UNA DEMOCRÀCIA SOCIAL D’INSPIRACIÓ ARISTOTÈLICA

La teoria política de Martha Nussbaum cerca aclarir què cal que l’estat garanteixi perquè els seus ciutadans puguin viure una vida digna, que es dona quan l’individu té la possibilitat de desenvolupar de manera lliure i plena les seues potencialitats. La funció de l’estat és, per tant, posar a disposició dels membres de la comunitat al servei de la qual es troba els recursos materials i les condicions legals que els permetin una vida bona (entesa com una vida llarga, sense dolors innecessaris i en la qual puguin desenvolupar el seu projecte vital personal, mantenir relacions afectives satisfactòries i ser útils als altres, alhora que col·laboren en el regiment de la cosa pública).

L’assoliment d’aquest objectiu requereix, com a pas previ, determinar què és important per a una vida humana plena i digna, perquè serà el coneixement d’això el que ens permetrà orientar la crítica a l’estat i pensar les propostes necessàries de canvi social i de reforma política i legal.

Nussbaum pensa que esbrinar què és important per a una humana que pagui la pena de ser viscuda equival a identificar quines són les capacitats humanes centrals, és a dir, les potencialitats que cal desenvolupar perquè els individus puguin bastir-se una vida bona. A partir d’aquest coneixement podrem pensar que cal fet per a evitar tot allò que les pugui entrebancar i promoure tot allò que les pugui potenciar.

L’objectiu és que cadascú edifiqui la seua vida, i que ho faci sobre el seu projecte personal (singular). Per a aconseguir-ho caldrà que es posen a la seua disposició un seguit de condicions de possibilitat que no poden ser únicament drets legals formals, sinó que caldrà que incloguin també els recursos necessaris perquè aquests drets no es quedin en paper mullat. Nussbaum, per tant, si bé parteix del programa liberal clàssic, proposa que l’estat no es limiti a garantir unes condicions del joc sinó que hi intervingui facilitant els mitjans necessaris perquè els ciutadans puguin exercir efectivament els seus drets, o dit altrament: perquè els drets del ciutadans esdevinguin llibertats efectives. En conseqüència, la proposta política de d’aquesta autora advoca per una democràcia liberal en què l’estat, no únicament en garanteixi la llibertat i la igualtat, sinó també els drets socials necessaris (que impliquen inversió i recursos públics) perquè aquelles llibertat i igualtat no sigui només teòriques.

Nussbaum parteix, no de ciutadans abstractes, sinó de la realitat social, dels ciutadans reals, i s’interroga sobre la seua situació i les seues possibilitats efectives, sobre quines són les seues necessitats i sobre què podria impedir-los tenir una vida plena i digna,[1] i ho fa amb la finalitat de prescriure a l’estat un seguit de deures.

Fet i fet, darrere d’una democràcia liberal poden ocultar-se —i, en efecte, així passa— formes diverses de desigualtat que neguin la justícia i el reconeixement efectiu dels seus drets a aquells que parteixin d’una situació d’inferioritat de facto (perquè formen part d’una minoria nacional, perquè són dones, perquè pateixen una disminució o una malaltia, perquè formen part d’una classe social subalterna…) que no s’hagi corregit.

No es tracta, però, de dissenyar horitzons ideals, projectes de transformació sociopolítica tan ambiciosos com irrealitzables,[2] sinó de pensar unes exigències normatives mínimes (i sempre ampliables) que, efectivament, garanteixin allò imprescindible perquè la vida dels ciutadans, encara que no sigui perfecta, pugui ser certament digna.

Concretant una mica més, podem dir que el projecte polític de Nussbaum aprofundeix en l’esquema neocontractualista de John Rawls i, sense oposar-s’hi,[3] intenta enriquir-lo amb una teoria sobre les capacitats (capabilities) humanes, que és tant com dir sobre les possibilitats humanes i llurs necessitats específiques, que orienti l’estat en una acció social que faci efectivament possible la igualtat d’oportunitats dels ciutadans i encara una vida digna per als qui, com ara els malalts i els disminuïts, aquesta igualtat mai no serà completa. Podríem dir que Nussbaum omple de contingut la condició del contracte social rawlsià que admet el tracte desigual sempre que sigui en benefici dels qui parteixin d’una situació d’inferioritat. I és que, al capdavall, l’anhel de justícia resta en una mera teoria de la justícia si no es garanteixen coses com l’educació i la sanitat per a tothom, si no hi ha ajudes a la reinserció laboral, si no hi ha drets laborals o drets per a les minories nacionals, etc.

Una democràcia no pot subsistir sense la promoció activa de la dignitat dels individus.[4]

LA TEORIA DE LES CAPACITATS

Contra el consell estoic, l’escassedat (l’ascetisme) no és mai un marc adequat per a la vida humana, perquè en limita les possibilitats i promou l’aparició de sentiments tristos (com la por l’enveja i la desconfiança) alhora que mena a la confrontació. Tampoc no té sentit recomanar l’apatia, perquè no és pròpia de dels éssers humans, que viuen per naturalesa abocats al món que els envolta. Per contra, una vida adequada a la naturalesa humana és una vida activa que compti, almenys en certa mesura, amb certs béns bàsics.

Nussbaum cerca esbrinar quins serien aquests béns bàsics que ens caldrien i, a partir d’ells, identificar les capacitats humanes a les quals són útils per, aleshores, prescriure quines llibertats i quins recursos caldrà que l’estat garanteixi als seus ciutadans. El sentit de la seua reflexió seria aquest: partint d’una descripció de la naturalesa humana (aquesta autora tindria, per tant, una visió essencialista de l’ésser humà), obtinguda a partir del coneixement de les necessitats bàsiques (és a dir, partint d’una reflexió antropològica que es basi en l’observació de la realitat),[5] podrem desenvolupar una teoria ètica (sobre allò que és bo per a l’ésser humà i en què consistiria un comportament virtuós) i desembocar finalment en una teoria política sobre les característiques de la república justa, que seria aquella que es posaria al servei de les necessitats humanes i, per tant de les seues capacitats. A aquest enfocament de la reflexió política Nussbaum l’anomena “aproximació des de les capacitats” (capabilities approach). Per dir-ho amb les seues mateixes paraules:

«La idea intuïtiva bàsica del meu enfocament des de les capacitats és que hem de partir d’una concepció de la dignitat de l’ésser humà i d’una vida d’acord amb aquesta dignitat.»[6]

Les capacitats a què es refereix serien facultats o disposicions humanes que ens permetrien realitzar la nostra naturalesa essencial, assolir els objectius que ens resulten valuosos i, per tant, tenir una existència digna i un desenvolupament personal ple. Una “capacitat” seria la resposta a la qüestió: «Què som capaces de ser i de fer les persones?»

Aquestes capacitats, en tant que ens permeten definir una naturalesa humana essencial, són universals i ahistòriques, si bé, en base a elles, els diversos individus realitzaran projectes personals singulars i probablement adaptats a les característiques culturals del seus respectius entorns. Per tant, la naturalesa humana admetria concrecions molt diferents i només exclouria com a inacceptables les lleis i les iniciatives polítiques que limitessin aquelles capacitats essencials, així com les pràctiques socials que igualment ho fessin. Nussbaum, inserida en la perspectiva liberal, rebutja la uniformitat al mateix temps, però, que no cau en el relativisme cultural (i refusa tota legitimació ètica o política que descansi en l’argument de la tradició).[7]

Martha Nussbaum afirma, a Creant capacitats (2011) que:

«En cert sentit, la font occidental més antiga de l’aproximació des de les capacitats es troba en Sòcrates, que va destacar la importància del pensament crític a través del diàleg amb altres persones [a les quals, justament mitjançant el diàleg, ajudava a créixer intel·lectualment]. Sòcrates no tenia, però, una teoria política elaborada. Així que la font occidental històrica més primerenca i important, de l’aproximació des de les capacitats és, en realitat, el pensament ètic i polític d’Aristòtil [que cercaria dotar els membres de la pòlis, sobretot mitjançant l’educació, de capacitat necessària perquè assolissin la seua plenitud i, amb ella, la felicitat].»

Ara bé, Aristòtil no pensava que tots els éssers humans fossin iguals. No fou fins l’arribada de l’estoïcisme que irromp amb claredat la idea que tots els éssers humans són iguals en potencialitats i dignitat:

«Els estoics ensenyaven que tot ésser humà, pel simple fet de ser-ho, posseeix dignitat i mereix reverència. Pensaven que la nostra capacitat de fer distincions ètiques [de distingir entre el bé i el mal] i de formular judicis ètics era el Déu que parlava des del nostre interior i que, com a tal, era digna d’il·limitada veneració.»

Per això:

«La idea de dignitat humana i de la seua vàlua il·limitada i igual per a totes les persones és l’aportació principal de l’estoïcisme a l’aproximació des de les capacitats.»

Més endavant, amb la Il·lustració, s’obre pas la creença que el desenvolupament de la raó mena a la perfecció de l’ésser humà i, estretament vinculada a ella, es difon la idea que l’estat ha de garantir la capacitació humana mitjançant l’educació. Nussbaum expressa aquest idea referint-se a Adam Smith:

«Smith va saber intuir una cosa que avui forma part essencial de l’aproximació des de les capacitats, i és que les facultats humanes arriben al món en un estat incipient o infravalorat, i necessiten el suport de l’entorn —inclòs el suport a la salut física i, especialment, en aquest cas, al desenvolupament mental— perquè madurin d’una manera que estigui a l’alçada de la dignitat humana.»

I encara, en relació amb Thomas Paine,[8] recordarà la seua demanda que un programa estatal per al desenvolupament de les capacitats humanes es completés amb una reforma de la fiscalitat que la fes progressiva, de manera que els qui més tinguessin aportessin més en benefici del menys afavorits, per tal d’avançar en la igualtat social (cosa que redundaria en benefici del desenvolupament de les capacitats dels qui en principi tenien menys oportunitats d’ocupar-se’n).

Finalment, també trobaríem un antecedent de l’aproximació des de les capacitats (per a la reforma de l’estat en el sentit d’una democràcia social) en John Stuart Mill, els escrits del qual, segons Nussbaum, «van aclarir la relació entre l’autodesenvolupa-ment humà i la llibertat política, i va demostrar el mal que la discriminació havia causat en les oportunitats i les capacitats de les dones.»[9]

Les capacitats bàsiques,que, com hem dit, revelarien «la configuració de la forma humana de la vida», i que han de servir de base per a «una teoria dels drets bàsics dels éssers humans que han de ser respectats i aplicats pels governs de tots els països, com a requisit mínim del respecte per la dignitat humana»,[10] serien les següents:[11]

capacitats bàsiques fonamentals:

  • En relació a la raó pràctica: faria referència a la capacitat d’entendre què està bé i de reflexionar sobre el propi projecte vital (sentit, objectius i mitjans). Aquesta capacitat, que només podrà desenvolupar-se en contextos en el quals es garanteixin la llibertat de consciència (la qual, al seu torn, només existirà realment en individus formats i informats) és fonamental perquè ens permetrà guiar la nostra acció en relació amb la resta.
  • En relació a la sociabilitat (o l’afiliació): faria referència a la capacitat de viure amb altres persones, formar-hi comunitat i comprometent-nos en la interacció social. Aquesta capacitat ens ha de permetre formar una família o integrar-nos activament en grups de diversa mena, així com en una comunitat nacional. Entre les condicions de possibilitat d’aquesta capacitat hi hauria la garantia de les llibertats de reunió, associació, participació política i expressió. Així mateix —i això seria encara més bàsic—, caldria assegurar condicions de respecte mutu que ens evitessin situacions d’humiliació i de dissolució social (amb aquesta finalitat cal preveure una educació que desenvolupi l’empatia i combati les discriminacions per raons de sexe, ètnia, nacionalitat, religió, extracció social, casta, orientació sexual… les quals caldrà també que siguin combatudes per la llei).

En aquest cas ens trobem també davant d’una capacitat fonamental perquè fa possible la resta en fornir-les del marc que els és necessari per al seu desenvolupament i, en algun cas, fins i tot per a la seu existència efectiva a un nivell suficient.

les altres capacitats bàsiques:

  • En relació amb la vida (o, si es vol, amb la mortalitat): fa referència a la possibilitat de viure una vida humana d’una durada tan llarga com sigui esperable segons les condicions físiques personals i el nivell de desenvolupament tècnic assolit en el moment actual de la història, i a viure-la en condicions que no impliquin una minva tan gran de les possibilitats personals que faci que no pagui la pena. En relació amb aquest capacitat hauríem de parlar del dret a l’atenció sanitària universal, del dret a l’atenció a la dependència, del drets de les persones amb disminucions que se les tingui en compti i que se’ls facilitin solucions als seus condicionants…
  • En relació amb la corporalitat (a la salut física): fa referència a la possibilitat de viure una vida saludable i sense privacions. Per a assegurar aquesta capacitat resultaria necessari garantir, a més del dret a l’atenció sanitària a què ja ens hem referit, uns altres com els drets a un habitatge digne i a l’accés a una alimentació completa. També ubicaríem aquí el dret a la salut reproductiva.
  • En relació amb la capacitat d’experimentar plaer i dolor (o a la integritat física): fa referència a la possibilitat de desplaçar-se sens traves ni perills, i de viure amb seguretat i podent evitar el dolor no beneficiós. Per a garantir aquesta capacitat resultaria necessari, entre altres coses, assegurar la protecció contra la violència. Nussbaum també vincula amb a la capacitat de gaudir de la integritat física el dret a tenir oportunitats per a la satisfacció sexual (amb independència de l’orientació individual) i el dret a l’elecció en matèria de reproducció.
  • En relació a la cognició (als sentits, la imaginació i el pensament): aquesta capacitat faria referència a la necessitat de fer servir els sentits lliurement, d’imaginar i de raonar, i a la possibilitat de poder experimentar i produir obres literàries, musicals, científiques o de qualsevol altra índole creativa. Es tracta d’una capacitat que només podrà desenvolupar-se adequadament si es garanteix el dret a una educació suficient (i, per tant, a formar-se) i els drets a cultivar-se mitjançant un entorn culte i a l’accés a la informació, a més de garantir-se la llibertat de consciència, d’expressió i la llibertat de càtedra.
  • En relació a les emocions: fa referència a la capacitat de sentir lliurement afecte cap a persones, coses i entitats que es troben o van més enllà d’un mateix: a estimar, tenir amics, experimentar anhels i, si s’escau, indignació justificada, pena, enyor, dol, compassió o patiment pels altres o per la pèrdua de coses. Aquesta capacitat no queda garantida si vivim en un entorn que genera por i ansietat, i exigeix, a més a més, la salvaguarda de les institucions socials en què les emocions humanes es manifesten (famílies, nacionalitats…).
  • En referència a la relació amb les altres espècies i l’entorn natural: en aquest punt Nussbaum pensa en la capacitat de viure harmònicament amb la naturalesa i els animals no-humans.
  • En relació amb l’humor i el joc: fa referència a la capacitat de riure, de distreure’s, d’entretenir-se i de gaudir d’activitats recreatives.
  • En relació amb la individualitat: seria la capacitat de viure el propi projecte vital mantenint cert control sobre l’entorn. Aquest capacitat tindria dues dimensions:
  • Política: implicaria poder participar en les decisions polítiques que afecten la nostra vida. Per a assegurar la pròpia individualitat en aquest punt caldria garantir, un altre cop, els drets de reunió, associació, participació política i expressió, entre altres.
  • Material: implicaria el dret a accedir a la propietat privada en igualtat de condicions amb la resta dels individus, i la possessió efectiva de béns (mobles i immobles), el dret a tenir una feina (una altre cop en igualtat de condicions amb la resta dels individus) no alienant (cosa que, al seu torn, suposaria disposar de drets laborals) i a estar protegits de l’arbitrarietat de les institucions públiques.

A banda d’aquestes deu capacitats bàsiques universals, Martha Nussbaum, parla tam-bé del que anomena capacitats internes, i que serien les aptituds individuals singulars que caracteritzarien cada per-sona i que dotarien cada un de nosaltres de disposicions diferents (unes capacitats que en part serien innates i, en part, s’haurien desenvolupant per acció de l’educació i la criança, o a partir dels interessos indi-viduals). La vinculació d’aques-tes capacitats internes amb les deu capacitats bàsiques produirà en cada subjecte un conjunt de capacitats combinades en base a les quals podrà autodeterminar-se (pressuposant que les bàsiques hagin estat garantides i les internes hagin pogut ser treballades) i desenvolupar el seu projecte vital individual.

Apuntem, per últim, que totes les capacitats definides són necessàries i cap no pot ser sacrificada en nom d’una altra. Si això passés ens enfrontaríem al que Nussbaum anomena una «elecció tràgica». Trobar-nos davant de la necessitat de fer una tria d’aquesta mena seria la prova que ens estaríem enfrontant una societat injusta (d’una societat indecent).

[1] Per a aquest autora, la dignitat humana és un «bé primari» que no pot ser negociat, un bé que s’estén més enllà dels animals humans, cap a la resta del animals.

[2] En tant que aristotèlica, Nussbaum advocat per un reformisme realista, en comptes de per la persecució d’objectius ideals.

[3] Sí, però, que s’oposa a la proposta neoliberal (llibertària o neoconservadora) de Robert Nozick, per a la qual la societat és un mercat, un espai de competència i de conflicte econòmics on només compta el benefici material i es valora de manera abstracta la responsabilitat personal en un marc conegut de regles mínimes, fins al punt que les desigualtats a què la competència menaria, i aleshores la consegüent diferència d’oportunitats futures, quedarien justificades (al marge de qualsevol consideració a propòsit de la rellevància o irrellevància moral de qualsevol altra possible raó que, més enllà de la iniciativa, la perseverança i l’encert, intervingués en el resultat de la competició).

[4] J. TORRES: “Introducció a Martha Nussbaum. Democràcia de les capacitats, feminisme i emocions”.

[5] Efectivament, Nussbaum admet que «la vida humana tindria certes característiques centrals definí-tòries» i conclou que la recerca empírica comparada de les autointerpretacions que els éssers humans han fet al llarg de la seua història revelaria un «essencialisme empíric fonamentat històricament» (Human Functioning and Social Justice: In Defense of Aristotelian Essentialism, 1992).

[6] Frontiers of Justice. Disability, Nationality, Species Membership (2006). És sobretot en aquest llibre (però també en Creating Capabilities: the Human Development Approach, de 2011) que aquesta autora desenvolupa la seua teoria de les capacitats.

   L’aproximació a la teoria política des de la idea de les capacitats sembla acostar Nussbaum a la pensadora canadenca Joan Tronto i, més concretament, al seu concepte de care (cura o sol·licitud), que cal entendre com el deure d’atenció ―afectuosa― cap als febles, que tradicionalment s’ha entès com un deure i una virtut femenins, però que caldria considera un deure universal necessari per a una societat justa.

[7] Cal aclarir que, si bé Nussbaum s’insereix en el corrent de pensament liberal, s’oposa obertament a la teoria neoliberal (o neoconservadora) pel fet aquesta tendeix a veure en la societat un mercat i redueix la llibertat a les llibertats econòmiques i mercantils. L’individu seria molt més que un mer homo economicus, i el desenvolupament personal s’assoliria, més que no a través de la competència, gràcies a la col·laboració de tothom en el marc d’una societat entesa com un marc de responsabilitats compartides.

[8] Thomas Paine (1737 – 1809) va ser un intel·lectual i revolucionari anglès de formació autodidacta. Va estar influït per les idees de Benjamin Franklin, que li va recomanar que emigrés a Amèrica. Va ser autor de l’assaig Common sense (Sentit comú), que va ser publicat anònimament en 1776 i en què argumentava a favor de la independència de les colònies americanes. Aquest text es va fer molt popular i va influir en la Declaració d’Independència dels Estats Units.

[9] (Aquest apartat ha estat elaborat a partir de l’article de Ramon Alcoberro: “La huella del enfoque de las capacidades en la filosofía política”, disponible a: http://www.alcoberro.info/la-huella-del-enfoque-de-las-capacidades.html).

[10] Frontiers of Justice. Disability, Nationality, Species Membership (2006). El subratllat és meu. Cal dir que la teoria de les capacitats, en la mesura que defineix drets fonamentals, va més enllà dels que ara mateix són generalment admesos, en les declaracions universals, com a drets humans bàsics, i que no paren atenció a les necessitats específiques de les dones, de grups determinats com el de les persones amb discapacitat, que són molt inconcrets en relació amb els drets de les minories nacionals o que no fan cap referència o possibles drets mediambientals, o als drets dels animals no-humans. Podem afegir, encara, que els drets bàsics recollits en les declaracions universals tendeixen a pensar les persones com a individus independents, en comptes de valorar-los com a subjectes interdependents, de manera que solen passar per alt drets que corresponen als individus, però en tant que membres d’una comunitat (els que podríem anomenar drets col·lectius, com ara els drets lingüístics).

[11] Nussbaum no pretén que aquesta llista estigui completa i tancada (de fet, des que la va enunciar per primer cop, ha experiment canvis fruit de la discussió intel·lectual, que ella mai no ha defugit).