Que els votants independentistes s’abstinguin i que, d’aquesta manera, castiguin els partits independentistes per no «fer la independència» (una expressió que no deixa mai d’estranyar-me perquè assimila la independència nacional amb el bricolatge). És un pla senzill, propi d’aquest temps nostre, de 280 caràcters, abrandament ple de dignitat i lluita des del sofà per aplicació interposada.

La idea de fons seria que els partits independentistes es trobarien representats en els nostres parlament i govern (i als municipis i a altres institucions) per personatges que barrejarien incapacitat, indignitat, covardia i venalitat (la “pagueta”), per personatges que, atesa la seua manca de qualitats, no fan efectiva una independència que de fet tenim a les mans, i que tindria justament en aquesta incompetència i misèria moral el seu entrebanc més gran per a concretar-se, perquè en realitat aquesta partida la jugaríem sols. Ben poc hi tindria a dir l’estat Espanyol (tot i que algun poder sobre les nostres vides sí que té), ni tampoc jugarien cap paper els ciutadans de Catalunya que rebutgen la independència (que n’hi ha, i que és de suposar que, arribat el moment, podrien suposar una oposició significativa), ni la comunitat internacional (que no ens espera). Cap d’aquests elements no representaria un problema significatiu, no serien res que no pogués superar-se amb una bona DUI defensada al carrer durant uns dies (setmanes potser, però tampoc no gaires, que tots tenim la nostra vida).

Representa, per tant, que si no som independents és perquè els “polítics” (una espècie a banda, una mena d’estament aristocràtic clarament diferenciat del “poble”) no ho voldrien, perquè d’impediments reals no n’hi hauria cap. Així que, l’únic que ens caldria seria privar aquesta gent de vots, si calgués fins a deixar l’independentisme en minoria a les institucions (o fins i tot sense representació a les entitats locals i a les Corts espanyoles) i, així espavilar-los del disgust. O més dràsticament encara: jubilar-los a tots (si cal deixant el Parlament de Catalunya sense representació independentista), tot confiant que el buit que deixin sigui immediatament ocupat per una nova formació àuria que, ara sí, meni el poble català a culminar les seues aspiracions.

Gens importa que aquest pla, o bé sembli suposar que una colla de incapaços covards i venals, convenientment espavilats, poden convertir-se ―màgicament― en un exèrcit de coratjosos idealistes competents, o bé no sigui res més que una versió de la llegenda de sant Jordi (que vindrà a salvar el poble-donzella del drac espanyol un cop aquella s’haurà desfet de molèsties). Gens importa que es basi en l’esquema implícit ―i petitburgès― que la política és un servei que es fa a uns electors que es conceben ells mateixos com uns clients, que paguen amb vots, i que tenen dret a esperar (alhora que esquiven en la mesura del possible el calze del conflicte) que els encarregats del negoci contractat (o aquells qui els substitueixin) s’ho facin com vulgui però els donin allò pel qual han pagat; o que no valori que, un cop les institucions lliurades als contraris, ja no hi restarà ningú que defensi Catalunya, o ningú amb prou força per a fer res.

D’altra banda, el pla donaria per descomptat que, un cop els “polítics” haguessin passat una temporadeta al racó de pensar i ens demostressin haver entès què se n’espera (passarien per un polígraf?), o un cop substituïts pel Setè de Cavalleria (que cal confiar que es troba prest a omplir el buit deixat per l’expulsió d’aquells), recuperaríem les majories independentistes a les institucions, i au: a acabar la feina. La possibilitat de no tornar a guanyar les eleccions després d’una temporada de majories i de governs espanyolistes que acabessin de desmuntar el país sembla descartada: les ins-ti-tu-ci-ons se-ran sem-pre nos-tres! (aplaudiments).

Què pot sortir malament?

Siguem honestos, però, i reconeguem que sembla que, en relació amb les eleccions catalanes hi hauria un pla alternatiu consistent a fer una llista cívica (el que sigui per no dir “partit”) i concentra-hi el vot, de manera que els partits serien substituïts (si més no en part) al Parlament, i no caldria que l’independentisme passés cap temporada la purgatori. Aquest pla el veig amb uns altre ulls, perquè no és simplement una sortida visceral, com sí que ho és l’abstencionisme rampant (o la crida creativa a votar nul amb la papereta de l’1-O), tot i que cal dir que no pot prescindir totalment del supòsit de la conversió dels polítics aigualits en vi de Canaan (la substitució del partits seria completa o parcial?), ni de la idea que la independència només espera que se la faci efectiva… i alguna cosa hauríem d’haver après de l’experiència (en comptes d’entestar-nos a negar els fets i renunciar a traure’n lliçons, aferrats a les esperances i el relat del Procés, que si hi ha cap “processisme” és justament aquest). En qualsevol cas, aquest pla no seria incompatible amb atiar l’abstenció a les eleccions locals i a les eleccions a les Corts Espanyoles (on no se’ns hauria perdut res: al capdavall, si tanquem els ulls, Madrid ―l’estat― desapareixerà).

Sembla, per tant, que sempre ens podem permetre perdre, si més no, poder local, i contribuir a l’arridada d’una govern espanyol PP-Vox ple de ràbia anticatalana que, a més, doni cobertura als actuals governs balear i valencià (comptat i debatut, no ens enganyen: als independentistes els nostres germans dels sud i d’enllà la mar ens importen més aviat poquet, poquet), sembla que ens podem permetre tenir majories parlamentàries i de govern que consolidin un Tribunal Constitucional i un Consell General de Poder Judicial reaccionaris que completin el setge i s’erigeixin en legisladors fora de control si mai les majories canvien (podem, en definitiva contribuir que el blocatge de la renovació del CGPJ feta pel PP i el sector “conservador” aconsegueixi els seus darrers objectius), deixar que la repressió es desboqui i que saltin pels aires els darrers contraforts que aguanten la política de suport a la llengua catalana, que s’obrin les comportes i que la riuada castellana s’ho endugui tot.

De fet i com ja hem dit, podríem fins i tot, si es plantegés l’avinentesa, deixar el parlament i el govern de Catalunya en mans d’un govern com el de l’ajuntament de Barcelona (potser fins i tot amb suport extern indirecte de l’extrema dreta extrema espanyolista). Canviaria res això? No, oi? Segur que pitjor que ara no podria ser.

Certament, la intel·ligència del pla és indiscutible, així que castiguem els “polítics” amb l’abstenció; que n’aprenguin! Què ens importa que la factura l’acabi pagant finalment el país! De totes maneres: «Com pitjor, millor». Només cal conèixer una mica d’història de Catalunya per a donar-se’n: de tantes garrotades com hem rebut estem millor que mai.

No cal que demostrem en tot moment la força de l’independentisme, no cal defensar el país dels seus enemics sempre (i fer-ho també amb el vot), no cal pensar a cercar el millor escenari possible per a plantejar un conflicte que ens faci avançar cap a la sobirania, no cal evitar que l’adversari (de fet, l’enemic) ocupi les trinxeres que ara ocupem nosaltres. No cal pensar en res d’això. Tant se val que fa pocs anys penséssim que una de les nostres millors cartes fos que una bona part de l’unionisme fos abstencionista, que els espanyolistes estiguessin desmobilitzats. Fem-los el regal de ser nosaltres els qui ara ens quedem a casa (al sofà i vessant dignitat) i lliurem-los les urnes. Col·laborem-hi!

Si és que no s’entén com, sent la nació sense estat més gran d’Europa (i una de les més importants del món) no siguem encara independents. Per manca de jugades mestres no serà.