A la mort de la reina Elisabet I, l’any 1603, i a causa del celibat d’aquesta, la corona anglesa passà mans de Jaume IV d’Escòcia, amb la qual cosa es produí la unió de les dues corones i la instauració d’una nova dinastia a Anglaterra, la dels Stuart, que substituïa la fins llavors governant dels Tudor.

Jaume Stuart governaria Anglaterra amb el nom de Jaume I. Sota aquest rei la monarquia britànica avançà cap a l’absolutisme, xocant amb la tradició anglesa de sotmetiment del monarca a la llei. D’altra banda, el casament de l’hereu de Jaume I, el príncep de Gal·les, Carles, amb la princesa catòlica francesa Enriqueta-Maria de França, el féu molt impopular entre els protes-tants, els quals, després del regnat d’Elisabet I, s’havien convertit en el grup religiós hegemònic a Anglaterra.

Quan aquest el va succeir, amb el nom de Carles I, va resultar encara més odiós als seus súbdits, principalment a conseqüència de la continuació de la seua política absolutista, el desordre financer que havia provocat la seua política exterior i la seua aproximació als catòlics. La situació va derivar en un cada cop més clar enfrontament entre el parlament i el rei.

Carles I intentarà, durant onze anys, governar de manera arbitrària (en ocasions, fins i tot il·legal) i sense tenir en compte el paper dels parlamentaris (és el període que conegut com de la “política expeditiva”). A més a més, en el pla religiós, va intentar-se una reglamentació de l’Església d’Anglaterra de caràcter conservador amb la qual es procurava apartar de l’exercici eclesiàstic teòlegs i predicadors independents (que sovint divulgaven les seus idees en sermons que imprimien).

Entre les innovacions religioses introduïdes per Carles I es trobava també l’intent d’imposició a l’Església d’Escòcia (presbiteriana calvinista) d’un model de litúrgia clarament inspirat en l’anglès. Això darrer va provocar la sublevació dels escocesos, davant de la qual, Carles I es veié obligat a sol·licitar un ajut econòmic especial del parlament (anglès) a la Corona. El parlament es negà a votar els crèdits demanats pel rei mentre aquest no donés satisfacció a un seguit de peticions que se li adreçaven i que cercaven resoldre els greuges acumulats durant els anys de la “política expeditiva”. Davant d’això, Carles I va resoldre la dissolució del parlament, però, amb motiu de la invasió d’Anglaterra per part dels rebels escocesos, es veié obligat a tornar-lo a convocar i a acceptar les exigències que aquest li va formular. La presentació per part del parlament de noves exigències al monarca va conduir aquest a fer entrar, el 4 de gener de 1642, les seues tropes en seu parlamentària i a procedir a la detenció de cinc dels seus dirigents. Com a conseqüència d’aquests fets, s’encetà una guerra civil que enfrontaria Carles I i els seus aliats amb l’exèrcit del parlament.

La guerra s’allargà fins l’any 1648, quan, després de la batalla de Preston, l’exèrcit reial va ser definitivament derrotat. Carles I va ser jutjat, condemnat a mort i decapitat l’any següent. La monarquia anglesa va ser substituïda per una Commonwealth d’Anglaterra, Escòcia i Irlanda, al capdavant de la qual va situar-se (com a Lord protector) Oliver Cromwell, un dels líders parlamentaris de la guerra civil i l’organitzador i comandant del seu exèrcit.

La nova “República dels Sants” (anomenada així pel caràcter marcadament religiós que li va conferir el fet d’estar governada pel partit purità, al qual pertanyia Cromwell) es va fer ràpidament molt impopular entre la població i no va aconseguir sobreviure a la mort, l’any 1658 del seu Lord Protector.

Cromwell va ser succeït pel seu fill Richard, però davant de la degradació de la situació política es va renovar el parlament i aquest restaurà la monarquia en el fill de Carles I, Carles II (que s’havia refugiat a França), no obstant això, les coses ja no tornarien a ser com abans, ja que d’aquest període van restar en la mentalitat anglesa un seguit de idees i d’actituds davant de les quals ja no cabia marxa enrere: l’adhesió a un protestantisme nacional, la tendència a limitar al màxim la prerrogativa reial i la idea de la sobirania popular com a base última del poder polític.

Durant els anys del regnat de Carles II, un monarca més liberal que no són pare, la política anglesa girà al voltant de dos partits: el Conservatory Party (els membres del quals eren coneguts com els tories), adherit incondicionalment a la Corona i a l’Església Anglicana i constituït sobretot per la petita noblesa rural, i els whigs, inclinat bàsicament la limitació del poder del rei i de l’Església Anglicana i fonamentat en la classe comercial i els terratinents. Aquests darrers s’havien convertit en la principal força parlamentària i les seues idees eren cada cop més majoritàries en la societat anglesa.

Amb l’arribada al poder el germà de Carles II, Jaume II Stuart, els esdeveniments van precipitar-se. Jaume II, que era catòlic i feia ostentació de la seua fe, va decidir aliar-se amb la França de Lluís XIV contra les Províncies Unides, que no feia gaire temps que havien aconseguit la seua independència de la Corona dels Habsburg hispànics. La raó fonamental d’aquesta aliança calia cercar-la en la dura rivalitat que enfrontava la corona britànica amb els holandesos pel control del comerç ultramarí, però la vinculació amb un potència catòlica com França no va ser ben vista pels súbdits de Jaume II, que ja recelaven del seu catolicisme. L’espurna que va encendre el foc de la rebel·lió va ser la promulgació per part del rei de l’anomenada Declaració d’Indulgència (1687), que suspenia la legislació penal contra catòlics i protestants independents, als quals intentava captar com a aliats. El resultat fou l’aliança d’oposició al rei, fins feia poc inimaginable, entre tories i whigs. Fins i tot, la mateixa Església Anglicana es va posicionar en contra de Jaume II. Els whig van aliar-se amb Guillem d’Orange, stadhouder de les Províncies Unides i aquest desembarcà a Anglaterra al capdavant d’un exèrcit d’holandesos, alemanys, suecs i anglesos. Davant d’això, Jaume II fugí i el tron va ser declarat vacant. Tot seguit, Guillem d’Orange, que, de fet, era gendre de Jaume II, va ser proclamat rei. L’any següent, el 1688, el nou rei subscrivia l’anomenat Bill of Rights, que constituiria el primer dels documents jurídics en els quals es plasmaria la ideologia liberal típica de la Modernitat (fruit de l’exaltació que en aquest moment històric es fa de l’individu). A aquest document seguirien la Virginia Bill of Rights i la Declaració d’independència dels Estats Units, la Constitució dels Estats Units (i el Bill of Rights que la completarà) i la Declaració dels drets de l’home i del ciutadà. L’ideòleg d’aquesta nova revolta britànica (coneguda com la Gloriosa Revolució) fou John Locke, autor de dos tractats sobre el govern civil publicats el mateix any 1689).