Que els votants independentistes s’abstinguin i que, d’aquesta manera, castiguin els partits independentistes per no «fer la independència» (una expressió que no deixa mai d’estranyar-me perquè assimila la independència nacional amb el bricolatge). És un pla senzill, propi d’aquest temps nostre, de 280 caràcters, abrandament ple de dignitat i lluita des del sofà per aplicació interposada.
La idea de fons seria que els partits independentistes es trobarien representats en els nostres parlament i govern (i als municipis i a altres institucions) per personatges que barrejarien incapacitat, indignitat, covardia i venalitat (la “pagueta”), per personatges que, atesa la seua manca de qualitats, no fan efectiva una independència que de fet tenim a les mans, i que tindria justament en aquesta incompetència i misèria moral el seu entrebanc més gran per a concretar-se, perquè en realitat aquesta partida la jugaríem sols. Ben poc hi tindria a dir l’estat Espanyol (tot i que algun poder sobre les nostres vides sí que té), ni tampoc jugarien cap paper els ciutadans de Catalunya que rebutgen la independència (que n’hi ha, i que és de suposar que, arribat el moment, podrien suposar una oposició significativa), ni la comunitat internacional (que no ens espera). Cap d’aquests elements no representaria un problema significatiu, no serien res que no pogués superar-se amb una bona DUI defensada al carrer durant uns dies (setmanes potser, però tampoc no gaires, que tots tenim la nostra vida).
Representa, per tant, que si no som independents és perquè els “polítics” (una espècie a banda, una mena d’estament aristocràtic clarament diferenciat del “poble”) no ho voldrien, perquè d’impediments reals no n’hi hauria cap. Així que, l’únic que ens caldria seria privar aquesta gent de vots, si calgués fins a deixar l’independentisme en minoria a les institucions (o fins i tot sense representació a les entitats locals i a les Corts espanyoles) i, així espavilar-los del disgust. O més dràsticament encara: jubilar-los a tots (si cal deixant el Parlament de Catalunya sense representació independentista), tot confiant que el buit que deixin sigui immediatament ocupat per una nova formació àuria que, ara sí, meni el poble català a culminar les seues aspiracions.
Gens importa que aquest pla, o bé sembli suposar que una colla de incapaços covards i venals, convenientment espavilats, poden convertir-se ―màgicament― en un exèrcit de coratjosos idealistes competents, o bé no sigui res més que una versió de la llegenda de sant Jordi (que vindrà a salvar el poble-donzella del drac espanyol un cop aquella s’haurà desfet de molèsties). Gens importa que es basi en l’esquema implícit ―i petitburgès― que la política és un servei que es fa a uns electors que es conceben ells mateixos com uns clients, que paguen amb vots, i que tenen dret a esperar (alhora que esquiven en la mesura del possible el calze del conflicte) que els encarregats del negoci contractat (o aquells qui els substitueixin) s’ho facin com vulgui però els donin allò pel qual han pagat; o que no valori que, un cop les institucions lliurades als contraris, ja no hi restarà ningú que defensi Catalunya, o ningú amb prou força per a fer res.
D’altra banda, el pla donaria per descomptat que, un cop els “polítics” haguessin passat una temporadeta al racó de pensar i ens demostressin haver entès què se n’espera (passarien per un polígraf?), o un cop substituïts pel Setè de Cavalleria (que cal confiar que es troba prest a omplir el buit deixat per l’expulsió d’aquells), recuperaríem les majories independentistes a les institucions, i au: a acabar la feina. La possibilitat de no tornar a guanyar les eleccions després d’una temporada de majories i de governs espanyolistes que acabessin de desmuntar el país sembla descartada: les ins-ti-tu-ci-ons se-ran sem-pre nos-tres! (aplaudiments).
Què pot sortir malament?
Siguem honestos, però, i reconeguem que sembla que, en relació amb les eleccions catalanes hi hauria un pla alternatiu consistent a fer una llista cívica (el que sigui per no dir “partit”) i concentra-hi el vot, de manera que els partits serien substituïts (si més no en part) al Parlament, i no caldria que l’independentisme passés cap temporada la purgatori. Aquest pla el veig amb uns altre ulls, perquè no és simplement una sortida visceral, com sí que ho és l’abstencionisme rampant (o la crida creativa a votar nul amb la papereta de l’1-O), tot i que cal dir que no pot prescindir totalment del supòsit de la conversió dels polítics aigualits en vi de Canaan (la substitució del partits seria completa o parcial?), ni de la idea que la independència només espera que se la faci efectiva… i alguna cosa hauríem d’haver après de l’experiència (en comptes d’entestar-nos a negar els fets i renunciar a traure’n lliçons, aferrats a les esperances i el relat del Procés, que si hi ha cap “processisme” és justament aquest). En qualsevol cas, aquest pla no seria incompatible amb atiar l’abstenció a les eleccions locals i a les eleccions a les Corts Espanyoles (on no se’ns hauria perdut res: al capdavall, si tanquem els ulls, Madrid ―l’estat― desapareixerà).
Sembla, per tant, que sempre ens podem permetre perdre, si més no, poder local, i contribuir a l’arridada d’una govern espanyol PP-Vox ple de ràbia anticatalana que, a més, doni cobertura als actuals governs balear i valencià (comptat i debatut, no ens enganyen: als independentistes els nostres germans dels sud i d’enllà la mar ens importen més aviat poquet, poquet), sembla que ens podem permetre tenir majories parlamentàries i de govern que consolidin un Tribunal Constitucional i un Consell General de Poder Judicial reaccionaris que completin el setge i s’erigeixin en legisladors fora de control si mai les majories canvien (podem, en definitiva contribuir que el blocatge de la renovació del CGPJ feta pel PP i el sector “conservador” aconsegueixi els seus darrers objectius), deixar que la repressió es desboqui i que saltin pels aires els darrers contraforts que aguanten la política de suport a la llengua catalana, que s’obrin les comportes i que la riuada castellana s’ho endugui tot.
De fet i com ja hem dit, podríem fins i tot, si es plantegés l’avinentesa, deixar el parlament i el govern de Catalunya en mans d’un govern com el de l’ajuntament de Barcelona (potser fins i tot amb suport extern indirecte de l’extrema dreta extrema espanyolista). Canviaria res això? No, oi? Segur que pitjor que ara no podria ser.
Certament, la intel·ligència del pla és indiscutible, així que castiguem els “polítics” amb l’abstenció; que n’aprenguin! Què ens importa que la factura l’acabi pagant finalment el país! De totes maneres: «Com pitjor, millor». Només cal conèixer una mica d’història de Catalunya per a donar-se’n: de tantes garrotades com hem rebut estem millor que mai.
No cal que demostrem en tot moment la força de l’independentisme, no cal defensar el país dels seus enemics sempre (i fer-ho també amb el vot), no cal pensar a cercar el millor escenari possible per a plantejar un conflicte que ens faci avançar cap a la sobirania, no cal evitar que l’adversari (de fet, l’enemic) ocupi les trinxeres que ara ocupem nosaltres. No cal pensar en res d’això. Tant se val que fa pocs anys penséssim que una de les nostres millors cartes fos que una bona part de l’unionisme fos abstencionista, que els espanyolistes estiguessin desmobilitzats. Fem-los el regal de ser nosaltres els qui ara ens quedem a casa (al sofà i vessant dignitat) i lliurem-los les urnes. Col·laborem-hi!
Si és que no s’entén com, sent la nació sense estat més gran d’Europa (i una de les més importants del món) no siguem encara independents. Per manca de jugades mestres no serà.
Molt bé, entesos…, però, si abstenir-se vol ser un avís al «processisme», votar no seria engreixar-lo més i més?
M'agradaM'agrada
La seua pregunta recolza sobre la idea que existeix una actitud anomenda “processisme”, que haurien adoptat els partits polítics independentistes i de la qual caldria que es desfessin perquè del contrari, no sols serien inútils, sinó fins i tot contraproduents. Ara bé això del “processisme” és alguna cosa més que un “hashtag” (un “titular periodístic” com es deia abans de Twitter)?
Per a saber-ho primer ens cal definir el concepte, que penso que tots entenem més o menys com aquella actitud que, en comptes d’anar a barraca i portar Catalunya a la seua independència, s’entreté en el procés d’arribar-hi (les raons per a fer-ho podrien ser diverses) sense intenció de culminar-lo. Els “processistes”, per tant, serien falsos independentistes, interessats a fer-ho veure, però instal·lats en l’status quo actual. D’acord amb això, la idea de “processisme” dona per descomptat que la independència és a les mans de les institucions catalanes ara i aquí, de manera que només cal avançar-hi decididament i agafar-la. Però, és així? Es troba actualment, en les actuals condicions la independència les mans dels partits? O en realitat no la tenen -actualment, insiteixo- a l’abast, de manera que quan els acusem de “processisme”, els acusem falsament (perquè, fet i fet, no retarden res que pugui ser a curt termini) i, correlativament, els estem exigint una cosa que no poden donar-nos?
Jo parteixo de la constatació que les institucions d’aquests país nostre no es troben, ara per ara, en condicions de proclamar-lo independent amb èxit. I sí, ja ho sé, això va en contra del relat i no ho vol admetre ningú, però abans d’acusar-me de qualsevol cosa pensem-hi: de la mateixa manera que, en principi, Déu no existeix i recau sobre qui pensi el contrari la responsabilitat d’aportar proves de la seua creença, Catalunya ara per ara no dona senyals de ser capaç de constituir-se en un estat independent (si més no, el seu govern i el seu parlament), i serà qui pensi el contrari qui haurà d’argumentar la seua posició, no pas els qui afirmem allò que l’experiència recent acredita (al capdavall, si el país estés madur, res no l’hagués aturat, ni l’aturaria encara, tampoc les seues institucions). Així que, abans de córrer a descreditar el que acabo de dir amb un recurs ad hominem (“això només ho diuen els botiflers!”, per exemple), qui pensi que enfront nostre no s’erigeixen forces que no podem -ara per ara, hi torno- superar, que ho justifiqui, perquè si no ho fa haurem de quedar-nos amb el que he dit (per molt frustrant que sigui).
En conseqüiència, l’acusació de “processisme” sembla més aviat una acusació fictícia basada en un postulat gens raonable i, per tant, la pregunta que em feia no tindria pròpiament sentit, perquè no hi hauria “partits processistes”, sinó partits independentistes atrapats en el relat dels darres anys, que era el relat d’una catxa, i no es pot demanar que deixin de ser “processistes”. perquè tal cosa no existeix.
Així, no votar no soluciona res, no desencalla res, senzillament implica lliurar les trinxeres que poden ocupar els partits catalanistes als partits anticatalans. I aquí qui més hi perd, no són els partits, sinó el país.
Víctimes d’un relat poc seriós, actuem sense seriositat i ens precipitem en un abisme de serioses conseqüències.
M'agradaM'agrada
Gràcies per la vostra raonada resposta, que comparteixo en molts de punts. Tanmateix, el meu punt de vista, mentre continuem atrapats en la lògica de l’Estat i del capital, poc que hi podrem fer res, a banda de l’anar tirant i qui dia passa…, etc. Cal veure si des de l’àmbit dels municipis i les comarques es podria avançar en una sentit comunalista per a trencar aquestes cadenes.
M'agradaM'agrada
<>
I aixi què en fem, dels mandats politics i de l’accountability? Vens de donar-ne una definicio força acurada…
Al capdavall, son ells els qui “clientelitzen” els seus electors, creen els seus graners de vots, que gratifiquen amb subvencions a dojo de diner public. Quan arribi el dia de les eleccions, la festa de la democràcia, ells ja compten rescabalar-se en forma de vots que els assegurin de mantindre la pagueta.
Jo no he demanat als politics que s’hi dediquin. Ells han triat aquesta professio (sense excloure que n’hi hagi que l’han triada per “vocacio”, “servei al pais”, etc.). I, com a professio la ‘pagueta’ esdevé un incentiu cabdal. Molts d’ells fora de la politica maldarien per trobar feina, en tot cas una que els remunerés a l’alçada de com els remunerem vostè mateix o jo que, comptat i debatut, som els proveidors de la feina dels uns o dels altres amb el nostre vot. Si no ho fan bé, se’ls canvia. I si no ho fan bé col.lectivament, nacionalment, se’ls en dona entenent amb l’abstencio, l’ultim recurs que ens resta als ciutadans electors. La nacio ha resistit i pot encara fer-ho sense partits politics nostrats. El que la sosté son les catalanes i els catalans, no pas uns politics botiflers organitzats.
Els partits s’han convertit en màquines electorals finalitzades a proveir llocs de treball molt ben remunerats i amb poca exigència. Les joventuts dels partits fan feredat, un planter de trepaires formats en el dogma i l’obediència. Gratificacio dels yes-man o yes-woman, llistes tancades, control ferri dels mitjans, discursos autoreferencials, i el cercle vicios i viciat ja quasi és complet. “Si tu no hi vas, ells tornen”, “Vota’m a mi, que els altres son pitjors” és el nivell zero de la politica, la ulterior infantilitzacio de l’elector-client.
Que no hagin “fet” la independència podria no ser ni tan sols el pitjor “servei” (traicio) a la nacio d’aquests partits neo-autonomistes (si no volem anomenar-los processisites). El minim que se’ls pot demanar és no haver-se convertit en un Vichy ignominios. No col.laborar amb l’enemic.
No lliurar-se a l’enemic renegant les pròpies idees i implorant perdo.
No parlar la llengua colonial en la farsa de judici.
No regalar-los investidures gratis.
No muntar “taules de diàleg” que no conclouen res i que només valen per emblanquir el “dialogant” govern colonial oferint-los la foto de la pacificacio del conflicte català.
No acceptar solucions personalitzades (indults) que deixen a l’estacada milers de activistes i militants que se l’havien jugada per la llibertat dels presos politics.
No vendre que has elimnat el delicte de sedicio quan t’encolomen el delicte de “desordres publics agreujats”.
No personar-se la Generalitat com a acusacio contre aquestos mateixos activistes i militants, el summum de l’autonomisme col.laboracionista.
No vendre un cop rere l’altre que has “blindat” la immersio, la llengua, mentre a cada bugada perdem un llençol amb aquests salvadors de la llengua i de la pàtria que espanyolitzen tot el que toquen perquè, ai, aqui també son covards i temen la confrontacio, no sigui que em muntin un Ulster a Tabarnia o que no em votin al BaixLLo. Han venut el pais i, el pitjor, s’han venut la llengua que no té qui la defensi, la catalanofòbia xala a cor què vols arreu.
«Com pitjor, millor»? no, com més bons minyons, mès se’ns pixen al damunt.
I aixi, despres de tanta feina ben feta, el TSJC fins i tot aprofita les lleis salva-immersio aprovades pel Parlament de Catalunya per a imposar més castellà i ara ja demana que hi hagi una doble línia a l’escola catalana si es vol mantindre la immersió.
(Standing ovation).
Si no saben ni gosen plantar-se amb el tema de la immersio o en general defensar els drets dels catalanoparlants, quina lluita per la independècia vols esperar d’aquests gestors (no cal ni parlar del sottogoverno) que només es mouen per càlculs electorals i per tocar poder. I que han demostrat a bastament de voler exercir el poder no pas per a enfortir la nacio o la llengua ans només per la pagueta, perquè no se l’emportin els altres. Aquesta motivacio ultima resta particularment ben palesa cada cop que hi ha negociacions post-electorals per a col.locar els propis a les batllies, consells comarcals, diputacions, etc. amb els electors com a espectadors indignats de la (poca-)vergonya escenificada…
Per tot plegat, que els bombin a tots.
ABSTENCIO MASSIVA CATALANA.
P. S. : <> Pensament fluixet, fluixet…
M'agradaM'agrada
No li manca raó en la major part de coses que diu, senyora Martina. El problema, però, és que la qüestió aquí és una altra. La qüestió no és si els partits independentistes que es presenten en aquestes eleccions es mereixen, o no, que els votem (francament, em veig incapaç de dir que s’ho mereixen). La qüestió és que les forces polítiques no s’extingeixen sense conseqüències, sinó que són substituïdes, i si es té un substitut preparat, aleshores es posa d’ofici, i en aquest cas serà la versió pitjor de l’enemic històric, aquell la raó de ser del qual és no deixar-nos ser a nosaltres. I aquí l’apel.lació al poble que salva el poble és merament retòrica. Sense alternativa preparada, en realitat l’abstenció va a engrossir el sarró de vots d’una cosa pitjor. L’abstencio és un cavall de Troia, i posar-li la catifa vermella a segons qui, no sé si ës Vichy, però sí que s’assembla molt a Compiėgne.
M'agradaM'agrada
Manquen les citacions inicial i final. Provo a inserir-les ara… “Gens importa que es basi en l’esquema implícit ―i petitburgès― que la política és un servei que es fa a uns electors que es conceben ells mateixos com uns clients, que paguen amb vots, i que tenen dret a esperar (alhora que esquiven en la mesura del possible el calze del conflicte) que els encarregats del negoci contractat (o aquells qui els substitueixin) s’ho facin com vulgui però els donin allò pel qual han pagat”
I aixi què en fem, dels mandats politics i de l’accountability? Vens de donar-ne una definicio força acurada…
P. S. : “als independentistes els nostres germans dels sud i d’enllà la mar ens importen més aviat poquet, poquet” Pensament fluixet, fluixet…
Altrament, la substitucio de què vostè parla ja s’ha esdevingut “sin que se note el cuidado” i li n’he donat manta proves. Simplement ara els nostres botxins han subcontractat carcellers autoctons, historicament més eficaços que els de la metropoli, atès que susciten menys aversio. Igual com la patronal encomana a la socialdemocracia de fer les reformes que enfurismarien el poble menut si les fes directament la dreta de tota la vida.
No m’espanta gens que vingui el llop, ans al contrari. M’estimo mes saber que tinc l’enemic devant i reconeixe’l com a tal, no com ara que tenim el llop sota pell de xai. Fora les màsqueres. Tinc plena confiança en el nostre poble, sense cap mena de retòrica. I prou fantasmes, no hi ha cap Compiègne enlloc a l’horitzo, en canvi tenim un Vichy gros com una casa de pages sota el nas.
A les Illes ja van tastar la furia espanyolitzadora del govern Bauza i la resposta fou exemplar. Quina seria la pitjor versio de l’enemic? La pitjor versio es l’actual, la del foc amic. Un govern de la Generalitat ocupat directament per representants de la metropoli sense intermediaris colonials a qui li fa por? O qui ens vol fer por amb aquest espantall i amb quin proposit? Tal vegada fora el sotrac que l’independentisme necessita, la via per a tornar a mostar muscul i orgull de nacio. De passada, veuriem caure potser de manera ja quasi definitiva algunes mascares, les dels sociates i sobretot les dels comuns. L’espectacle esbalaidor gairebé valdria el preu del bitllet. I veuriem si també la UE feia l’orni com quan els aporellos ens estomacaven. I “els nostres”, ai, els nostres… què dirien, què farien??
No, ja n’he tingut prou dels col.labos aplicant un 155 dolç adobat amb xantatge emocional, TÑ3 ja intervinguda, l’escola catalana embastardida i els catalanoparlants en general abandonats a si mateixos pels “nostres”, els polis bons. Ja n’hi ha prou d’aquest color, potser ens cal una bona sacsejada i, li dire mes, si no tingues clarissima l’opcio de l’abstencio, consideraria fins i tot el vot per a aquells que voste evoca com a pitjor versio de l’enemic. S’ha acabat el broquil.
Digue l’insigne poeta:
Que la fi ens arribi per sinistre i aclaparador genocidi, no per vil suicidi.
Via fora els adormits.
M'agradaM'agrada