1

Cal el mal cal perquè hi hagi bé. Déu és en tot, però només el bé justifica la totalitat; només el bé justifica Déu. El mal existeix per al bé: el bé és la llum que, enlluernant, oculta el mal.

No hi ha perfecció sense el mal, però el mal no té llum pròpia, només el bé és llum, una llum que exposa el mal.

El mal sempre és, per tal que el bé pugui ser. El mal no s’esborra, es venç qual el bé el torna invisible. La llum invisibilitza enlluernant. Aleshores preval ella. El prevaldre del bé és la bellesa.

El mal és resistència al bé. La resistència al bé és una possibilitat necessària perquè el tot estigui complet, i per això és inevitable (Déu fa possible l’opacitat, que cal perquè totes els possibilitats siguin). I tanmateix l’opacitat s’elegeix: és una opció.

Ja que la realitat roman eternament com és, qui es resisteix al bé ho fa així mateix eternament: aquesta és la seua condemna, que tanmateix no l’aparta de Déu (perquè sempre són en ell i per ell): aquesta és la seua justícia (i per això la justícia de Déu és misericòrdia).

2

El bé existeix per aquells que no s’hi resisteixen, que es retiren i deixen a Déu culminar la seua obra vencent les resistències que li són necessàries. El bé és per aquells qui deixen que Déu cobreixi l’opacitat que hi ha ells. El bé és una força, el mal és inèrcia, per això qui es retira col·labora amb Déu perquè aquest sigui. Aquest retirar-se també es tria.

Qui fa possible el bé es nega a si mateix, per això no és únicament en Déu i per Déu, sinó Déu mateix viu: passar a ser a la seua imatge i semblança (perquè la força creadora es desencadena en ell). Aquesta és la seua recompensa.

Quan Déu és nosaltres no importem. Només Déu importa, i nosaltres som dignes quan ens importa allò que és important. Fer allò que importa és viure amb sentit.

3

L’existència de l’opacitat i del bé posen de manifest un contrast essencial en el tot del món (gràcies al qual aquest és infinit i perfecte: complet) i, per tant, en Déu mateix. Hi ha Déu com a oposició (a si mateix) i Déu com a acció. Si tot té sentit (i és necessari), només en el Déu viu resideix el valor i, per tant, el bé que s’autojustifica. L’opacitat és bona en tant que necessària, el bé és bo per ell mateix.

I no obstant, aquesta oposició existeix només per a la criatura que habita el món: en la totalitat el mal serveix al bé i, per tant, és bo (és Déu). El mal és com l’espai i el temps: només és mal-per-a-la criatura. No hi ha dolor en el món, només en qui l’habita. El dolor és la vivència de la imperfecció d’allò que només és part. Per això Déu és indiferent al dolor. No és cruel perquè no és ningú.

Déu té sentit, però no té designi.

4

No és la imperfecció allò que ens singularitza, perquè pròpiament no n’hi ha, d’imperfecció. És la limitació allò que ens fa ser. La perfecció és sempre idèntica a si mateixa, mentre que la limitació, que per ser-ho, és necessàriament imperfecta, és singular en cada cas particular.

Només allò particular, per ser singular, és descriptible i, per tant, es pot conèixer. Allò infinit només es pot intuir darrera de les coses; no admet ciència. Allò que pot descriure’s pot contenir-se, posseir-se. Allò infinit —i, per tant, perfecte— no es pot comprehendre. Ben al contrari: en la mesura que ens hi acostem, ens eixamplem i ens assimila. La infinitud s’experimenta morint(-ne).

5

Voler ser com Déu és negar Déu, perquè voler ser com Déu és voler contenir la Veritat, i només la Veritat la qui pot contenir-nos. No podem afirmar-nos sense negar. Quan neguem la llum s’extingeix, i restem opacs (opacitat del món), congelats en el nostre jo a l’espera que la llum ens salvi servint-se de nosaltres, o que ens oculti.

6

Déu ho és tot, però en darrer terme, és allò que en ell preval. Déu és el bé, que il•lumina amb la veritat, que és la seua altra manifestació. La història és epifania. Déu, que és l’Ésser, és essent, eternament, però és històricament per a nosaltres. Déu es mostra a si mateix, mostrant-se’ns. I se’ns apareix parcialment, fragmentat en l’ara i l’aquí (l’espai i el temps) perquè, en la seua glòria perfecta, no seria comprensible per a nosaltres (i aleshores no seria visible).

La infinitud es fa finita als ulls d’allò finit. Déu no se’ns mostra, a nosaltres, es mostra a ells mateix, però nosaltres el reduïm, per poder notar-lo. El reduïm al nostre espai i al nostre temps.

7

La nostra raó, quan il·lumina, és veritat i, per tant, llum: Déu mateix. La raó, quan il·lumina, revela: Déu es revela en la nostra raó i ho fa lligat a les coses. La Veritat ens guia en el sentit.

La bellesa acompanya la veritat i ens mena a la bondat, que la fa esclatar. És en forma de bellesa que s’experimenta la gràcia. És en la veritat i la bellesa que s’experimenta Déu.

8

La passió humana no és inútil vista des de la totalitat. La desesperació és companya de la finitud. Tot té una raó, també en tenen els nostres anhels. Hi ha una raó per als nostres èxits, i per als nostres fracassos.

9

Cal centrar-se en la tasca. La tasca és la crida de Déu. L’home fa ser Déu (i totes les coses), però no més que Déu fa ser l’home (i totes les coses). L’home fa ser a Déu en la tasca, i per això aquesta té sentit. Cadascú fa segons Déu determina que faci.

10

L’encegament que produeix la llum és el perdó. Déu perdona través nostre, perquè és través nostre que Déu hi veu. Tot perdó és magnanimitat, i només el victoriós pot ser-ho.

On no hi ha perdó només hi ha opacitat i tasca.