Algú va dir una vegada que la principal funció de la filosofia era cridar la nostra atenció sobre veritats que, en si mateixes són evidents, però que, no obstant això, no resulten evidents per a nosaltres. Entre aquesta mena de veritats, segurament la més important seria el fet que, nosaltres els humans, a diferència del que passa amb la resta dels animals, no únicament vivim enmig del món, enfrontant-nos als estímuls externs i interactuant amb tot el que ens envolta, sinó que ho fem sabent que ho estem fent, és a dir: tenim consciència del que ens envolta però, a més, tenim consciència d’aquesta consciència. Dit altrament: els humans no sols estem dotats de consciència, sinó també d’autoconsciència. La nostra consciència és conscient de si mateixa; pot retornar sobre si mateixa per analitzar allò del qual és conscient. És precisament això el que significa re-flexionar: tornar, girar sobre si mateix i, aleshores, pensar el món (els altres éssers i les realitats que ens envolten). Aquesta seria, de totes les nostres facultats, la més específicament humana, aquella que faria de nosaltres uns éssers diferent de la resta, i molt especials.

I en tant que els humans re-flexionem sobre els nostres continguts de consciència, ens descobrim com un jo singular confrontat a un entorn diferent de nosaltres mateixos, i això alhora que podem agafar perspectiva sobre la realitat que es reflecteix en la nostra ment i passem a observar-la com un objecte davant del subjecte que seríem nosaltres, tot aspirant, no sols a interactuar-hi, sinó també a comprendre-la.

De fet, en tant que de naturalesa autoconscient, la comprensió de la realitat i de nosaltres mateixos, no constitueix per a nosaltres només una possibilitat, sinó que s’erigeix en una veritable una necessitat ineludible, una necessitat que reclama ser satisfeta perquè no podem saltar-nos-la sense renunciar, al mateix temps, a una vida autènticament humana.

Els humans volem saber: els humans filosofem inevitablement. No som una espècie diferent per tenir habilitats com la de saber fabricar-nos instruments per actuar sobre les coses (això també ho fan els nostres cosins ximpanzés), sinó perquè podem aturar-nos davant el món per mirar-nos-el, i saber que ho estem fent. Això és ser humà.

Som, en definitiva, aquella part de la matèria, aquella porció de l’univers, en la qual, aquest, es pensa a si mateix: som l’espill de la realitat, l’indret on la realitat pren consciència de si mateixa i es pregunta què és i per què és.

Un cop dit això, si fem ara l’esforç de pensar en els primers humans, homes i dones que, a diferència de nosaltres, no començaren les seues vides sobre els muscles d’innumerables avantpassats i al capdamunt d’una escala feta de teories fornidores d’elements de judici, sinó que ho van fer desprovistos d’equipatge o amb una impedimenta molt més senzilla, i que, per això, van haver d’heure-se-les amb una realitat misteriosa, que els superava, i que, per això mateix, amenaçava la seua existència (una existència de la qual eren conscients i que, a més, sabien precària i finita, perquè, subratllem-ho, l’home és l’únic animal conscient de la pròpia mortalitat: del fet que ha de morir), no ens ha de resultar difícil d’imaginar-los esporuguits i desconcertats, intimidats per un món hostil que semblava sotjar-los a l’espera de caure sobre seu.

La preocupació essencial d’aquesta humanitat primitiva devia ser la de combatre l’angoixa en què la por i el desconcert la subsumien, i de fer-ho d’acord amb la seua naturalesa, que era, com ja hem dit, la d’unes criatures caracteritzades per la capacitat de reflexionar. Cal imaginar-se, en conseqüèn-cia, aquests homes i dones cercant d’entendre la realitat per tal de fer-ne una cosa més familiar i, per tant, menys amenaçadora, cercant d’entendre-la per saber què esperar-ne i, en base a aquest saber, sobreviure.

L’ésser humà cercaria saber amb una finalitat bàsicament pragmàtica: reduir l’ansietat que li provocaria la ignorància i disposar d’una guia d’acció que li permetés actuar de manera adequada per continuar existint (i és que conèixer ens dota d’instruments per a la supervivència i fa que, almenys en aparença, ja no estiguem a mercè del que ens envolta, sinó que siguem autònoms, és a dir, que la nostra subsistència passi a estar, si no del tot, almenys sí en gran mesura, a les nostres pròpies mans, ni que sigui aparent-ment).

El terror al tot (a Pan) que ens envolta i que ens domina (el terror pànic) seria allò que guiaria el nostre desig (phília) de saber (sophía). La història de la humanitat seria la història de la seua por i dels seus esforços per superar-la.

A diferència nostra, els éssers que estarien dotats d’una consciència no reflexiva experimentarien una vida merament espontània, integrada enmig de les coses, respecte de les quals serien incapaços d’establir una distància.

Això és que sembla passar-li a la pantera de Rilke, per a la qual les imatges captades per llurs pupil·les acaben la seua existència al cor, de manera que són simplement viscudes, sense possibilitat, però, que siguin re-flexionades, que siguin (re)pensades, i mancades, per aquest motiu, de significació. I això no únicament per la resignació d’una voluntat castrada, sinó per causa de la mateixa naturalesa irreflexiva de l’animal, la qual, al seu torn, és justament allò que facilita la castració de la seua voluntat (cosa que mai no li passaria a un home, que, en les circumstàncies de la bèstia del poema, abans renunciaria a viure o embogiria, tot inventant-se una realitat alternativa, que no esdevindria un mer objecte passiu destinat a ser contemplat).

LA PANTERA

El seu esguard tan fatigat de veure passar

els barrots, que ja res no retè.

És com si mil barrots tan sols hi hagués

i fora d’ells el món ja no existís.

El mòrbid caminar de forts passos flexibles

que gira en cercles molt i molt petits,

és tal com una dansa de força al voltant d’un centre

on es dreça atordit un gran voler.

Només a voltes el teló de la pupil·la

s’alça sense remor. Hi entra una imatge i va

travessant la calma tensa dels seus membres

fins que en atènyer el cor deixa de ser.

Nous poemes, París, novembre de 1902

(Traducció de Joan Vinyoli)

Rainer Maria Rilke va ser un dels millors poetes de la literatura contemporània en llengua alemanya. Nascut a Praga (Txèquia), l’any 1875 (quan Bohèmia i Moràvia formaven part de l’Imperi Austrohongarès), va estudiar a la universitat d’aquesta ciutat i també a les de Munic i Berlín (si bé en un primer moment havia passat per dues acadèmies militars, abans d’abandonar, definitiva-ment, la carrera castrense). Viatjà per Rússia i Alemanya i residí a temporades a París (on conegué Paul Cézanne i Auguste Rodin). Finalitzada la Primera Guerra Mundial (en la qual participà) residí a Suïssa. Entre les seues obres destaquen la Cançó d’amor i mort del corneta Christoph Rilke (1899), Die Aufzeichnungen des Malte Laurids Brigge (Els quaderns de Malte Laurids Brigge, 1919) i les Elegies de Duino (1922). Els darrers anys de la seua vida va dedicar-se a la traducció dels poemes de Paul Valéry. Va morir l’any 1926.