1

La veritat és descripció fidel i completa. La falsedat és sempre parcialitat del camp de visió (i/o miopia).
En qualsevol cas, l’ésser humà és una criatura que dóna significat al que li passa i al que l’envolta, al que s’ha esdevingut i als altres, i capaç de convertir-ho tot en una narració plena de sentit. L’ésser humà és una criatura que interpreta, que narra, que transfigura en sentit tot allò que és. L’ésser humà diu què són les coses, per què són les coses, per a què són i com no han de ser. No crea, però explica.

La manca de veritat, és a dir, la parcialitat o la miopia són l’essència del discurs legitimador de la injustícia.

Com que la totalitat mai no és abastable, la veritat resta en anhel. Però tenim veritats parcials, que ho són sempre d’allò que és fals: sabem del cert allò que no és veritat (no sabem què és veritat, però podem saber què no ho és).

2

Les veritats parcials ens permeten rebutjar allò que afirmen i, per això, ens permeten comprometre’ns amb la justícia.

La capacitat racional ens permet re-flexionar (re-pensar) allò experimentat i descobrir-ne les inconsistències. La raó delimita un tauler de joc del qual els individus racionals no poden sortir-ne. Un
discurs racional és una exposició lògica construïda en base a les regles del joc de la racionalitat, que és una troballa: una vivència de l’absolut en nosaltres.

La irreflexió o la inconsciència són culpables. La ignorància no eximeix, la banalitat és un càrrec.