La paraula naturalesa ha esdevingut totèmica per a algunes persones. Es tracta d’un terme abstracte que, a més de no significar res de concret, sembla sospitós de no significar res en absolut.

Es tracta d’una noció que es fa servir a la manera una benedicció apostòlica; una espècie de recurs conceptual al qual s’apel•la de forma semblant a com s’esgrimeix l’argument d’autoritat: així com es posava fi a una discussió recolzant la veritat d’una de les tesi en litigi recorrent a la consideració que «deu de ser veritat perquè ja la defensava Aristòtil», trobem ara qui cancel•la una discussió amb l’argument que allò que s’hi proposa és natural i, per tant, ha de ser bo.

Trobem aquesta manera d’argumentar en aquelles matèries que tenen a veure amb la salut i les formes de vida. No sempre, però, perquè en alguns casos esclataria l’escàndol. Imagineu què passaria si algú condemnés l’homosexualitat recorrent a la consideració que formar parelles d’individus del mateix sexe és antinatural en espècies que es reprodueixen de manera sexual. Aquí s’imposa la idea ─encertada, d’altra banda─ que traslladar a l’ordre d’una criatura social (cultural, per tant) i moral, com és l’ésser humà, allò que s’escau a l’odre espontani i determinista de la biologia seria incórrer en fal•làcia naturalista, o la consideració, més senzilla, que el comportament homosexual també es dona entre els animals no humans i, per tant, sí que seria, cintra segons quines aparences, natural (un argument que incorreria en aquella fal•làcia, però que, per als qui hi fossin sensibles, resultaria convincent).

No ens allunyem, però, del que estàvem dient: manteníem que el qualificatiu de natural sancionaria com a convenient i prescriptible tota conducta a què s’atribuís (alimentària, medicinal, relacional…)

I és que natural no vol dir res. La naturalesa una és una cosa, ni una característica d’un conjunt de coses i fets. Naturalesa és un concepte buit que seríem incapaços de definir, i que farcim de connotació positiva: és un cabàs de preferència que, com la mà del rei Mides, transforma en desitjable tot allò que adjectiva. Vegem-ho si no: com definiríem natural o naturalesa?

Ja sento la resposta: «Natural és allò espontani i de causalitat impersonal!» D’acord, d’acord. Això pot tenir sentit, i apuntaria tot un regne d’esdeveniments, i les coses que se’n derivarien; però, què té a veure això amb la salut i la correcció? És què allò espontani és saludable pel fet de no tenir causalitat intencional? És clar que podem considerar que tot allò que cauria sota l’epígraf de naturalesa (entesa de la manera com acabem de fer-ho) es podria considerar convenient pel fet que aquesta naturalesa seria sàvia, i no faria res mal fet i sense sentit.

Si partíssim d’aquí, allò espontani deixaria de ser impersonal i passaria a ser intencional… i còsmicament savi. Però que significaria aquí “savi”? Seria una saviesa benefactora de la humanitat i, més concretament, dels humans concrets? O aquesta pretesa saviesa no seria res més que la valoració que atorgaríem al fet que, al final del camí, igual com l’aigua sempre troba per on obrir-se pas, el món de la espontaneïtat impersonal (o amb personalitat “còsmica”) sempre troba la manera de reequilibrar-se?

És clar que és temptador pensar que, en la mesura que som criatures materials que no ens s’han creat a elles mateixes, som naturals i, per la nostra naturalitat haurem de resultar afavorides per aquell (re)equilibri, afavorides per una naturalesa que sembla saber què vol i què beneficiarà els qui n’acceptin les regles. Ara bé, aquella suposada saviesa que ens sembla veure en la naturalesa quan la personifiquem, en realitat no en sap res d’individus concrets, només de conjunts vastos (potser només de la totalitat), de manera que als seus ulls seríem invisibles i envestibles. No és natural una mutació atzarosa que desemboca en un tumor puixant? No ho és una erupció volcànica? No ho és el bacil de la pesta? No pot ser allò espontani tòxic? No, si per natural entenem allò produït i menat per una causalitat impersonal, res no ens permet deduir-ne la bondat ni la santedat en mesura humana, per molt que interpretem aquella causalitat en termes teleològics.

Retornem més o menys on érem, per tant: naturalesa, natural són termes abstractes que, en el sentit en què son emprats per algunes persones, es presenten, si no com a buits de contingut, sí plens d’equivocitat, i farcits d’intenció: materials per a la construcció de tautologies. «És bo perquè és natural»: proposició analítica a priori.

La manera d’enfocar-ho és sent conscients que no hi ha naturalesa genèrica, sinó coses concretes fruit de l’espontaneïtat determinista. De vegades saludables i modèliques, de vegades, tot el contrari, segons els casos. I corregibles d’acord amb objectius intencionals, cosa que ens introduirà en el domini de l’artificialitat, un altre concepte abstracte que, en aquest cas, desqualificaria tot allò que cauria sota la seua ombra com la torna del que és natural (a ulls dels qui branden aquest adjectiu com si fos un aspersor d’aigua beneïda).

En realitat, però, si tan naturals som les criatures humanes, res de pròpiament antinatural hi haurà en el que surti de les nostres mans, que serà, aleshores, tan natural com el que se li contraposar, i, com això mateix, igualment capaç de dany i maldat, de salubritat i de bondat; amb l’única diferència que, pel que fa a allò artificial, se’n podran identificar els responsables, que sovint ho seran d’haver actuat amb desconeixement (o amb coneixement limitat, que seria la mateixa cosa), és a dir, amb ceguesa, com la mateixa mare Natura.