L’elevació de la pedagogia a l’alçada d’una ciència autònoma implica la constitució en contingut d’una disciplina que només és forma, és a dir, que només és possible com a ciència aplicada.

La pedagogia existeix només en-un-altre, però mai per-si-mateixa: necessita d’alguna cosa per a ser. La pedagogia pròpiament és només activitat.

Per això, la seua constitució en ciència autònoma comporta un exercici d’autonomització de la forma respecte de la matèria que mena a teories sobre l’ensenyament i l‘aprenentatge que cerquen realitzar-los menystenint el contingut, que se suposa o que s’espera que arribi, però que en tot cas es manté al marge, en un espai secundari, separable i separat.

En darrer terme, aquesta constitució de la pedagogia com a ciència autònoma resulta coherent amb un món de personalitats superficials i buides que magnifica l’aspecte extern i l’entreteniment (com a alternativa l pensament i el compromís), i que basteix sense fonaments.