L’HOME SEGONS PLATÓ: L’ÀNIMA TRIPARTITA

Plató (el veritable nom del qual era Aristocles) naix entre els anys 428 i 427 Ac, en el si d’una família de l’aristo-cràcia atenesa. En la seua joventut estudià tota mena de matèries (geometria, aritmètica, música, gimnàstica, art, dialèctica, etc.) i va sentir-se inclinat per a composició de poemes (tant de caràcter líric com ditiràmbic) i tragèdies, i si bé s’inicià molt aviat en les responsabilitats polítiques i organitzatives de la ciutat —com corresponia a algú de la seua extracció social—, no tardà a abandonar-les, disgustat i decepcionat, tant per la manera d’actuar dels govern oligàrquic de la ciutat sorgit de la derrota atenesa en la Guerra del Peloponès (que, com sabem acabaria amb la ruïna de la ciutat), com dels democràtics que el van precedir i el seguirien (recordem que el seu mestre Sòcrates fou precisament jutjat i condemnat quan la democràcia va ser restablerta). A partir d’aleshores, Plató decidiria dedicar-se a la filosofia, amb la vista posada en dotar a la seua ciutat del millor i més just sistema de govern, d’aquell que pogués assegurar-li ordre, seguretat, pau i prosperitat.  

Cap als vint anys d’edat es convertí en deixeble de Sòcrates, que li inculcà l’amor a la veritat i el desig de cercar-la mitjançant el raonament.

Cap als quaranta anys d’edat viatjà a Sicília, sense que quedi clara la motivació que el dugué a emprendre aquest viatge (i que podria haver estat el desig de visitar els volcans existents en aquell territori o conèixer de primera mà les doctrines pitagòriques, o potser totes dues coses). L’esdeveniment més important que es produí en aquest viatge fou la invitació que rebé per anar a viure a la cort de Dionís I, tirà governant de la ciutat de Siracusa, que desitjava ser instruït i que, coneixedor de la fama incipient de Plató, cregué que en ell podria trobar el mestre que cercava. Plató veié en aquesta invitació l’oportunitat de posar en pràctica la seua idea que el govern havia de trobar-se en mans dels millors (és a dir dels més instruïts, d’aquells que coneixen de manera més perfecta què són la justícia i el bé), i que si no era possible elevar fins a les posicions de poder els més savis, una bona alternativa seria instruir aquells que les ostentaven en l’actualitat perquè esdevinguessin autèntics filòsofs (i així, Plató degué pensar que Dionís I podria esdevenir, de la seua mà, un exemple de filòsof-rei, i Siracusa un exemple de ciutat justa). Les coses, però no van anar com Plató havia imaginat, i Dionís I, enutjat per la manca de respecte que, a parer seu, Plató li mostrava, va decidir lliurar-lo a un comerciant lacedemoni perquè el vengués com a esclau, cosa que aquest darrer féu a la ciutat d’Egina. Afortunadament per a Plató, un amic seu aconseguí de rescatar-lo i el retornà a Atenes.

Un cop novament a la seua ciutat, Plató va decidir de fundar-hi una escola que anomenà Acadèmia (pel fet de trobar-se ubicada en un paratge a dos quilòmetres d’Atenes, conegut com Hekademeia, on la tradició afirmava que hi havia estat enterrat l’heroi mitològic, Academ).

Encara viatjaria Plató en dues ocasions més a Siracusa, un cop mort Dionís I, per reemprendre el seu intent de transformar-ne el tirà —ara Dionís II, fill de l’anterior—en un governant savi i just. Aquestes noves estades, però, no van anar gaire millor que la primera, i Plató acabà retornant —ara de manera definitiva— a Atenes. Passà els seus darrers anys ensenyant a l’Acadèmia, fins que morí, l’any 347 aC, quan devia tenir uns vuitanta anys d’edat.

PRINCIPALS OBRES DE PLATÓ

L’obra escrita de Plató està constituïda per un seguit de diàlegs a través dels quals cercà de divulgar alguns dels aspectes centrals de les seues doctrines i donar a conèixer el seu programa filosòfic i les finalitats que perseguia. Els principals dels diàlegs platònics (en els quals sempre hi apareix la figura de Sòcrates i que porten el nom del personatge principal a qui s’adreça) serien els següents:

  • Apologia [de Sòcrates] (s’hi exposa la defensa que Sòcrates féu de si mateix en el seu judici)
  • Critó (que tracta sobre la naturalesa del deure cívic)
  • Protàgores (que tracta sobre la naturalesa de la virtut)
  • Gòrgies (on s’aborda contraposició entre justícia i força)
  • Convit (que tracta sobre la naturalesa de l’amor)
  • Fedó (que tracta sobre la immortalitat de l’ànima)
  • República (Politeia). Es tracta de la seua obra principal, on es resumeixen tots els temes del pensament de Plató i on aquest exposa el seu plans per reformar la vida política i aconseguir ciutats justes.
  • Fedre (diàleg centrar en l’educació i la naturalesa de l’ànima que constitueix també un compendi del pensament platònic)
  • Timeu (exposició de cosmologia i física platòniques)

L’HOME SEGONS PLATÓ: L’ÀNIMA TRIPARTITA

Per a Plató, cada home és, fonamentalment, la seua ànima, que constitueix l’autèntic jo personal. En l’ànima humana podrem distingir-hi tres parts:[1]

  1. Ànima racional (to logistikón): és la part superior i rectora de l’ànima humana. Controla la resta de les parts i la seua funció bàsica és la contemplació de la veritats (de les Idees) i el raonament. Plató la localitza en el cap (és a dir, que aquesta seria la part del cos amb la qual interactuaria).
  • Ànima vehement o irascible (to timoeidés): és font de passions nobles i elevades, aliada de l’ànima racional (totes dues, sota la direcció de la racional, controlarien la part inferior). Plató la situava en el pit (cor i pulmons serien les parts del cos amb les quals interactuaria).
  • Ànima apetitiva o concupiscent (to epimetikón): font de les baixes passions i dels excessos (passions innobles), font, també, dels instints de conservació i de plaer. Plató la situava sota el diafragma.

ÈTICA PLATÒNICA: LES VIRTUTS DE L’ÀNIMA

  • L’ànima racional és la seu de la intel·ligència. A l’ànima racional perfecta li correspon la virtut de la  prudència (phrònesis)
  • L’ànima irascible és la seua de les passions nobles. A L’ànima irascible perfecta li correspon la virtut de la fortalesa (andrèia).[2]
  • L’ànima concupiscent és la seu dels apetits, les pulsions i les baixes passions. A l’ànima concupiscent li correspon la virtut de la temprança (sophrosiné), que s’assoleix gràcies a l’acció combinada de l’ànima racional i de l’ànima irascible.

La virtut de l’harmonia consisteix en la possessió, a l’ensems, de les virtuts de la prudència, la fortalesa i la temprança. Trobar-se en possessió de l’harmonia implica l’existència, en cada subjecte, d’una proporció justa entre l’activitat intel·lectual (que és l’activitat pròpia de l’home, si bé en cada individu en una mesura diferent) i els plaers corporals. De fet, l’harmonia s’identifica en Plató amb la justícia (dikaiosiné), ja que aquesta és entesa com a ordre, com a justa mesura i ubicació de cada cosa en el lloc que li correspon, de manera que podrem dir que l’una i l’altra serien noms diferents d’una mateixa cosa.

L’ànima justa i harmònica es pura perquè es desprèn de les seues passions i es perfecciona (precisament per això que Sòcrates pensava que era pitjor cometre una injustícia que rebre-la). Diguem, per últim, que la possessió les tres virtuts capitals més amunt enumerades, i per tant d’harmonia, comporta la felicitat (eudaimonía) de l’individu.

La virtut pot ensenyar-se?

L’harmonia se’ns mostra bella (participada per la idea de Bellesa). Per aquest motiu l’ànima se sent impulsada a aconseguir-la: l’ànima sent un impuls eròtic (éros), amorós, cap a ella i cap a tot allò que la fa possible. Si a això afegim que la virtut que li correspon a l’ànima racional és la de la prudència, i que aquesta és una virtut racional (és a dir, un saber sobre el bé i el mal), haurem de concloure que la virtut és desitjable, que pot ensenyar-se, que existeix una tendència natural a aprendre-la i que l’home realment prudent, en tant que ha après, és el savi. La saviesa (sofía) serà la quarta virtut capital, i la seua possessió suposarà el coneixement veritable de les idees del Bé, la Bellesa, la Justícia (i, per tant, de l’Harmonia i, amb ella, el coneixement d’en què consisteixen realment la prudència, la fortalesa i la temprança).

D’acord amb això, considerarem que si algú opta per alguna cosa contrària a la virtut el que en realitat fa és equivocar-se (la maldat, pròpiament, serà error), ja que, en optar per alguna cosa contrària a la virtut, ho farà perquè, en la seua ignorància, la veu com un bé (o com diran els escolàstics: sub specie boni).[3]

Hem de concloure, per tant, que la virtut (areté) només pot assolir-se amb el coneixement (intel·lectualisme moral socràtic) de les idees de Prudència, Fortalesa, Temprança, Harmonia i Justícia, coneixement que ens duu a actuar d’acord amb la naturalesa (essència) d’aquestes idees.

[1] Val a dir que, en diversos passatges de els seus obres, Plató, sembla parlar, més que no de tres ànimes diferents, d’una de sola constituïda de tres parts.

[2] Altres virtuts corresponent a la part vehement de l’ànima serien l’esperança, el valor, la fe…

[3] Entendrem millor això si considerem que, com ja hem apuntat parlant de Sòcrates, els grecs mai no van arribar a distingir amb nitidesa entre les nocions de “just”, “bo” i “útil”.