Es tracta d’una versió particular de la concepció consensual de la veritat, defensada pel filòsof nord-americà Charles Sanders Pierce (1839-1914), que establiria que:

«Aquella convicció que està destinada a trobar l’assentiment de tots els observadors, constitueix el que anomenem veritat.»

La diferència amb la concepció consensual de la veritat (tal com l’entenen Jürgen Habermas i Karl Otto Apel) és que, en aquest cas, el consens no es verifica en el si d’una comunitat de parlants, sinó en el si d’una “comunitat d’observadors”, és a dir, de subjectes que formularien tota proposició de manera que se’n poguessin deduir conseqüències previsibles observables. Aquí no seria veritat allò que acordéssim —racionalment— que ho és, sinó aquells enunciats, d’entre tots els possibles, que convinguéssim que s’ajusten millor a allò observat. Si en la versió habermasiana de la veritat com a consens hi predomina l’argumentació, en la concepció pragmàtica hi predomina l’acord convencional que una comunitat il·limitada d’observadors estableix entre allò observat i una explicació que, en darrer terme, sempre serà ad hoc. La concepció pragmàtica de la veritat determina que seria veritat allò que funciona.

La concepció pragmàtica de la veritat es trobaria, en conseqüència, a cavall de la que entén la veritat en termes de correspondència i de la consensualista: seran veritables els enunciats les conseqüències lògicament previsibles del contingut dels quals es corresponguin amb els fets observats per uns comunitat d’individus que, efectivament, valorin aquests fets com a conseqüències d’aquelles enunciats.

Sigui com sigui, fixem-nos que només admetrien ser considerats com a potencialment veritables els enunciats amb un contingut verificable (experimentable), i d’aquests, sols aquells que mostressin coherència amb els fets finalment observats podrien seran considerats efectivament com a veritables.

Així, els enunciats de la teoria geocèntrica serien veritables en la mesura que el comú dels observadors estigués d’acord a considerar els fenòmens astronòmics observats, coherents amb el model geocèntric, i previsibles d’acord amb les afirmacions que l’exposen, com a confirmacions seues. Anàlogament, la valoració general que fem de les conductes observades confirmarà, o no, el valor veritatiu dels enunciats de les teories morals, polítiques o estètiques, i així, si tendim a veure en les separacions un fenomen problemàtic, ens reforçarem en la idea que el divorci és reprovable i que el matrimoni és una institució desitjable. De manera semblant, si ens complaem generalment en les pintures de l’expressionisme abstracte, conclourem que l’art no figuratiu constitueix una alternativa de valor a l’academicista.

En qualsevol cas, allò que és considerat vertader en aquest moment podrà ser corregit més endavant a partir de la confrontació amb la realitat, ja sigui perquè poden donar-se fenòmens incoherents amb les enunciats de les teories explicatives fins aleshores vigents, ja sigui perquè apareixen nous observadors que comencin a considerar indesitjable o lleig allò abans valorat de manera contrària.

Aquesta teoria de la veritat està íntimament unida amb el que C. S. Peirce anomena “principi conductor pragmàtic”, que cal entendre com un mètode per a determinar el significat del termes, i que es formularia de la següent manera:

«El significat d’un concepte que fa referència a un objecte o a un aspecte d’aquest determinat no és una altra cosa que el conjunt de les conseqüències o efectes atribuïbles a aquest objecte o  l’aspecte considerat.»

(Així, per exemple, el concepte “dur” significaria que, allò de què es pot dir que és dur és sòlid, resistent als impactes, indeformable i capaç de ratllar altres objectes).

Notem que segons aquest concepció, la veritat sempre serà una, i dependrà del consens general dels observadors. La concepció pragmàtica de la veritat és intersubjectica, i en cap cas incorre en el relativisme subjectivista.