El català mata. Ens cal triar entre salut i llengua. Aquest és dilema que el supremacisme castellà ens escup al cara per a justificar l’expulsió de la nostra llengua del sistema sanitari. O per dir-ho en els mateixos termes que els socis parlamentaris de l’actual govern balear: l’anul·lació parcial del requisit lingüístic en l’àmbit de la sanitat pública (parcial perquè només afecta el català, mentre que el requisit de saber castellà es manté vigent i esponerós) suposa «deixar de perjudicar greument un dret vital».

Que metges, personal d’infermeria, auxiliars i zeladors hagin de conèixer la llengua del país pot ser un mèrit (que tampoc no cal sobrevalorar, perquè, fer-ho, potser també tindria efectes en la salut dels pacients), en cap cas, però pot ser un requisit. Dit altrament: malgrat ser a casa seua, millor que els catalanoparlants es passin hidrogel pels seus drets lingüístics abans d’entrar a l’hospital o a la consulta, si no volen córrer riscos.

Gens importa que aquests drets lingüístics conculcats siguin drets essencials. Al capdavall, el dret a la salut té importància perquè es vincula a preserva una vida que, pròpiament, només té veritable valor si és digna, és a dir, si es pot viure amb plenitud de drets. Com va respondre-li Jordi Puig, un pacient ingressat en l’hospital de Sant Joan de Déu, a Palma, al sanitari que el volia fer triar entre salut i llengua: «Jo prefereixo la dignitat, però tu sembla que t’estimis més la teva llengua que la meva salut».

Els qui ara a les Illes oposen llengua i salut, en una reedició assistencial del clàssic «la bossa o la vida», han trobat en la manca de professionals mèdics de determinades especialitats als centres assistencials balears un argument de pes: els metges no venen perquè haurien d’interaccionar amb persones amb una llengua diferent de la seua (cosa que, tanmateix, no sembla que els molts que han marxat a treballar al Regne Unit hagin vist mai com un problema), però, sobretot, perquè, per a consolidar la plaça que ocuparien, haurien d’acreditar un cert nivell de català (i tothom sap que els sanitaris, com que són de ciències, porten malament això d’aprendre idiomes).

Com que ximples no ho són, prou que se n’adonen que en el problema de la manca de certs perfils sanitaris a les Balears hi tenen molt a veure els costos de la insularitat i el preu de l’habitatge (que, val a dir, les seues polítiques liberals ─que al nostre país i, més a les Balears, cal entendre com a polítiques de campi qui pugui─ contribueixen a disparar), de manera que preveuen incentivar la contractació i la fidelització amb mesures econòmiques, però no esperen a veure si amb aquest mesures el problema se soluciona sense haver de criminalitzar la llengua. Comptat i debatut, no cal ser Semmelweis per a adonar-se que, si no hi ha els mateixos problemes de contractació al Principat, on la llengua del país es va aplanant al sistema sanitari més que la corba de la Covid, però es manté el requisit d’acreditar cert coneixement mínim del català per a consolidar plaça, i que no n’hi ha tampoc a països com Dinamarca, que representen comunitats lingüístiques d’una mida semblant a la catalana i que també han de cercar professionals sanitaris a l’exterior, és raonable pensar que les dificultats per a la contractació no deuen venir per la banda de l’idioma.

Però tant se val, perquè, en realitat, el que cercaven els qui han irromput ara a les institucions de les Illes, briosos com el cavall de Pavia, no era tant solucionar un problema (creat per un model econòmic que estan disposats a greixar), sinó eliminar un dret que no toleren: el dret a poder viure plenament en català en el domini històric de la comunitat catalanoparlant (una idea que, canviant-hi el terme “català” ─i fins i tot sense canviar-hi “comunitat catalanoparlant” per “comunitat  castellanoparlant”─ trobarien, no justa, sinó sagrada).

Si realment pensessin que la llengua és un factor determinant que perjudica greument un «dret vital» i, anant encara més enllà, de debò creguessin ─tal com afirmen─ que l’eliminació de la condició de saber català per part dels funcionaris ha de permetre captar talent (com si acreditar coneixements d’un idioma fos una barrera insuperable i no una condició a l’abast de qualsevol que no s’hi posi de cul), haurien prescindit de tota condició lingüística i eliminat també l’exigència de saber castellà. D’aquesta manera haurien alliberat de barreres (en la seua manera de pensar), no sols als professionals sanitaris de l’àmbit espanyol i hispanoamericà (un àmbit regional que abasta, tinguem-ho present, un 7% del total i que deixa fora, per tant, el 93% restant), sinó als del món sencer. Si  de debò pensen que, com menys condicions se li imposen la mercat, més es facilita la competència i aquesta garanteix el millor producte (o el millor professional), que anul·lin tot requisit que no tingui a veure directament amb el producte (amb el servei) que es desitja. La mà invisible ho solucionarà tot mentre no se l’enguanti.

Que eliminin la condició de saber català, no sols de la Sanitat, sinó, com ja anuncien que aspiren a fer, de tota la funció pública balear, però que siguin coherents i que eliminin també el requisit de saber castellà, canviant el que hagin de canviar. Que ho facin, com sempre, en nom de la llibertat. No diuen que «cap llengua no es pot imposar»? Doncs fora el deure constitucional de saber castellà. Que siguin coherents amb els seus principis liberals i que, per tal d’atreure talent (una concepció de talent en el servei públic tanmateix estranya, que veu qualitat en servidors públics que no puguin garantir tots els drets de la comunitat a què han de servir), obrin els processos selectius, tots o si més no els que exigeixen més especialització, a qualsevol d’arreu: de la Unió Europea (els ciutadans de la qual ara ja tenen dret de presentar-s’hi) o de més enllà, i no només als ciutadans de l’estat i als professionals hispanoamericans, i que ho facin sense condicions lingüístiques que, en la seua concepció, posen límits al talent de manera capritxosa per, ─fent servir el seu llenguatge─ pur «fanatisme lingüístic».

Sí, ja sé que em respondrien a aquesta demana de coherència. Em dirien que, si es fes així, aleshores acabaríem tenint funcionaris que no podrien entendre’s ni amb la majoria dels administrats ni amb la majoria dels seus companys de treball, i que si això passés, el servei en realitat no seria de qualitat. I, per descomptat, tindrien raó. Ara bé, quina seria la millor manera de solucionar aquest desajustament des de la seua lògica? Exigir l’aprenentatge del castellà per part dels seleccionats o exigir que siguin els ciutadans els qui aprenguin la llengua del nou funcionari? Si partim de la bondat de la competència i de la necessitat d’obrir-la a tothom per no limitar el talent, i al mateix temps considerem les llengües com a impediments, no seria lògic decantar-se per exigir als ciutadans que siguin ells els qui s’adaptin? Quina seria l’alternativa? Posar en perill la captació de talent? Tancar les portes de les Illes al 93% de la població mundial que no sap dir «tres tristes tigres» sense alterar l’ordre dels fonemes? No, de cap manera, perquè això equivaldria a limitar d’entrada la qualitat dels serveis, inclosos aquells que garanteixen «drets vitals». Si els idiomes no salven vides, per a què castellà?

Si els catalanoparlants hem hagut d’aprendre castellà si us plau per força, sempre pel nostre bé, és clar, per què no obligar tothom d’aquí, fins i tot els sempre privilegiats castellanoparlants, a aprendre idiomes, si més no uns mínims imprecindibles, en nom de la qualitat del servei públic? Ei, que seria pel seu bé! I per la llibertat dels opositors i els drets dels qui, per no saber castellà, ara no poden formar part d’una borsa de treball. Si exigir el coneixement d’una llengua determinada, per molt que sigui oficial, és un acte «fanatisme lingüístic», bé deu poder-se dir el mateix en relació amb qualsevol altra llengua, no?

En qualsevol cas, si un funcionari ja contractat es troba finalment amb la necessitat de fer un esforç lingüístic (perquè els usuraris no se’n surten o irresponsablement s’hi resisteixen), ja ho veurà i ja el farà, però sols després, sense requisits previs, en la llengua o en les llengües que consideri i només si vol. Qualsevol altra cosa seria condicionar d’entrada la qualitat del servei amb exigències innecessàries. En darrer terme sempre li poden posar traductors.

Evidentment, això és una reducció a l’absurd, a què arribem, però, extraient les darreres conseqüències de les premisses dels nous governants balears i dels seus socis. Ara bé, cal reconèixer que si aquesta proposta ens grinyola, no és només perquè sigui impròpia, sinó perquè, aplicar al castellà un raonament anàleg al que s’aplica al català (per als parlants dels qual sí que s’ha considerat ―tinguem-ho present― del tot adequat que aprenguem la llengua dels funcionaris, conyo!) ens sembla inimaginable per raons diverses.

Els catalanoparlants, si bé no representem una la comunitat lingüística especialment petita (el català encara és una llengua mitjana europea), sí que som una comunitat minoritzada (disminuïda intencionalment) i ja totalment bilingüitzada (mentre que els castellans poden continuar estupendíssimament monolingües). Això darrer, conjuntament amb el fet que la subordinació lingüística, a base d’insistir-hi, s’ha acabat naturalitzant, fa que els nostres drets lingü´´istics tendeixin a veure’s (fins i tot entre nosaltres) com un capritx i un luxe superflu. Com un «capricho de los separatistas», en expressió altre cop en paraules dels guanyadors dels passats comicis autonòmics a les Illes, l’objectiu dels quals en matèria de llibertat lingüística s’orienta a estendre el castellà fins a fer coincidir el seu domini lingüístic amb les fronteres de l’estat. La resta és retòrica.

El bilingüisme dificulta que els qui venen de fora entenguin que els calgui aprendre la nostra llengua. En el cas dels qui ja saben castellà perquè no veuen la raó d’aprendre una llengua que no necessitarien, i en el dels qui no el saben perquè no veuen la raó d’haver d’aprendre dues llengües si només una té parlants monolingües i, per això, és imprescindible (i a més és una llengua protegida i prestigiada, mentre que l’altra és percebuda com una mena de patrimoni regional, perquè en aquest calaix l’han desada, per força, els qui esgrimeixen, a cada frase, la paraula llibertat com un sabre).

Així les coses, cal admetre que, en el nostre cas, a les dificultats ordinàries que es presenten a l’hora de captar professionals de perfils especialitzats a l’exterior en totes les comunitats lingüístiques amb un nombre de parlants semblant al nostre, s’hi afegeix el fet que el català ha de competir amb una altra llengua de més abast i incondicionalment imposada, i això fa que resulti molt difícil mantenir la posició.

I tanmateix, el fet que s’hagin creat les condicions per a culpabilitzar-nos pel fet de voler veure els nostres drets lingüístics garantits, no ha de servir d’excusa per a negar-nos-els i per a impedir-nos que els exigim en los mateixos termes que ho fan altres comunitats lingüístiques de mida equivalent a la nostra. Fer-ho és pervers.

«Jo vull que treballar a les Balears sigui un regal, perquè és una gran destinació, i no que vinguin com a càstig quan no hi ha cap més opció», va arribar a dir, en un dels esmorzars que organitza a Madrid l’agència Europa Press, Na Margalida Prohens (o com surt a la Viquipèdia en castellà: Marga Prohens, fent servir una oportuna apòcope que li evita molestar segons qui amb nom que li van posar sos pares), donant a entendre que allò millor que els pot passar a les Balears és que es desbalearitzin, perquè viure la seua personalitat de manera normal i plena pot arribar a ser… un càstig. L’esclau aprèn a ser-ho, feia notar Hegel. L’assetjament provoca alteracions. Cal haver assimilat molt d’odi per a arribar a autoodiar-se amb aquesta naturalitat i que no se t’entravessi el croissant matinal. És difícil d’imaginar que Churchill no veiés en una conversa de cinc minuts amb un votant d’aquesta dona (o dels qui la suporten i l’esperonen) un argument de pes contra la democràcia.

En qualsevol cas, els problemes estan per solucionar-los sense qüestionar els drets dels ciutadans (i encara menys menysprear-los dient que són una càrrega i a sobre insultar els qui mostren una mica de dignitat enmig de tanta misèria, acusant-los libèrrimament de ser una colla de fanàtics). Haver-se de posar un burka lingüístic per a no molestar sí que és un càstig.

Si realment en alguns casos no es troben professionals adequats que ja parlin la llengua de les Illes (o que, com a mínim, l’entenguin, cosa que per a una llengua llatina occidental tampoc no ha de ser tan difícil, un cop descartada els atacs d’intel·ligibilitat per raons de supremacisme lingüístic), quin problema pot haver-hi a, més enllà de la necessària millora de les condicions laborals (que aquí són el quid del problema), facilitar-ne l’aprenentatge gratuït mentre se’n garanteix la continuïtat del professional i, aleshores, a exigir-ne el coneixement (a un nivell equivalent al que s’exigeix en comunitats lingüístiques d’unes dimensions com les de la nostra) en el moment de treure la plaça a oposició? Hem de suposar que un professional valuós, respectuós (no compto, és clar, els que estan carregats de prejudicis contra «el puto C1 de catalán») i satisfet amb les seues condicions de treball ha de trobar aquest condició inassumible?

Si considerem això raonable (un procediment que, fet i fet, es podria proposar -pensem-ho- en els mateixos termes en relació amb el castellà, sense necessitat d’exigir-lo com a requisit d’entrada), quina classe de govern ho desestima i, per contra, es dedica atacar la pròpia població? I encara: quina classe de gent accepta un govern capaç de dir-li als seus ciutadans que voler ser qui són és condemnable (perquè representa un càstig per als altres i, aleshores, per a ells mateixos)? Què volen tots plegats: regalar efectivament la seua terra? O potser és que els darrers a instal·lar-s’hi volen quedar-se-la regalada?

Fa uns dies el Papa s’estranyava que el text que l’arquebisbe de Barcelona li va lliurar per a beneir la imatge de la Moreneta que es venera a la catedral de Girona fos en castellà. Suposo que tot s’explica perquè l’eminentíssim i diglosiquíssim cardenal Omella, i la mateixa Confraria de la Mare de Déu de Montserrat (que no sembla tan allunyada del tercio corresponent), només pretenien que aquell acte fos un regal per al Sant Pare i tots els presents, en cap cas un càstig. Caldria dir-los però, que no era necessari que es preocupessin, perquè, per molt que el bisbe de Roma sigui el vicari de Crist a la Terra, el càrrec comporta exigències lingüístiques i el pontífex és perfectament capaç de llegir en molt diverses llengües (sobretot romàniques), i no només en kristiano.[1]

No s’hauria estranyat tant el Papa Francesc de tenir present aquella «barreja de baixesa i estupidesa que forma […] la sorprenent complicitat de les víctimes i dels autors» de què parlava Deleuze. Als Països Catalans les víctimes hem assumit tant les premisses dels qui ens han minoritzat (sempre actius i vigilants) que ens hem convertit els seus còmplices entusiastes. A la península i a les illes.

[1]Nota: agafo la paraula a les noves autoritats valencianes i com que, mutatis mutandis, suposo que pensaran que, igual que passa amb el valencià, ningú no té la veritat absoluta sobre el castellà, amb el seu permís passo a escriure’l com em rota.