi de govern’) seria també que allò que motivaria i podria explicar les transformacions que s’esdevenien en l’univers.

TALES

La filosofia apareix per primera vegada a la ciutat de Milet, un dels centres de comerç més importants del món antic. Era una polis d’Àsia menor (actualment territori de Turquia), un lloc de pas per als vaixells que navegaven entre Egipte i Grècia. A més, els milesis tenien una colònia al delta del Nil, anomenada Nàucratis, a través de la qual es mantenien en relació directa amb la cultura egípcia.

El primer filòsof de nom conegut és Tales de Milet, que hauria viscut entre finals del segle VII i principis del segle VI aC. (630-546 aC). Tales forma part del grup dels anomenats “set savis de Grècia” (no tothom estava d’acord, però, en quins eren els noms d’aquesta llista, que presentava variacions, si bé el nom de Tales apareixia en tots els casos). A aquests personatges semillegendaris se’ls atribuïen descobriments, obres notables i aforismes savis que exaltaven el sentit comú, la prudència (phrónesis) i la temprança (sofrosiné).

Sembla ser que Tales hauria viatjat per Egipte i que hauria après dels seus sacerdots matemàtiques i física. De fet, se li atribueix la predicció d’un eclipsi de sol esdevingut l´any 585 aC (enmig d’una batalla entre medes i lidis). També se li atribueix haver mesurat l’alçada de les piràmides amb un mètode indirecte i de caràcter empíric (la trigonometria encara tardaria a formular-se), a partir de l’ombra projectada.

Va ser Tales el primer a plantejar-se la qüestió de l’arkhé. Per a ell, l’arkhé seria l’aigua, i així, en un dels fragments que en conservem, trobem que hi afirmava que:

«Déus i coses divines varen nàixer de l´aigua»

Aquesta frase ara pot semblar-nos absurda, però de fet amaga el primer a intent conegut d’explicar el món a partir d’un element físic natural (en aquest cas, l’aigua o, per ser més exactes, to hygrón, és a dir, allò humit),[1] per això, a Tales, a qui se l’anomenarà físic (del grec phýsis, és a dir, ‘naturalesa’) i a qui els seus contemporanis mai no qualificaran “filòsof”, és considerat l’autor del primer intent d’explicació no mítica de la realitat i de l’origen de l’univers.

Cal que entenguem que Tales, anàlogament a com fan els científics actuals, que cerquen descriure lleis físiques universal per a explicar els fenòmens observables en el seu conjunt, cercava trobar un principi que donés raó de tot el que hi havia i s’esdevenia, un principi que fos igualment físic, i per tant no sobrenatural, una realitat immanent al mateix món.[2]

Uns 150 anys abans de Tales, Homer (segles IX-VIII aC), en el cant XIV de la Iliada, havia dit que Oceà era el pare de totes les coses, i també que és Theón gènesis (origen dels déus). Així mateix, Hesíode reservarà a Oceà un paper essencial en la seua Teogonia. Tales, per la seua banda, tindrà el mèrit de criticar mites com aquests i ja no proposarà com a principi del cosmos un esperit o déu, sinó una força material de tipus físic. Ara bé, l’esquema encara serà el mateix: hi ha un principi de tot plegat, i la vella mitologia serveix de font d’inspiració a l’hora d’identificar aquest principi (de fet l’aigua és, com acaben de veure, un element primordial en la religiositat grega, però també de l’egípcia i mesopotàmica, les quals, val a dir, és de suposar que, al seu torn, inspiraven en la relació manifesta-ment observable entre al humitat i la vida).[3] Per primera vegada, però, aquest principi (arkhé) és una realitat concreta i observable, la postulació de la qual exigirà una justificació racional (el llenguatge de la filosofia, que tot just comença a crear-se manlleva els termes del llenguatge de la política i del dret: “justificació” ve de “justícia”) i no tan sols  ─o principalment─ un exercici de persuasió religiosa. En l´obra de Tales es verifica, per tant, el pas de mite a logos.

Segons testimoni d’Aristòtil, Tales hauria afirmat que l’aigua era el principi o arkhé de totes les coses per les següents raons:

a. La humitat participaria en la nutrició de totes les coses.

b. La calor (l’escalfor) seria generada per la humitat i per ella conservada.

c. Les llavors de totes les coses són humides i/o necessiten la humitat per a geminar.

d. La terra descansaria sobre l’aigua (seria un disc que hi reposaria a sobre).

Un altre motiu que recolzaria el caràcter protoelemental de l’aigua seria el fet que, amb els canvis de temperatura que es donen en el decurs de les estacions, l’aigua pot canviar d’estat, cosa que induiria a formular-se la capacitat d’aquest element per transformar-se en noves entitats com ara el vapor, que podria interpretar-se com una modalitat d’aire, o el gel, que podríem estar temptats de definir com una mena de roca.

ANAXIMANDRE

Anaximandre de Milet (610-547 aC) hauria estat deixeble de Tales i va formular-se la qüestió de la phýsis en termes que van anar una mica més enllà de l´anàlisi de la matèria concreta. Amb Anaximandre, el pensament faria un pas cap a l’abstracte (de fet, es considera el primer autor que hauria tingut una perspectiva de caràcter metafísic sobre l’origen de l´univers).

Se li atribueixen diversos tractats científics en prosa, cosa a destacar, perquè segurament significa que, en aquell moment, ja devien existir petits grups d’estudiosos que cercaven comunicar-se entre ells fent servir un llenguatge més escaient per a aquesta finalitat que no la poesia (la qual també havia estat fins aleshores el gènere triat per a l’exposició del que es consideraven sabers de gran valor per la seua grandiloqüència i per la seua capacitat de persuadir mitjançant la forma).

Anaximandre va renunciar a considerar com l’arkhé del cosmos cap dels elements concrets considerats en l’àmbit cultural grec (aire, aigua, terra o foc) i va pensar que havia de consistir en una realitat prèvia a qualsevol d’aquests elements (que si realment ho són han de ser irreductibles els uns als altres), una realitat que els precedís en l’existència i a la qual tots ells es remuntessin. Va anomenar aquesta realitat primordial àpeiron, terme procedent del prefix de negació a- i del terme  péras, que significaria ‘límit’, ‘confí’. Per àpeiron hem d’entendre, per tant, allò indeterminat o indefinit, res en concret (perquè, al capdavall, definir, concretar seria posar un límit que establís que entraria dintre de la definició i què en restaria fora). Àpeiron és, per tant, un principi indeterminat, però físic, és quelcom indefinible que, potencialment, és qualsevol matèria o cosa, sense ser, tanmateix, cap cosa o matèria concreta. L’àpeiron és etern, sempre actiu i en moviment, immortal i indestructible, inengendrat i imperible, mentre que d’ell s’engendren totes les coses. Tot en sortiria i tot hi retornaria, segons un cicle necessari.

En Anaximandre es troba ja una cosmologia, que descriu la formació del cosmos mitjançant un procés físic de diferenciació que començaria per la separació d’“allò calent” i d’“allò fred”.

“Allò calent” (i sec) se situarà en la perifèria de la realitat, mentre que “allò fred” (i humit) n’ocuparà el centre. L’acció de la calor evaporarà la humitat fent possible la irrupció de la terra (i restant en forma de rius, mars i oceans la humitat no evaporada). L’aire i el foc ocuparan la perifèria del món, que s’estructurarà en una sèrie d’anells vaporosos farcits d’un foc que podrà contemplar-se per orificis, donant lloc al que anomenem les estrelles, la Lluna i el Sol.

D’altra banda, per a Anaximandre, els primers animals haurien sorgit de l’aigua, o dels llims escalfats pel Sol, i haurien passat a la terra. Els homes descendirien dels peixos (una idea que, inevitablement, ens apareix com una anticipació del paradigma contemporani de l’evolució).

Apuntem per últim que Anaximandre hauria estat també l’introductor del gnòmon a Grècia (un instrument de mesura consistent en una simple barra que permetria calcular la posició relativa del Sol a partir de l’ombra que projectaria sobre el terra) i l’autor del primer planisferi (retallat sobre una planxa de bronze fixada sobre una superfície de fusta).

En el seu pensament, la terra seria com una mena de columna que suraria a l’aigua i que presentaria una superfície superior arrodonida.

ANAXÍMENES

Anaxímenes de Milet (588 -524 aC.) sembla haver estat deixeble d´Anaximandre. Per a ell, l’arkhé torna a tenir un caire concret. El seu arkhé és l’aire, i dóna dues raons fonamentals per justificar aquesta consideració:

a. L’aire és condició imprescindible per la vida (convé recordar aquí que, en els textos antics, com els poemes homèrics, l’ànima, o principi vital del ésser vius, és identificat amb un alè).

b. L’aire es troba a tot arreu (és universal).

L’aire, afirmava, es transforma en els altres ele-ments a través de la rarefacció i la condensació (en aquest cas, a diferència del que s’estipula Anaximandre, “allò calent” i “allò fred” serien conseqüència, i no causa, de la rarificació i la condensació, respectivament). La rarefacció generaria el foc, mentre que la condensació seria la causa del vent, dels núvols, de l’aigua, de la terra i de les pedres. A partir d’aquestes substàncies es formarien la resta de les coses.

Anaxímenes pensava que la Terra era plana «com un full», i que s’hauria format per la condensació de l’aire, mentre que els cossos celestes, també plans, haurien aparegut per efecte d’una exhalació procedent de la Terra. Aquests astres serien de foc (aire rarificat) i es mourien per pressió de l’aire que els envolta, girant al voltant de la Terra «com gira un barret al voltant del nostre cap».

[1] El món seria una estructura complexa, constituïda per diversos elements, totes ells, però, sorgits, en darrer terme, de l’aigua.

[2] On incloïa, com podem deduir, els mateixos Déus, els quals, ─si és que realment creia en la seua existència─ si bé serien realitats especials, de deixarien ser éssers essencialment mundans, sotmesos, com la resta del que és —ta ónta— a les característiques essencials del principi darrer de tot allò que existeix.

[3]  Cal dir que, per a Tales, l’aigua no deixa de ser, com Oceà, un principi animat i capaç de dotar de vida (de dinamisme) totes les coses. Fet i fet, aquest autor veu el món animat (una perspectiva que anomenem hilozoista, expressió que significa, literalment, “matèria animada”), cosa que expressarà dient –d’acord amb el llenguatge de l’època, encara ple de referències religioses─ que tot es troba «ple de divinitats» (i és que, al capdavall, l’aigua, en tant que principi primordial, substrat essencial i causa dels fenòmens, tindrà característiques divines). Com veiem, el pas del mite al logos no es verifica com un trencament radical sinó com una evolució paulatina.

La font principal d'aquest article ha estat la pàgina web: ALCOBERRO, R: Filosofia i pensament.