El vaig comprar perquè sí, perquè m’agrada anar a les llibres i comprar llibres, i perquè em va cridar l’atenció del seu format (17x11cm), a més de la seua brevetat (127 pàgines). I també pel títol, és clar: Un nou país més enllà de la finestra, que intuïa que tenia a veure amb el problema de la identitat, que havia ocupat gran part de les meues reflexions els darrers mesos (anys potser).

No havia sentit mai a parlar del seu autor (Theodor Kallifatides), la fotografia del qual n’ocupava la portada. Amb el llibre ja a la bossa, cerco el seu nom i trobo que, a l’entrada que li dedica la Viquipèdia en català (que he hagut de cercar expressament perquè Google m’adreça en principi, com ja és habitual des de fa uns mesos, a la versió castellana), se li dedica una entrada que va al gra: «…és un escriptor suec d’origen grec […] va emigrar a Suècia en 1964. […] Ha publicat novel·les, reculls de poesia, llibres de viatges i obres de teatre. També ha escrit guions cinematogràfics i ha dirigit una pel·lícula. […] La seva obra s’ha traduït a més de vint llengües». També al català, com testimonia el llibret que tinc entre mans (traduït per Montserrat Camps), que publica Galàxia Gutenberg.

Començo a llegir-lo sobretot per curiositat, i no acaba de despertar el meu interès. Però continuo. Alguna cosa fa que no vulgui deixar-lo. Intueixo que al final em captarà. I ho fa.

Hi trobo reflexions sobre la naturalesa del llenguatge (que seria, contra el que sol pensar-se, massa concret −poc mal·leable− i habitat per massa paraules: «més gran que el món») i les dificultats que comporta per a l’escriptura (paradoxalment incapaç d’expressar l’experiència concreta, justament perquè cap mot –de tan concret− no encaixaria amb precisió amb les vivències efectives), reflexions sobre la finalitat autoreferencial i eminentment defensiva de tota conversa, sobre (el tòpic de) la nostra pertinença a la llengua, que ens oferiria el món a través de les seues ulleres, sobre el mite contemporani de la felicitat (abans «sobrera» al costat de les obligacions d’una vida ocupada) i la valoració coetània de la llibertat en termes absoluts, que naix de la negació de Déu i la divinització de l’instint. Però sobretot hi trobo una reflexió sobre la variació del jo, que es concretaria en persones diferents al llarg d’una vida, que per això es resoldria en diverses vides i, especialment, sobre la transformació del jo de qui esdevé estranger, una qüestió que m’atreu especialment, potser perquè visc en un país marcat –fins a la ferida− per la immigració i potser també perquè intueixo que, com a català, la història m’empeny a esdevenir estranger sense arribar a moure’m de casa meua, més enllà de la finestra de la qual veig transmutar el paisatge.

Kallifatides ho constata: primer és la reunió. En reunió ens afaiçonem els homes, els uns als altres: el grup fa la fracció. Tot seguit, la interacció de les individualitats socialment condicionades, fa evolucionar el grup, el reforma.

No hi ha homes abstractes; personalitats completes al marge de l’espai i del temps. No hi ha homes previs al grup, sinó que només n’hi ha de contemporanis a aquest: homes emmotllats en el motllo fabricat pels altres; homes que s’emmotllen recíprocament de manera simultània (dialècticament). Tothom pertany a una reunió: tothom és membre.

La personalitat és el rendiment d’una formació feta en el si d’un col·lectiu (en el si d’una reunió dels qui et són “tu”), i allò que ets és ve certificat per la comunitat, que et reconeix com una cosa o com una altra. Aquesta formació s’inicia en el “mite”, en els arquetips de la tradició de la comunitat en que advens i que et farà, una comunitat que té arrels.

No es troba en mans de l’estranger esdevenir membre indistingible de la comunitat en què arriba, algú amb qui compartir implícits socials. Segurament tampoc no hi aspira. Aquest és un horitzó que segurament només es troba a l’abast de la següent generació. Però sí que espera almenys deixar ser estranger i guanyar-se al dret de ser d’allà on està.

Per a arribar a aquest estat cal partir d’una condició: immigrar deixant de banda tota possible excusa per no respectar la nova societat; voler construir una nova vida amb les persones entre els quals es viurà, i amb la seua llengua. Es pot conservar la comunitat (la nacionalitat) de partença dintre d’un mateix, però sempre dintre: en l’espai privat. Això no és optatiu. L’alternativa és el gueto, o la marginalitat.

Al final l’immigrant canvia, i deixa de ser-ho. Però també el grup receptor s’adapta, perquè acceptar és adaptar-se a allò nou. La societat fa lloc; es transforma: metabolitza i, en integrar la novetat, canvia també d’aspecte sense variar la matriu. La tradició fa un nou pas. La història avança.

En realitat, però, la condició d’estranger mai no es perd. Es pot deixar de ser-ho davant de l’altre (per a l’altre), però l’estrangeria no es desfà, només es colga. Es guarda a l’interior d’un mateix, perquè aquell que s’hagi guanyat el reconeixement de l’altre sempre conservarà latent la diferència, ara irrellevant, però no inexistent. Serà un dels nostres, però no un més, perquè els qui efectivament ho són no han precisat mai el tràmit de l’acceptació. Aquesta estrangeria reclosa en l’interior esdevindrà una condició personal. L’estranger que deixa de ser-ho en termes relatius (en relació amb els altres) passarà a ser-ho en termes absoluts (serà un estranger latent aquí i un estrangeritzat per als qui havien estat els seus connacionals, i en definitiva, un estranger als seus mateixos ulls, a través dels quals es mira amb l’esguard dels altres, de tots els altres).

S’arriba d’aquesta manera al darrer estadi de l’estrangeria, que et deixa sense  «mitjans per a avaluar la teva vida», perquè una vida només té realment sentit en una comunitat a la qual es pertanyi incondicionalment. Sense ella s’és només un subjecte sense objectiu, és a dir, un subjecte sense un camí a recórrer. Una vida sense sentit transcendent. Una vida abocada a un mateix i a l’entorn immediat. Per això els fills són tan importants per a l’immigrant. Perquè s’hi aboca i centra. Al capdavall, és a través seu que arrela (o a la pàtria nova… o a l’antiga). Per això són tan difícils les relacions dels immigrants amb els seus fills.

Però potser tampoc no és tan greu, perquè l’important de la vida és ella mateixa, no què se’n fa. És ella que és en tu, no pas tu que qui ets en ella. La vida és una experiència tràgica, “pesantor”; existència sense essència. Tots els camins són igual de bons, fins i tot els que no menen enlloc. Només l’evasió seria realment absurda.

Acabo amb una reflexió que trobo al pàgina 121: en darrer terme la dignitat d’aquell que guarda l’estrangeria al seu interior se salva mentre, cercant dins seu, trobi encara l’escalf de la llar de la seua llengua. Només aleshores conjurarà el vertigen del buit de l’estrangeria esdevinguda condició absoluta. Això val per a qui, sent estranger, s’integrarà sense, però, poder-se oblidar de qui era.

I valdrà, afegeixo (i sóc jo qui parla ara), per a qui, fet estranger, no encaixi mai en el nou país que, impotent, vegi créixer més enllà de la finestra, i sobre una nova matriu. En aquest darrer cas, però, salvar la dignitat implicarà, també, el rebuig a integrar-se. Perquè dignitat i respecte a la nova societat resultaran aleshores incompatibles.