ELS CRITERIS DE DEMARCACIÓ CIENTÍFICA

El primer terç del segle XX va haver-hi un esforç de renovació del pensament científic amb la intenció de dotar la ciència de claredat i exactitud explicatives, i de certesa lògica. Aquest esforç va ser protagonitzat per teòrics procedents d’àmbits com la matemàtica i la física, que assumirien els pressupòsits de l’anomenat positivisme i que serien coneguts, per aquest motiu, com a neopositivistes.

A partir de finals del segle XVI, la ciència clàssica, de base aristotèlica, comença a ser qüestionada. Pensadors com Francis Bacon, primer, i Galileu i Isaac Newton més tard, renovaran les ciències naturals i les dotaran d’autonomia, separant-les d’altres coneixements. Com a resultat d’aquest esforç irromprà una nova forma d’entendre la realitat que acabarà rebent el nom de positivisme. Aquesta nova perspectiva del món i dels fenòmens que hi tenen lloc s’anirà assentant durant el segle XIX i comportarà una comprensió de l’univers en base a les següents consideracions:

  • La realitat consisteix en coses i fets (en ambdós casos concrets i observables).
  • Els fets que constitueixen la realitat són fenòmens consistents en relacions de coses (és a dir, fenòmens en els quals diverses entitats materials es vinculen entre elles d’una manera determinada).
  • Els fets que constitueixen la realitat poden ser coneguts de manera precisa i segura (ja que admeten ser explicats en base a determinades característiques presents en les coses que es poden quantificar i expressar de manera matemàtica).
  • La realitat admet ser manipulada pels humans de manera que resulti útil a interessos concrets, i això gràcies al fet que pot conèixer-se amb precisió com transcorren els fenòmens, quins aspectes manipulables hi intervenen i en quines proporcions ho fan.

Totes aquestes consideracions poden resumir-se dient que la realitat estaria constituïda, segons la nova perspectiva positivista, per fets donats,[1] cognoscibles a través dels sentits i matematitzables, és a dir, expressables en equacions en les quals es relacionin magnituds mesurables (i, per tant, quantificables). Això farà possible una ciència formal i precisa (matemàtica),[2] centrada a descriure com s’esdevenen els fets (la manera com passen les coses), més que no en què consisteixen (què són, quina és la seua essència), i això amb la finalitat de posar la naturalesa al servei de l’home.[3]

Entre els teòrics que van assumir aquest repte van destacar els reunits al voltant de l’anomenat Cercle de Viena,[4] que van establir la necessitat de:

  1. Definir un criteri de demarcació, és a dir d’un criteri que permetés establir què és realment coneixement científic (que seria tant com dir, sense més, veritable coneixement, ja que, per als neopositivistes, només hi haurà una racionalitat i un coneixement: els científics) i què constitueix falsa ciència (pseudociència), és a dir, discursos amb continguts pretesament objectius i informatius però que, en realitat, no serien res més que imaginació, opinió subjectiva, literatura o, simplement, il·lusió motivada pel llenguatge (que ens pot arribar a fer creure en l’existència d’entitats que, en realitat, no tenen existència efectiva, com ara l’ànima, Déu o la consciència).[5]
  2. Determinar de manera precisa un mètode científic, és a dir, un procediment d’investigació que ens permeti, en base a una interpretació positivista de la realitat (reduint, per tant, aquesta, a fets donats, concrets, observables, quantificables, relacionables entre ells i aprofitables), progressar en el coneixement de manera absolutament segura.[6]

Pel que fa a l’establiment d’un criteri de demarcació, el neopositivistes conclo-uen que un enunciat tindrà caràcter científic únicament si el seu contingut (és a dir, allò que diu) està verificat experimentalment. Per tant, tot enunciat que pretengui formar part d’un coneixement científic (que pretengui, consegüent-ment, tenir caràcter científic) haurà de fer referència aspectes de la realitat observables i definibles de manera inequívoca, i expressar un fet verificable, és a dir, que ha de poder-se comprovar experimentalment (de manera que ha d’incorporar implícitament la manera com podrà constatar-se el seu valor de veritat).[7] Del contrari, una afirmació no podrà pretendre, legítimament, ser considerada científica.

És més, pròpiament, un enunciat de contingut no verificable no dirà res respecte de la realitat (no tindrà cap significat cognoscitiu, descriptiu), sinó que, de fet, tan sols aportarà informació sobre els nostres desitjos i preferències (tindrà contingut merament emotiu). D’acord amb això, aquest segon criteri neopositivista (que podem anomenar també principi de verificabilitat), no sols ens permet distingir entre ciència i falsa ciència, sinó que, a més, constitueix un criteri que ens permet distingir entre afirmacions amb significat (descriptiu, s’entén) i afirmacions sense significat (purament emotives, subjectives).

Entre els enunciats pseudocientífics (i no autènticament significatius) trobarem els de disciplines com la metafísica o l’antropologia filosòfica, que farien afirmacions en cap cas verificables (com ara: «Déu existeix», «existeix una naturalesa humana que es troba en tots els subjectes», «els valors ètics són innats» o «ens trobem sotmesos a un destí inexorable»).[8]

És fàcil de veure que els neopositivistes negaran tot caràcter científic a qualsevol afirmació que no tingui fonament empíric (per aquest motiu es coneix també el neopositivisme amb el nom de neoempirisme).

EL FALSACIONISME POPPERIÀ

El mètode perfilat pels teòrics del Cercle de Viena conté, però, una dificultat que els havia passat inadvertida, i que va cridar l’atenció d’un altre pensador, també vienès, però no directament vinculat amb aquell grup: Karl Popper,[9] autor, l’any 1934, d’una Lògica del pensament científic (traduïda a l’anglès vint anys més tard, cosa que li va donar una més gran difusió). En aquest treball, Popper va advertir que, quan es parlava de verificació, es donava per descomptat que la contrastació científica seguia el següent esquema lògic:

Esquema a:

Si es dona allò que contempla la hipòtesi H, es produirà la conseqüència P

Es produeix P en presència d’H

Per tant:

Allò contemplat per la hipòtesi H és la causa de la conseqüència P

(I per tant podem elevar H a rang de llei dels fenòmens del tipus de P)

O, alternativament:

Esquema b:

Si no es dona allò que contempla la hipòtesi H, no es produirà la conseqüència P

No es produeix P en absència d’H

Per tant:

Allò contemplat per la hipòtesi H és la causa de la conseqüència P

(I per tant podem elevar H a rang de llei des fenòmens del tipus de P)

Doncs bé, el problema és que aquest argument, conegut també per raonament per abducció, és un argument de tipus inductiu que aporta versemblança i probabilitat (tant més com més vegades es repeteixi l’observació),[10] però no veritable seguretat (certesa lògica).

Aquest seria, en conseqüència, un punt feble del programa neopositivista que caldrà resoldre, i la solució haurà de passar per substituir, a l’hora de verificar (comprovar) una hipòtesi, la lògica inductiva del raonament per abducció (que proporciona només probabilitat) per la lògica deductiva de l’esquema d’infe-rència conegut com a modus tollens, que podem representar així:

Esquema c:

Si es dona allò que contempla la hipòtesi H, es produirà la conseqüència P

No es produeix P en presència d’H

Per tant:

Allò contemplat per la hipòtesi H NO és la causa de la conseqüència P

(I per tant podem DESCARTAR H com a de llei dels fenòmens del tipus de P)

Això significa que, a l’hora de planejar un experiment, caldrà fer-ho assegurant-se que, si fos el cas que la hipòtesi posada a prova fos falsa, aquesta falsedat es posaria de manifest. Per a aconseguir-ho serà necessari dissenyar l’experiència de tal manera que es pugui comprovar que, en presència de les condicions contemplades per la hipòtesi (H), no es dona la conseqüència prevista (P), cosa que ens obligarà, primer, a precisar la hipòtesi fins al punt que tots els aspectes que puguin tenir alguna rellevància per a l’explicació del fenomen previst (P) siguin tinguts en compte, sense excepcions (cosa que no serà possible amb qualsevol objecte i fenomen), i, segon, a posar-la a prova, alhora[11] o alternativament, en presència i en absència d’algun (o alguns) d’aquests aspectes valorats. Procedir així farà possible el raonament segons l’esquema d’inferència modus tollens (esquema c), a què ens hem referit:

Si H llavors P

¬P

Per tant:

¬H

Una hipòtesi serà científica si podem assenyalar per avançat una observació possible (resultat d’un experiment) que podria falsar-la, i serà pseudocientífica si no té falsació potencial.

«El criteri de la refutabilitat és una solució a aquest problema de la demarcació [al suscitat per la constatació que la verificació d’una hipòtesi es troba subjecta a l’argumentació per abducció], ja que sosté que, per tal de ser incloses en la categoria de científiques, les proposicions o sistemes de proposicions han de ser susceptibles d’entrat en conflicte amb observacions possibles o concebibles.»

Karl. Popper: Conjectures i refutacions

Si la hipòtesi (H) és finalment falsada (és a dir, si s’ha conclòs que allò que contempla no és causa de la previsió P), com que haurem arribat a questa conclusió mitjançant un argument deductiu (que no inclou en la seua conclusió més informació que la continguda en les premisses), podrem rebutjar-la definitivament i considerar-la refutada amb plena certesa. Serà així com avançarà la ciència: refutant possibilitats explicatives (eliminant hipòtesis) i formulant-ne d’unes de noves (que poden sortir a partir de les rebutjades, per modificació d’aquestes), que mantindrem (al costat de les encara no falsades i, que, per tant, tindran l’estatut provisional de verificades), mentre no siguin desmentides.

«La conclusió a la qual Popper va arribar fou que la ciència es diferenciava de la pseudociència en dos aspectes importants: (1) És molt possible posar a prova les teories científiques, les pseudocientífiques no. (2) Els mètodes que adopten els científics (especialment la comprovació rigorosa) estan pensats per a eliminar les teories falses tan aviat com sigui possible; els pseudocientífics miren de protegir les seues teories de la refutació.»

Noretta Koertge: Curs de filosofia de la ciència

ELS PASSOS DEL MÈTODE

Un cop establerta la necessitat de definir criteris de demarcació del discurs científic de la ciència natural que ens permetin diferenciar-lo del de la pseudociència, i un cop feta la crítica de la lògica de l’argumentació científica, ens trobem ja en disposició de parlar de mètode.

Aquest mètode característic de les anomenades ciències naturals (les ciències socials, les formals —matemàtiques i lògica— i la filosofia en seguiran d’altres)[12] serà conegut com a mètode hipoteticodeductiu, i en la mesura que constitueix l’únic mètode capaç d’acostar-nos a l’ideal de plena cientificitat (plena objectivitat i certesa), sovint se’l coneix amb la denominació, rasa i curta de mètode científic.

Parlem de mètode hipotètic en la mesura que comença sempre formulant hipòtesis (conjectures) sobre la manera com transcorren (i de vegades també sobre per què es produeixen) els fenòmens naturals (fisicoquímics, biològics, geològics…), i de deducció perquè, per a comprovar la validesa de les hipòtesis, se’n dedueixen conseqüències que, tot seguit, es posen a prova en experiments la lògica subjacent als quals pot expressar-se justament en forma d’argument deductiu (modus tollens). Aquest mètode hipoteticodeductiu segueix els següents passos:

  • Observació dels fets: constatació de l’existència de fenòmens d’una mateixa mena que semblen poder ser explicats en base a una mateixa llei. En aquest moment, l’observador adverteix quins aspectes dels fenòmens observats (elements intervinents, magnituds en què es pot resumir…) resulten rellevats per a explicar com es produeixen (i, com ja hem dit, en alguns casos, per què es produeixen).
  • Formulació d’una hipòtesi explicativa: en base als factors identificats com a rellevants, l’investigador basteix una explicació (una tesi amb capacitat explicativa) del tipus de fenomen estudiat, que caldrà posar a prova en una experiència duta a terme en condicions controlades i reproduïbles.
  • Deducció d’una conseqüència comprovable: en base a l’explicació hipotètica elaborada, caldrà deduir la previsió d’un esdeveniment esperable en determinades circumstàncies (controlades) que ens permeti comprovar la validesa d’aquella hipòtesi punt de partida, de manera que, si finalment la previsió feta no s’acomplís en les condicions establertes, estaríem autoritzats a abandonar aquella hipòtesi explicativa (que aleshores s’hauria falsat) i assajar-ne una d’alternativa.

Val a dir que podem trobar-nos amb conjectures ben formulades que admetin ser posades a prova en experiments o observacions que responguin arguments ben formulats, però que, tanmateix, no admetin ser falsades (per exemple, la hipòtesi que les mutacions que comportin conseqüències fenotípiques que millorin l’adaptació dels subjectes que les experimenten al seu entorn sempre atorgaran a aquests darrers un avantatge a l’hora de reproduir-se). En aquests casos, malgrat no acomplir-se el principi de falsabilitat, haurem d’admetre que el coneixement provisional que es derivi de les proves o de les observacions realitzades és de caràcter científic, malgrat haver de conformar-nos amb verificacions que només atorguin probabilitat.

En alguns casos, aquesta mena de conjectures no falsables i tan sols verificables, seran, tanmateix segures. Es tractarà de casos en què, de fet, la comprovació experimental serà innecessària, perquè són hipòtesis que es dedueixen directament de lleis bàsiques (així passaria, per exemple, amb la conjectura: «És impossible dissenyar un mecanisme que es mantingui eternament en moviment.»)

Finalment, apuntem que és possible que ens trobem amb hipòtesis falsables que, tanmateix no es podran posar a prova perquè la tecnologia disponible no permet fer els experiments que caldrien.

  • Contrastació amb els fets observables: mitjançant un experiment o una experiència (una observació) repetibles i dutes a terme en condicions (variables) conegudes i controlades es posa aprova la hipòtesi formulada. Si en el transcurs de l’experiment o de l’observació la previsió (predicció) esperada es produeix, considerarem la hipòtesi com a provisionalment verificada (és a dir, que la considerarem probable, tant més com més cops es produeixi el mateix resultat quan repetim l’experiència o l’experiment), mentre que si no es produís, podríem abandonar-la definitivament, ja que haurà quedat falsada (fet i fet, això mateix volem dir quan parlem de “posar a prova”: mirar de veure si la hipòtesi resideix la comprovació sense resultar refutada).[13]

A l’hora de dur a terme la contrastació experimental caldrà tenir en compte els següents elements:

Les variables independents i dependents: la variable o variables independents són els aspectes que modifiquem en l’experiment per tal de comprovar si influeixen en la variable depenent, el valor de la qual serà la predicció efectuada en base a la hipòtesi elaborada. Les diferents modificacions (els diferents valors) efectuades sobre la variable o variables independents rebran el nom de tractaments

Les variables controlades: factors diferents de la variable o variables independents que és raonable pensar que podrien influir en els resultats (en allò que li passi a la variable dependent) i, per tant, interferir en l’experiment. Aquestes variables caldrà mantenir-les en valors constants.

Caldrà modificar la/les variable(s) independent(s) i observar els canvis que es produeixin en la variable dependent mentre les variables controlades romanen constants.

De vegades, en funció de la hipòtesi posada a prova, cal dissenyar experiments en què es compari els resultats obtinguts en dos grups de subjectes, sobre un dels quals es provarà la variable o variables la independent(s), mentre que sobre l’altre no s’actuarà de cap manera (rebran un tractament innocu, en base al que s’anomena un placebo), sense que cap dels subjectes participants sàpiga a quin grup pertany (en aquests casos parlem d’experiment a doble cec).

  • Repetició: no n’hi haurà prou a fer un sol experiment. Caldrà replicar-lo unes quantes vegades més per tal de descartar que els resultats observats siguin motivats per factors no tinguts en compte (atzarosos). Caldrà, per tant, que els experiments duts a terme siguin, com ja hem dir més amunt, reproduïbles.

Veiem-ne un exemple senzill:[14]

La influència d’un adob en el creixement d’un grup de plantes:

  • Problema (en forma de pregunta):afegir adob fa que les plantes creixin més?
  • Hipòtesi: Potser un més gran creixement de les plantes sigui causat per l’adob.
  • Per a provar la validesa de la hipòtesi portem a terme un experiment on compararem resultats en diferents grups de subjectes:

       Grup experimental: rep algun tipus de tractament (s’hi modifica algun factor).

       Grup control: no rep tractament, s’usa com a referència, per a comparar.

  • Experiment: Tenim 10 testos (rèpliques), tots en les mateixes condicions (aigua, llum, temperatura, tipus de plantes …). En 5 els subjectes hi reben el mateix tipus d’adob, i en la resta no. Mesurem l’alçada de les plantes dels dos grups fem la mitjana de cada un durant deu dies. Finalment, comparem el resultats obtinguts.

Les hipòtesis no falsades i, per tant, verificades, s’elevaran al rang de lleis, que són enunciats que pretenen explicar la manera com es tenen lloc els fenòmens observables (constatables) en base als aspectes de la realitat que hi resulten rellevants. Les lleis sobre un mateix tipus de fenòmens s’agrupen en teories. Cal que entre les diverses lleis d’una teoria hi hagi coherència i consistència (és a dir, que no es contradiguin entre si i que unes acabin sent deduïbles de les altres). Així mateix, haurà de donar-se aquesta mateixa coherència i consistència entre les diverses teories que s’acabin formulant.

LES REVOLUCIONS CIENTÍFIQUES

Ara bé, les coses no són tan fàcils, o si més no, no ho són sempre. En realitat, cada cop que fem una observació, constatem un problema i formulem una hipòtesi per a explicar-lo, no ens limitem als fets, sinó que pressuposem un seguit de consideracions teòriques que determinaran quina mena d’hipòtesi formularem.[15] De fet, fins i tot allò que observem està determinat per la teoria, que ens durà a interpretar-ho en uns termes o en uns altres. L’observació mai no és ingènua.

Això significa que, quan contrastem una hipòtesi, no és aquesta hipòtesi l’única cosa que posem a prova, sinó, amb ella, tot el conjunt d’enunciats teòrics que donem per descomptats i amb els quals aquesta hipòtesi ha de ser consistent (amb els quals ha de ser coherent i amb els quals no pot entrar en contradicció). Si la hipòtesi resultés verificada, seria tota la teoria consistent la que seria confirmada, mentre que, si la hipòtesi resultés falsada, hi hauria la possibilitat de traslladar la responsabilitat del fracàs explicatiu a un aspecte secundari del conjunt teòric, i salvar aleshores la hipòtesi (o allò més important d’aquesta) i, alhora, el nucli mateix de la teoria, introduint alguna modificació o alguna consideració nova en algun punt no central del conjunt, en base a la qual poguéssim explicar el resultat experimental (o observacional) advers.

Així, per exemple, els astrònoms que defensaven la teoria geocèntrica, quan observaven un moviment d’un planeta que fos incoherent amb la hipòtesi que havien elaborat per a explicar la seua trajectòria i velocitat, en comptes d’abandonar aquesta hipòtesi (i la teoria en què s’inseria), intentaven introduir alguna consideració nova en algun punt del conjunt teòric que tingués com a conseqüència fer compatible allò finalment observat amb la hipòtesi contrastada (o almenys amb allò més important d’aquesta hipòtesi) i amb el nucli de la teoria amb què era coherent. Aquest era l’origen, per exemple, del gran nombre d’epicicles (òrbites secundàries) que s’afegien a l’òrbita principal (deferent) que s’atribuïa a cada un dels planetes coneguts, així com l’origen d’un seguit d’hipòtesis complementàries sobre l’estructu-ra del moviment dels astres com ara el punt equant o l’excentricitat de la Terra. Amb aquestes modificacions els astrònoms salvaven les aparences, és a dir, explicaven els moviments no previstos per les hipòtesis explicatives, basades en el model geocèntric, que es prenien en consideració, cosa que evitava que haguessin de ser rebutjades, tant elles com el model mateix.

No pensem, però, que aquesta manera d’actuar sigui una mostra d’arbitrarietat. La raó per a actuar d’aquesta manera cal cercar-la precisament en el fet apuntat que, quan una hipòtesi és falsada, en la mesura que és coherent amb la resta de la teoria, també aquesta resulta més o menys extensament refutada, i això té l’efecte de tornar incomprensibles un seguit de fenòmens que fins aleshores havien resultat, aparentment, satisfactòriament explicats.

No és que, en aquest punt, ens trobem en la necessitat d’haver d’assajar una nova hipòtesi davant d’un resultat inesperat, és que ens veiem obligats a assajar una nova explicació per a un conjunt d’esdeveniments que pensàvem haver comprès mitjançant una teoria que potser fins i tot havia donat resultats pràctics (és a dir, havia tingut una aplicació tecnològica satisfactòria).[16]

De vegades reinterpretar el resultat d’un experiment o d’una observació resultat aparentment més racional que acceptar-lo i rebutjar allò que hagi contradit, simplement perquè la quantitat d’evidència que acumulem en la teoria amb què la hipòtesi falsada és coherent és molt més gran que no pas l’evidència obtinguda contra la veracitat d’aquesta.

Però és que els coses són encara més complicades. Pensem en allò infinitament gran (les grans teories sobre l’origen i l’evolució de l’univers i de la vida) o en allò infinitament petit (les teories sobre el món subatòmic) i adonem-nos que es tracta de teories que es construeixen sobre altres teories i que, a més, en les experiències que es dissenyen per tal de comprovar el resultats previstos en base a elles, són necessaris sofisticadíssims aparells d’observació i d’intervenció experimental (pensem per exemple en els acceleradors de partícules), el funcionament dels quals descansa, al seu torn, en complicades i complexes teories que cal tenir en compte a l’hora d’interpretar els resultats obtinguts. No ens ha de resultar difícil de veure que, en aquest casos, hi haurà una gran quantitat de punts en què es pugui introduir alguna mena de consideració que ens permeti explicar uns resultats inesperats sense haver de renunciar a la hipòtesi i altres elements teòrics posats a prova.[17]

Totes aquestes constatacions van dur Thomas Samuel Kuhn[18] i els teòrics de l’anomenada Escola de Chicago a concloure que, quan es posa a prova una hipòtesi, aquesta i la predicció que se’n dedueix, ateses les circumstàncies, es trobaran acompan-yades d’un seguici més ampli d’elements a tenir en compte, indestriable d’ella, i compost per:

  • El nucli central de la teoria de la qual forma part la hipòtesi que es posa a prova, que fins ara ha estat validat per les observacions i les experiències efectuades i en base al qual la hipòtesi ha estat pensada. Aquest nucli central constitueix un paradigma científic, és a dir, la perspectiva des de la qual s’entén determinat conjunt de fenòmens que componen un àmbit concret de la realitat (i del qual constitueix un model explicatiu). Un paradigma científic consta d’un seguit de conceptes i lleis específiques (plenament coherents entre si) i s’erigeix en la base del treball científic d’una època en relació amb l’àmbit de la realitat de què s’ocupa.

En l’exemple més amunt adduït, el de la teoria geocèntrica, el nucli teòric estaria representat per consideracions com ara que la gravetat és la tendència dels cossos sòlids (greus) a caure cap al centre de l’esfera que seria l’univers, o que el moviment inercial ─i, per tant, potencialment etern─ només li escauria als cossos amb trajectòries circulars (com serien els astres i llurs òrbites). Consideracions teòriques com aquestes farien viables només certes hipòtesis, la falsació de les quals resultaria, en conseqüència, incomprensible, perquè comportaria una refutació de la mateixa teoria (del seus aspectes nuclears), cosa ens menaria a haver d’admetre que allò que fins ara havia servit, en realitat no era una bona explicació, malgrat haver estat funcional. En aquests casos, allò esperable és que s’intenti cercar una explicació dels resultats obtinguts en les observacions que eviti la refutació de la hipòtesi posada a prova i de la teoria en que es fonamenta.

Cal dir, a més, que generalment el nucli d’una teoria determinada és consistent amb el nucli d’altres teories que intenten explicar altres aspectes de la realitat directament o indirectament relacionats amb aquell de què la primera s’ocupa. És més, els nuclis de totes les teories amb vocació científica vigents en un moment històric concret són consistents amb determinades consideracions precientífiques en base a les quals es tendeix a entendre el món i el mateix coneixement, de manera que, els diversos nuclis teòrics conformen un sistema ben travat que anomenem mentalitat, en el si de la qual, unes parts sostenen les altres amb un solidesa difícil de soscavar per unes quantes observacions contradictòries.

  • Les condicions inicials de l’observació o de l’experiment, és a dir, les propietats atribuïdes als objectes estudiats i el conjunt d’aspectes rellevants coneguts que constitueixen llur context. Els valors dels un si dels altres, així com les relacions que s’estableixin entre ells constitueixen el marc experimental, i caldrà tenir-los en compte a l’hora de valorar el resultats obtinguts perquè formen part de l’explicació. Val a dir que Popper ja tenia en compte aquestes condicions quan teoritzava sobre la falsació científica.
  • Els supòsits auxiliars de l’observació o de l’experiment, constituïts pel conjunt de les circumstàncies del lloc i del moment en què es duu a terme l’observació o l’experiència que no són tingudes en compte per la teoria perquè se suposa que no tenen cap influència en els fenòmens que descriu, però també  per un seguit de consideracions donades per descomptades que es considera que no influiran en els resultats obtinguts (per no tenir-hi relació directa) malgrat que, en realitat, no estaran mancades d’importància per a l’explicació d’aquests.

En conjunt, entre aquests supòsits auxiliars caldrà incloure:

  • Les circumstàncies relatives al lloc i al moment de l’experiència considera-des no rellevants.
  • Les teories en base a les quals estan dissenyats els instruments fets servir per a fer possible l’experiment i realitzar les observacions oportunes.
  • Els prejudicis i els interessos científics i extracientífics de l’investigador, que constitueix, ell mateix, una eina d’interpretació dels resultats.

Tenint en compte això, haurem de concloure que el sil·logisme que constitueix la lògica de la falsació en realitat és molt més complex de com el considerava Popper, de manera que l’hauríem de completar i resumir així:

Si es dona allò que contempla la hipòtesi H i són adequats els conceptes i certes les lleis de la teoria amb què H és directament o indirectament consistent, i a més són conegudes i adequadament controlades les condicions inicials de l’experiència, i les circumstàncies auxiliars concurrents són irrellevants, es produirà la conseqüència P

No es produeix P en presència d’H

Per tant:

O BÉ allò contemplat per la hipòtesi H NOés la causa de la conseqüència P, O BÉ NO són adequats els conceptes i certes les lleis de la teoria amb què H és directament o indirectament consistent, O BÉ NO són prou conegudes i adequadament controlades les condicions inicials de l’experiència, O BÉ les circumstàncies auxiliars concurrents NO són en realitat irrellevants per a explicar que no s’hagi produït P.

(I per tant podem DESCARTAR H com a de llei dels fenòmens del tipus de P, o en caldrà revisar algun aspecte dels conceptes i certes les lleis de la teoria amb què H és directament o indirectament consistent, o bé no eren prou conegudes i adequadament controlades les condicions inicials de l’experiència, o bé caldrà veure si les nostres consideracions sobre la irrellevància o la influència de les circumstàncies auxiliars concurrents són encertades.)

De manera més resumida i esquemàtica:

Si (H ^ TC[19] ^ CI ^ SA) llavors P

¬P

Per tant:

¬(H ^ TC ^ CI ^ SA) llavors (H ˅ TC ˅ CI ˅ SA)

Per tant, quan els resultats d’una observació o d’una experiència no són els que es derivarien de la hipòtesi posada a prova, hi ha la possibilitat de salvar aquesta cercant la raó de l’incompliment de la predicció, o bé en algun aspecte de les condicions experimentals mal controlat o conegut, o bé en la revisió de la importància dels supòsits auxiliars (revalorant les dades ofertes pels instruments d’observació, o reconsiderant la influència dels instruments emprats en allò observat), o bé en la modificació d’algun aspecte central de la teoria en què la hipòtesi encaixa (o encara d’alguna consideració teòrica més enllà).

Exemple de contrastació d’una teoria científica i de com aquesta pot modificar-se per tal de mantenir intactes les seues lleis fonamentals:  

Exemple de supòsits o lleis que poden compondre una teoria:  

Supòsit 1:     la Terra és el centre de l’univers i tots els planetes giren al seu voltant.  

Supòsit 2: el moviment que li escau a un astre és el circular, per tant, els planetes giren amb moviment circular al voltant de la
Terra.  

Supòsit 3:     el moviment que li escau a un astre és l’uniforme, per tant, els  planetes giren amb velocitat constant al voltant de la
Terra.  

Supòsit 4:     la distància existent entre la Terra i Venus es troba entre r i r’ (sent r i r’ valors absoluts determinats).  

Supòsit 5:     Venus completa una òrbita geocèntrica en un temps constant t (determinat per observació).  

Formulació d’una comprovació:   Si són veritat 1, 2, 3, 4 i 5 (EXPLICACIÓ HIPOTÈTICA), aleshores Venus descriurà un moviment de translació regular a una velocitat constant entre 2∏r/t  i  2∏r’/t (PREDICCIÓ).  

OBSERVACIÓ: Venus presenta una translació irregular i a velocitat variable.  

CONCLUSIÓ: no són veritat 1, 2, 3, 4 i 5  

Per tant, o bé no és cert 1, o bé 2, o bé 3, o bé 4, o bé 5. Dit d’una altra manera: podem triar quins dels supòsits que integren el conjunt d’hipòtesis inicial hem de rebutjar i quins mantenir, segons les nostres preferències (així, podríem optar per abandonar 3 i 4 i mantenir la resta), i introduir, en la mesura que calgui, supòsits nous per tal de salvar-ne la resta, o bé limitar-nos això darrer per salvar la totalitat dels supòsits.

Supòsits d’aquesta mena podrien ser, per exemple:    

– L’existència d’òrbites epicícliques que ajustin allò observat amb els supòsits punt de partida.    
– Establir que Venus gira al voltant del Sol alhora que aquest ho fa al voltant de la Terra.  

En tot cas, la complexitat de les teories científiques permet que aquestes eludeixin les observacions adverses i salvin, com a mínim, les lleis centrals que les componen i que determinen la nostra visió general en un camp de fenòmens concret.  

Només quan s’acumularia una gran quantitat d’hipòtesis inicialment falsades a partir d’anomalies (prediccions no esperades i no explicables) no atribuïbles a algun aspecte de les condicions inicials i/o dels supòsits auxiliars, i quan, en conseqüència, la quantitat de modificacions que hauria calgut introduir en la teoria començaria a complicar-la excessivament i quan, malgrat això, la quantitat de fenòmens que les lleis de la teoria no podrien explicar continuaria creixent, sorgiria la necessitat d’abandonar, no ja determinats enunciats fins aleshores considerats vertaders, sinó la teoria completa, i substituir-la per una de nova amb més capacitat explicativa.

Si això passés, ens trobaríem davant d’un canvi de paradigma científic,[20] és a dir, davant d’una nova explicació teòrica dels fenòmens d’un àmbit concret de la realitat, en base a la qual adquiriríem una nova concepció d’aquest àmbit concret (que pot arribar a ser molt vast: pensem, novament, en el pas del paradigma geocèntric a l’heliocèntric), s’idearien noves hipòtesi, s’interpretari-en les observacions i es durien a terme noves experiències. Aquest nou paradigma científic implicaria una revolució científica.

D’acord amb això, Kuhn explica que l’evolució del coneixement científic seguiria en realitat les següents fases:

  • Etapa de preciència, prèvia a l’establiment d’un paradigma científic. En aquesta fase d’elaboració teòrica, els investigadors recullen dades i assagen explicacions de les observacions fetes. Poc a poc sorgeix un model explicatiu integrat que sembla donar raó de manera consistent al grup de fenòmens estudiats.

De vegades, en aquest moment, diversos models alternatius malden per imposar-se, fins que un reïx a fer-ho (no necessàriament només per la seua capacitat explicativa, sinó que també poden influir-hi raons religioses i culturals o politicoeconòmiques).

  • Etapa de ciència normal: entrem en aquesta fase quan s’ha definit un model explicatiu d’un àmbit de fenòmens de la realitat universalment acceptat en el si de la comunitat de científics. Aquest model constitueix un paradigma explicatiu coherent amb d’altres corresponents a altres àmbits, de manera que tots plegats tendeixen a proporcionar un paradigma global (que és tant com dir la mentalitat científica d’una època). En aquest moment els científics treballen en el marc teòric definit, que es desenvolupa de manera acumulativa i cada cop més detallada i precisa.
  • Etapa de crisi: a mesura que s’acumulen anomalies (observacions no previstes) que entren en contradicció amb les lleis del paradigma establert, aquest comença a ser qüestionat, especialment per part dels investigadors més joves. Arriba un moment que no es poden dur a terme nous retocs en els aspectes teòrics secundaris dels models científics i aquests passen a ser qüestionats en el seu nucli. Quan això passa, sorgeixen explicacions alternatives que donen raó, tant de les anomalies incoherents amb les lleis fins aleshores sostingudes, com dels fenòmens que sí que aconseguien d’explicar. Ens trobem aleshores davant d’un nou model que substituirà el fins aleshores hegemònic (o de diversos, un dels quals serà el que substituirà aquest darrer).
  • Etapa de revolució científica: hi arribem quan la comunitat científica admet que el paradigma que fins aquell moment prevalia ha esdevingut insostenible i el nou model explicatiu (o un d’ells) apareix com una alternativa amb una potència explicativa superior. Després d’un temps de pugna, el nou model substitueix l’anterior (un altre cop, no necessàriament només per raons estrictament científiques). S’inicia aleshores un nou període de ciència normal.

SUBJECTIVITAT CIENTÍFICA I ANARQUISME EPISTEMOLÒGIC

El matemàtic hongarès Imre Lakatos (1922-1974) va arribar al conclusió que, en realitat, mai no tindrem prou motius racionals per a rebutjar el nucli central d’una teoria científica, perquè aquest es troba en tot moment resguardat de la falsació pel cinturó protector d’hipòtesis auxiliars. Dit altrament: no s’arriba mai a un moment crític en què és impossible continuar mantenint una teoria paradigmàtica, de manera que es faci necessari abandonar-la per un altre model explicatiu. Si això finalment passa és per causa de motivacions extracientífiques. 

Allò definitiu a l’hora d’optar per un paradigma científic o per un altre és la voluntat de la comunitat científica de creure en una de les alternatives.  Lakatos qualifica l’elecció d’un model com un esforç d’heurística negativa (és a dir: de renúncia a una veritable explicació), possible pel fet que els nuclis teòrics del paradigmes sempre resten intacte.

Un cop feta l’elecció, es desenvoluparà un programa d’heurística (explicació) positiva que descansarà en:

  • La definició de les línies de recerca que té sentit de fer (i que caldrà fer) i de mètodes (incloses les tècniques matemàtiques a fer servir) que contribuiran a validar les hipòtesis coherents amb el nucli teòric de la teoria, i a refutar aquelles que s’hi mostrin en contradicció.
  • La proposició de suggeriments sobre com modificar les lleis secundàries o les hipòtesis falsades per evitar la refutació, en cas que finalment les previsions no s’acompleixin.

Tant les línies de recerca, com les metodologies i les modificacions en la teoria que es duguin a terme, han de ser raonables i versemblants (les modificacions efectuades hauran, a més, de ser verificades en noves experiències i observacions).

Al principi, en una etapa que podem qualificar, seguint la terminologia de Kuhn, de precientífica, les confirmacions que validin els pressupòsits teòrics seran més importants que les falsacions. En aquest moment, les anomalies són menyspreades i no es prenen en consideració. Només quan el programa estarà consolidat tindran importància les observacions inesperades, que caldrà acomodar al model explicatiu pel qual s’ha optat. Les teories són realitats vives i en canvi adaptatiu.

Quan se’n donen diverses en pugna preval la que resulta més fecunda en termes explicatius, per damunt de les que no ho resultin tant (i que, per tant, apareguin com a més proclius a la degeneració). En cap cas, però, estarem en disposició d’assegurar que els models explicatius prevalents ens ofereixen descripcions fidels (o complement fidels) i, per tant, autènticament veritables, de la realitat. La subjectivitat acientífica és indestriable del coneixement científic.

Paral·lelament a Lakatos, el filòsof austríac Paul Feyeradend (1924-1994) conclou, a Contra el mètode, i en base a un estudi detallat d’episodis clau de la història de la ciència, que en realitat aquesta mai no hauria seguit un mètode al qual els investigadors s’haurien cenyit, sinó que l’habitual és que les regles de la recerca siguin sistemàticament vulnerades, malgrat que, en tot moment, existeix un esforç conscient per, fins i tot en les innovacions metodològiques i en les propostes teòriques trencadores, mantenir-se dintre dels límits de la lògica, cosa que, inevitablement, comporta certes restriccions, fins i tot en l’aparell conceptual que es farà servir.

Feyerabend, per tant, descobreix certa anarquia epistemològica en els processos científics, que, tanmateix, lluny de ser blasmable, seria justament allò que garantiria el progrés del saber, que seria impossible sense una bona dosi de creativitat.

Més concretament, afirma que l’elaboració i la contrastació d’hipòtesis explica-tives dels fenòmens observats, contradictòries amb el cos central de la teoria (o si més no, no plenament coherents amb aquest nucli teòric) resulta sovint imprescindible per posar a prova lleis ja establertes que, en principi, farien impossibles aquelles hipòtesis, però que finalment acaben sent descartades.

La història de la ciència proporciona exemples d’aquest manera de procedir. Així, per exemple, Kepler va haver de recórrer a la hipòtesi d’unes òrbites el·líptiques, inexplicables en base a les lleis de la dinàmica fins aleshores vigents, per tal d’explicar la trajectòria de Mars en el nou sistema heliocèntric i contribuir, d’aquest manera, a rebutjar el nucli de la teoria geocèntrica. Més endavant, Newton donaria explicació matemàtica a aquestes òrbites i en consagraria l’existència, en base a una hipotètica força d’atracció gravitacional que, si bé era raonable d’imaginar després de la descoberta dels satèl·lits de Júpiter, tanmateix romania de naturalesa inexplicable per ser contrària al paradigma mecanicista del moviment fins aleshores vigent.

Apuntem també que Feyerabend mantenia, com ja abans havia fet Lakatos, que cap teoria seria mai consistent amb tots els fets rellevants, cosa que fa inevitable introduir hipòtesis complementàries o retocs en les lleis validades, i que ens duu a admetre que no hi ha teories científiques totalment segures i lliures de subjectivitat.[21]

[1] L’expressió “positiu” s’empra per a designar allò que està establert, és a dir, que trobem com a ja donat. Així, parlarem de religió o de dret positius per a referir-nos a les religions històriques concretes o als codis legals que trobem elaborats i donats. “Positiu”, per tant, significa tot allò que es pot considerar un fet o una dada que ens limitem a constatar.

[2] Isaac Newton (seguint l’exemple de precedents com Galileu) conceptualitzà l’univers a partir de magnituds mesurables aptes per ser tractades matemàticament. Així, per exemple, en base a les nocions d’espai, temps i massa (entesa com a quantitat de matèria o resistència al canvi de moviment o a la sortida del repòs)definirà el concepte de força, que entendrà com la “influència d’un cos sobre un altre” (cosa que li permetrà imaginar accions a distància, i no sols per contacte directe). Amb aquests conceptes quantificables (magnituds) podrà elaborar una dinàmica, enterament formulable en termes matemàtics, que farà possible explicar les lleis del moviment (inclòs el dels cossos celestes, que estaria motivat per una enigmàtica “força de gravitació universal”) i permetrà de calcular les característiques (posició, velocitat, acceleració, direcció) del moviment concret de qualsevol cos en un moment determinat. Els tres principis fonamentals d’aquesta dinàmica newtoniana seran: (1) Tot cos roman en estat de repòs o de moviment rectilini i uniforme tret que una força l’obligui a canviar (“llei de la inèrcia”). (2) Els canvis que es produeixen en la quantitat de moviment són proporcionals a la força motriu (F = m.a) i es desenvolupen en el sentit d’aquesta força. (3) Tota força exercida sobre un cos  en genera una altra d’igual intensitat i de sentit contrari (“llei de l’acció i la reacció”).

[3] Ja no es tractarà, per exemple, de saber en quina cosa consisteix un fenomen com la gravetat, sinó de saber quina es la llei que la gravitació segueix per tal de saber com aprofitar-la o contrarestar-la.

[4] Aquest grup (vinculat a d’altres com la Societat per a la Filosofia Empírica, de Berlín, o a grups similars de Varsòvia, Praga, Uppsala, etc.) va sorgir i treballar durant la dècada del 1920 al 1930, al voltant de Moritz Schlick, que ocupava la càtedra de Filosofia de la Ciència a la Universitat de Viena. Després de la seua mort (l’any 1936, assassinat per un estudiant nazi), el cercle va dissoldre’s i alguns dels seus membres van anar-se’n als Estats Units, on van dedicar-se a l’elaboració (des del 1938) de l’Enciclopèdia Internacional de la Ciència Unificada.

   L’any 1929, Rudolf Carnap, Otto von Neurath i Hans Hahn elaborarien el manifest programàtic del Cercle de Viena, que titularien La concepció científica del món. Allí s’hi establia que els propòsits essencials del grup eren:

  1. Depuració del vocabulari de les ciències empíriques i concreció del significat empíric dels termes teòrics emprats en ciència.
  2. Unificació de la ciència en base a l’aclariment de les relacions existents entre els enunciats de les diverses teories científiques (les més bàsiques de les quals serien les de la ciència física).
  3. Fonamentació de les matemàtiques (identificació dels axiomes o principis elementals de les teories matemàtiques i reducció d’aquests a principis lògics).
  4. Depuració de la ciència amb l’eliminació de les disciplines pseudocientífiques (especialment de les de caràcter metafísic).
  5. Establiment del mètode propi de les ciències.
  6. Desenvolupament d’unes ciències socials plenament empíriques i objectives.

[5] Per als teòrics del Cercle de Viena, les úniques disciplines filosòfiques acceptables serien l’epistemo-logia i la filosofia de la ciència.

[6] Val a dir que tots aquells àmbits del coneixement en els quals no aquest mètode no fos aplicable haurien de passar a ser considerats pseudociència, és a  dir, mera divagació amb cap altre interès que el literari (com veiem, per tant, la qüestió del criteri de demarcació i la del mètode científic es trobarien íntimament relacionades ja que, l’aplicabilitat d’aquest podrà servir-nos per a establir el primer).

[7] Un enunciat que satisfés aquest requisit formaria part de la ciència cas de trobar-se ja verificat, o admetria ser considerat de tipus científic malgrat no formar part dels continguts de la ciència, si fos el cas que admetés verificació però que aquesta encara no s’hagués produït (potser perquè encara no hi hagi manera de procedir a la seua verificació, com s’esdevindria, per exemple, amb un enunciat com ara «hi ha vida intel·ligent en altres planetes»).

[8] Els enunciats de les matemàtiques i de la lògica, serien, però, un cas a part, ja que cap d’aquestes dues disciplines (així ho pensen els neopositivistes) faria referència a realitats empíriques (entitats del món), sinó que, en ambdós casos, es tractaria de ciències formals, és a dir, que de ciències que no versarien sobre continguts concrets (materials) sinó sobre les formes del pensament, és a dir, sobre els principis i les regles del raonament pur (lògica) o del raonament en base a conceptes aritmètics i geomètrics (matemàtiques). En aquests casos ens trobaríem, per tant, davant d’enunciats a priori.

[9] Karl Raimund Popper (Viena, 1902 – Londres, 1994). Va estudiar filosofia a la Universitat de Viena i va ser professor a la de Canterbury i, més endavant, a la London School of Economics, de Londres. Encara que proper a la filosofia neopositivista del Cercle de Viena, va dur a terme una important crítica d’alguns dels seus postulats i, entre altres coses, va qualificar de dogmàtica l’opinió, defensada pels membres del Cercle, que les proposicions metafísiques no serien realment significatives. Per a Popper, caldria delimitar rigorosament el terreny propi de la ciència, sense negar, però, l’eficàcia d’altres discursos en àmbits diferents del de la ciència. També, com veiem en aquest article, va adreçar algunes crítiques cap al verificacionisme que mantenien els membres del Cercle, i va defensar que la ciència operava per falsació, i no per inducció (pensem, entre altres coses, que la lògica de la verificació científica és inductiva).

[10] Fins al punt que, si les observacions realitzades són poques, hauríem d’admetre que la seua conclusió és sofística, derivada d’un paralogisme.

[11] Això implicarà que es pugui contrastar la hipòtesi, al mateix temps, en relació amb dos grups de subjectes sotmesos a condicions (variables) diferents.

[12] En realitat, els teòrics neopositivistes situaven la filosofia en l’àmbit del pseudoconeixement (exceptuant l’epistemologia i la filosofia de la ciència), on també relegaven les ciències socials i del comportament, excepte quan són capaces de fer que els seus enunciats descansin en conceptes clars i observacions concretes, aptes per a ser sotmesos a la quantificació estadística i per a definir indicadors quantificables i tractables matemàticament.

[13] Val a dir, però, que com més factors de rellevància per al resultat de la contrastació puguin haver-hi, més fàcilment n’hi haurà que puguin escapar del control de l’investigador, de manera que, com més factors d’aquell tipus hi hagi, menys segura serà la falsació d’una hipòtesi. D’això en  parlarem en referir-nos a les crítiques fetes al falsacionisme popperià.

[14] Exemple elaborat per l’Equip de Coordinació de la matèria Biologia per a les Proves d’Accés a la Universitat (PAU) de la Universitat de Barcelona (UB)

[15]Això s’esdevé especialment en les ciències fisicoquímiques, que pròpiament no parteixen de l’experiència, sinó de la idealització d’uns fets observats que són traduïts a magnituds mesurables considerades explicativament rellevants, és a dir, que en aquest cas les consideracions teòriques prèvies no es limitaran a influir en la hipòtesi que s’assajarà, sinó que en determinaran el seu contingut d’una manera molt més decisiva, perquè en proporcionaran els mateixos conceptes sobre els quals es bastirà.

[16] Pensem, per exemple, que en base a la teoria geocèntrica, s’havia elaborat un calendari precís.

[17] Si al llarg de la història de la ciència els investigadors haguessin aplicat el mètode falsacionista de manera estricta, moltes teories avui acceptades haurien estat rebutjades abans de haver estat del tot desenvolupades. Això hauria passat amb la mateixa teoria heliocèntrica, a la qual estem recorrent com a exemple, que semblava desmentida per observacions com la de l’absència de paral·laxi, és a dir de canvi de posició relativa dels estels en relació a la Terra, o la d’absència de retrogradació en el moviment de caiguda dels cossos sòlids (esperable, mentre no es va enunciar la noció de “sistema de referència”, de considerar la Terra com un astre en moviment).

[18] T.S. Kuhn (1922-1996), nascut a Cincinnati (Ohio, EUA), format en física a la Universitat de Harvard, va ser professor de Filosofia de la ciència en aquesta mateixa universitat i en les de Berkeley i Princeton, abans d’exercir la docència, en la mateixa especialitat, a l’Institut Tecnològic de Massachussets (MIT). A Berkeley va escriure i va publicar (en 1962) el seu treball més reconegut i influent: L’estructura de les revolucions científiques. 

[19] “Teoria complementària”.

[20] Canvi que sol protagonitzar una nova fornada de científics joves crítics amb les teories heretades, a les quals és fàcil que se sentin més apegats els seus antecessors que no pas ells (que a més poden sentir el desig de reivindicar-se mitjançant el canvi de paradigma).

[21] Val dir, però, que Feyerabend, en base a aquesta consideració i a les fetes anteriorment, i recolzant-se també en els textos d’alguns filòsofs romàntics, arriba a concloure que l’estatut epistemològic atorgat a la ciència és de caràcter mític, i que el coneixement científic no és millor que altres maneres de procedir a l’hora de fer avançar el saber o, si es prefereix, de desenvolupar les possibilitats humanes. La veritat seria inaccessible, i no hi hauria veritable progrés del coneixement (sinó, més aviat, canvis de perspectiva i de maneres de fer). En base a això, defensa tradicions de pensament diferents de l’occidental i les contribucions que haurien aportat. En Adéu a la raó (1987), va arribar a defensar creences pseudocientífiques com l’astrologia o les anomenades “medicines alternatives”.