Immanuel Kant naix a Königsberg, capital de la Prússia oriental, en 1724. Entre els vuit i els quinze anys d’edat va estudiar al Collegium Friedericianum, adherit a l’esperit pietista (corrent religiós luterà que donava més importància a l’experiència religiosa personal, a l’oració i a la lectura de la Bíblia que no pas al culte públic), en el qual ja l’havien iniciat els seus pares.

L’any 1740 ingressa a la Universitat de Königsberg on estudia matèries diverses, entre les quals física, astronomia i matemàtiques, i on un dels seus professors, Martin Knutzen, l’anima a aprofundir en física newtoniana.

Fill de baster i amb pocs recursos econòmics, ha d’acceptar, en finalitzar els seus estudis, una feina de preceptor dels fills d’una família benestant de fora de Königsberg. Els aproximadament vuit anys que va dedicar a aquesta ocupació van ser els únics que va viure fora de la seua ciutat natal. En 1755 obté el doctorat (amb una tesi sobre física) i la capacitació per a poder ensenyar en la universitat (amb una tesi de metafísica) i l’any següent intenta succeir Martin Knutzen en la seua càtedra, sense èxit, però, perquè l’estat, acaba anul·lant la plaça que aquell ocupava (que no tenia la consideració de càtedra ordinària, sinó extraordinària). Passa aleshores a treballar com a professor associat (contractat interinament), i alhora ─els quatre darrers anys─ com a bibliotecari, a la mateixa Universitat de Königsberg.

En 1770, després de rebutjar, en 1764 i en 1769, sengles càtedres de literatura (la primera a la seua mateixa universitat i la segona a la de Jena), obté finalment, a Königsberg, una plaça de professor titular de Lògica i Metafísica, que va ocupar fins als setanta-dos anys, quan es va jubilar. Durant aquest temps va impartir, també, cursos d’antropologia, matemàtiques, lògica, física, astronomia i geografia. Kant pensava que la filosofia havia d’arrelar en els coneixements empírics i evitar l’excés d’abstracció.

L’obra de Kant es pot dividir en tres períodes: un d’inicial, dedicat a problemes d’índole científica (en el transcurs del qual va publicar una Història natural general i teoria del cel, en què va avançar-se a Laplace en l’exposició de la hipòtesi que el sistema solar hauria sorgit a partir d’una nebulosa que girava sobre ella mateixa), un període precrític, sota influència del pensament de Leibniz i de Wolff, i finalment el període crític, a partir de finals dels anys setanta, en què apareixen les seues obres principals: en 1781 la Crítica de la raó pura, en 1783 els Prolegòmens a tota metafísica futura que pugui presentar-se com a ciència, en 1785 la Fonamentació de la metafísica dels costums, en 1788 la Crítica de la raó pràctica, en 1790 la Crítica del judici, en 1793 La religió dintre dels límits de la raó i en 1795 La pau perpètua.

Va fer possible una producció tan extensa (que no inclou només les obres esmentades) el rigor amb respectava el rígid horari que es va imposar: es llevava poc abans de les cinc del matí i dedicava una hora a esmorzar, fumar i planificar la feina del dia. Entre les sis i les set preparava les seus classes a la universitat. Entre els set i les nou (o les deu, en funció de l’època de l’any) impartia les seues classes i, en acabat es dedicava a escriure fins a l’hora de dinar. Menjava sempre acompanyat i allargava al sobretaula diverses hores. En acabat destinava una hora a passejar i la resta del dia el dedicava la lectura i la reflexió. Sopava frugalment i s’allitava a les deu de la nit.

La religió dintre dels límits de la raó seria l‘única de les seues obres que li reportaria alguns problemes: parcialment censurada en primera instància, però finalment admesa en la seua integritat per les universitats de Königsberg i de Jena, i publicada en la seua totalitat, atrauria l’atenció del rei Frederic Guillem II, a qui va disgustar profundament per considerar-la en alguns punts contrària a diversos principis fonamentals del cristianisme. El rei va amenaçar Kant si tornava a publicar mai una obra com aquella o a expressar públicament les idees que contenia. Kant es va negar a retractar-se de les seues tesis, però fins la mort de Frederic Guillem es va estar de tornar a parlar sobre religió. En morir el rei es va considerar deslliurat de la necessitat de continuar mantenint silenci al respecte d’aquests temes i publicà, encara, El conflicte de les facultats (1798), en què va tornar a abordar la qüestió de l’autonomia de la moralitat respecte a la teologia.[1]

Kant moria en 1804. Els darrers anys de la seua vida els dedicà a revisar i reformular el seu sistema, si bé no va tenir temps de publicar-ne els resultats (no seria fins 1920 que es publicarien els materials escrits durant aquests anys sota el títol general de Kants opus postumum).

[1] En una ocasió, Kant comentaria a un amic que els progressos morals de l’individu tendirien a acompanyar-se d’un progressiu abandonament de l’oració.