La veritat és la qualitat dels enunciats que, referint-se a la realitat (a allò que és), la descriuen amb fidelitat, és a dir, és la qualitat dels enunciats el contingut dels quals descriu amb fidelitat les coses i els fets o esdeveniments (físics, mentals històrics…) en què participen, a més de les relacions (passades, presents o futures) que s’estableixen entre ells (processos).

La més antiga formulació del criteri de veritat basat en la correspondència, la trobem en la Metafísica d’Aristòtil (segle IV aC):

“És fals dir del que és [la realitat externa] que no és [que no existeix o que no té les característiques que realment té], i vertader dir del que és [la realitat existent] és i del que no és que no és [dir del que no existeix que no existeix o dir d’alguna cosa que no té característiques que realment no té].“

Tomàs d’Aquino (al segle XIII) afirmaria en el mateix sentit que la veritat seria l’adequació entre l’intel·lecte (el pensament) i la cosa (la realitat).

Al segle XX, el filòsof anglès Bertrand Russell, definirà aquest criteri en els següents termes: perquè una proposició sigui vertadera cal que es doni en la realitat el conjunt de fets (coses en una relació determinada) als quals aquesta proposició es refereix (dit d’una altra manera: que allò que s’afirma sigui el cas).

D’acord amb això, caldrà concloure que el criteri per a decidir si una proposició és veritable i falsa és la correspondència dels termes que la integren amb les coses que existeixen en el món i la correspondència de les relacions o els processos que enuncia amb allò que s’esdevé en la realitat. Si algun dels termes d’un enunciat no es correspon amb una cosa o esdeveniment autèntic (realment existent), i/o quan allò que l’enunciat descriu no es correspon amb  allò que realment passa, ha passat o passarà, direm que és fals. En cas contrari ens trobarem davant d’un enunciat (un judici, una proposició, una afirmació…) veritable.

Cal tenir en compte que els termes d’un enunciat només tindran veritable significat si, a més de tenir un sentit, és a dir, si a més de tenir contingut conceptual (definició), esmenten (designen) una cosa o esdeveniment del nom, és a dir, si tenen també referència. Si, per contra, un terme té sentit per als parlants, però no designa res del món, constituirà només una il·lusió conceptual, un miratge de la ment, i no es podrà dir d’ell que vulgui dir realment res, de manera que qualsevol enunciat que el contingui serà una afirmació sense veritable correspondència amb la realitat.

Per contra, si un enunciat conté termes i expressions veritablement significatives (amb sentit i referència) i, a més, allò que diu es correspon amb el que passa, direm que la seua referència és la veritat (mentre que si allò que s’hi afirma no es correspon amb els fets, ja sigui perquè el que diu no ha passat, no passa o no passarà, ja sigui perquè inclou termes o expressions que no designen res de real, direm que la seua referència és la falsedat).[1]

Els enunciats que continguin termes que no facin referència a entitats concretes i experimentables i que, per contra, apuntin a entitats hipotètiques imaginàries (a pseudoentitats), constituirien afirmacions enganyoses que ens induirien a error. El filòsof alemany Rudolf Carnap (1891-1979) qualificaria aquests enunciats de pseudo-objectius. Entre aquests enunciats n’hi hauria que contindrien termes o expressions que pretendrien designar ens pròpiament inexistents, com podrien ser els termes “esperit” o “constel·lació d’Aquari”.[2]

DIFICULTATS VINCULADES A LA NOCIÓ DE VERITAT

Val a dir que la noció de veritat, implica certes dificultats que no podem passar per alt, la més important de els quals és, potser, que dóna per descomptat que és possible una coneixement de la realitat tal com és en ella mateixa (un coneixement de la cosa-en-si), i això, des del moment que no existeix un contacte directe i immediat entre el món i la representació que ens em fem, constitueix una consideració problemàtica. Dit d’una altra manera: ¿què garanteix que hi pugui haver correspondència fidel entre la realitat externa, per una banda, i la representació mental que ens fem de la realitat (la percepció) i l’ordre en què la pensem (pensament que, val a dir, transcorre segons les possibilitats i els esquemes lingüístics),[3] per l’altra. Fet i fet, no resulta ni tan sols òbvia l’existència mateixa de la realitat que pretenem conèixer.

D’altra banda, com podem estar segurs del significat de nocions com les de bellesa o bondat. A quines coses del món es referirien? Quins casos de la realitat servirien de referència la noció de justícia?

I finalment, encara que postuléssim l’existència d’una realitat objectiva externa a la ment, reproduïble per la nostra percepció i descriptible pel nostre pensament, a què es referien en realitat certs termes teòrics emprats en ciència, com ara el de força, “força” o“contínuum espai-temps” (o expressions ambigües com “corpuscle-ona”). Fins quin punt podríem estar segurs de la veritat (de la correspondència amb la realitat) de les proposicions que integren les teories descriptives d’entitats i fenòmens no directament observables (com ara la teoria quàntica o les teories explicatives de l’origen de l’univers)?

LA VERITAT COM A COHERÈNCIA

Per tal de mirar d’eludir el problema que suposa no poder estar segurs de la correspondència entre la realitat en si mateixa i la representació que ens en fem, s’ha proposat un criteri de veritat alternatiu al criteri de correspondència que se centraria en la consistència que existiria entre els enunciats que compondrien les teories explicatives dels diversos aspectes del món, deixant de banda tota consideració relativa a l’isomorfisme entre la cosa-en-si i la cosa-per-a-mi.

Aquest criteri de veritat com a coherència postularia que és veritable tot enunciat consistent (coherent) amb la resta d’enunciats amb què es troba directament o indirectament relacionat. D’acord amb el això, el coneixement seria aportat, en primer lloc per les teories explicatives i, només a partir d’elles, pels enunciats concrets que les compondrien. La veritat seria una propietat del tot i, només a partir d’aquí, de les diverses parts que el constituirien. Serien veritables els enunciats integrables en la teoria.

Aquesta teoria alternativa, però, en realitat no supera les dificultats que troba la noció de veritat com a correspondència, perquè només podrem estar segurs d’una teoria si allò que s’hi diu es troba contrastat amb la realitat i, per tant, si s’hi correspon. Allò que fem en prioritzar la coherència a la correspondència és traslladar el criteri de veritat de la relació realitat-pensament a l’àmbit d’aquest darrer, de manera que passarem a considerar veritable tot allò que hi trobi encaix, però no totes les teories on els enunciat cercaran encaixar seran igualment acceptables, sinó que prioritzarem aquelles que respectin de manera més perfecta el criteri de correspondència i, en cas d’existir teories diverses sobre un mateix aspecte de la realitat rebutjarem les que, en ser contrastades amb la realitat presentin més anomalies (és a dir, que s’hi mostrin menys fidels),[4] i ens quedarem amb la resta. A partir d’aquí, el criteri per a decidir sobre la veritat dels enunciats continguts en la teoria contrastada, valorarem la coherència que mostrin amb la resta dels que la componen, de manera que rebutjarem els que hi entrin en flagrant contradicció.

Al final del camí, podem dir que el criteri de coherència és una condició necessària dels enunciats veritables, però no en constitueix una condició suficient.

La coherència tampoc no ens permetria discriminar entre dues teories (dos sistemes de proposicions) coherents i igualment contrastats (versemblants), encara que tots dos fossin excloents i, per tant, fos impossible que tots dos fossin alhora veritables. En aquest sentit no aportaria res. A més, tampoc no ens permet superar les dificultats inherents a la referència dels termes i expressions generals o abstractes, i al sentit de les expressions ambigües o imprecises (expressions, aquestes darreres, que serviran de vegades per a decidir sobre la coherència dels enunciats que aspiren a integrar-se en una teoria determinada).

En qualsevol cas, aquest criteri és, de fet, el que s’empra en les ciències formals (matemàtiques i lògica) a l’hora de decidir si una proposició és acceptable o no (al costat, però, del criteri d’evidència, pel que fa als enunciats fonamentals).

ALTRES CRITERIS DE VERITAT

En relació amb les dificultats que per al criteri de correspondència suposen conceptes com els de bondat o bellesa, o nocions com les de Déu o ànima, s’han assajat uns altres criteris de de veritat. Serien els criteris de la veritat com a consens i el la noció pragmàtica de veritat.

La veritat com a consens

Aquesta concepció identifica la veritat amb consens social, establint que caldria considerar com a veritables aquelles proposicions al voltant de les quals es generés un acord social unànime (o, si més no, un consens generalitzat). Per contra, caldria considerar falses aquelles altres que no susciten acord o consens.

Devem aquesta concepció de la veritat (que afectaria especialment els enunciats en matèria ètica i política, però també els d’altres matèries en les quals no hi pogués haver —almenys no en un moment històric concret— certesa suficient basada en els principis de correspondència i/o de coherència) al filòsof alemany Jürgen Habermas (1929), que la formula així:

«Puc atribuir un predicat a un subjecte [és a dir, afirmar que alguna cosa és això o allò] si i tan sols si qualsevol altre que pogués establir un diàleg amb mi atribuís el mateix predicat al mateix subjecte [és a dir, arribés a la mateixa conclusió que jo].»

Dit d’una altra manera: considerarem veritable tota afirmació que susciti un acord, però com que aquest acord ha de poder-se subscriure amb qualsevol altre (sigui qui sigui, vingui d’on vingui), aquest acord sols podrà basar-se en una cosa: la raó, que és universal i, per això mateix, allò que permet discutir i arribar a acords o consensos. Per tant, en cap cas no parlaríem aquí de consensos basats en preferències personals, prejudicis polítics o qualsevol altra mena de consideració subjectiva particular.

En definitiva, considerarem vertadera tota proposició que resulti d’una discussió racional (argumentada), duta a terme, per tant, en el si d’una comunitat comunicativa on caldrà que es respectin un seguit d’exigències, condició de possibilitat de la racionalitat de la discussió:[5]

  • Comprensibilitat: les expressions emprades han de ser comprensibles.
  • Veracitat: la intenció dels qui participen en la discussió ha ser honesta.
  • Tothom ha de tenir les mateixes possibilitats de participar en la discussió, sense constriccions externes o internes.

Com pot veure’s, aquesta concepció de la veritat defuig considerar-la com a quelcom d’objectiu i la defineix com a intersubjectiva, fruit d’una racionalitat dialògica. Així, una proposició serà considerada vertadera si el conjunt del subjectes que reflexionen i discuteixen sobre ella la consideren vertadera, amb independència de qualsevol altra consideració. Per tant, ja no serà el jutge de la veritat una pretesa realitat externa, sinó la seua acceptabilitat per a la comunitat de subjectes lliures i racionals. No cal dir que, des d’aquesta perspectiva, la coherència (que emana de tot exercici de raó) serà una altra condició de la veracitat d’allò enunciat.

Des d’aquesta perspectiva, cap veritat és totalment segura i definitiva, ja que allò que és valorat com a veritable en un moment determinat, i a partir dels elements de judici dels quals disposem aleshores, pot deixar de ser-ho quan els elements de judici disponibles siguin uns altres. Allò que és veritat ho és ara i aquí. Més que de veritat, hauríem de parlar, per tant, de validesa.

La veritat com a utilitat (teoria pragmàtica de la veritat)

La concepció de la veritat en termes d’utilitat parteix de la consideració que no pot existir una la veritat en termes absoluts i, per tant, nega l’existència de l’objectivitat.

Una mateixa proposició pot ser vertadera per a alguns i, al mateix temps, no ser-ho per a uns altres, és més; una mateixa afirmació pot ser vertadera per a un individu en un moment determinat de la seua vida i falsa en un altre moment. Així, per exemple, l’afirmació «Déu existeix» serà vertadera per a aquells individus que, adherint-s’hi, experimenten conseqüències —reals— en la seua vida que derivin precisament d’aquesta adhesió:[6] en canvi, aquesta mateixa afirmació serà falsa per a aquells altres individus a ulls dels quals la creença que implica no signifiqui res, o per a aquells individus que, malgrat haver-la sostinguda durant un temps com una afirmació veritable (i, per tant, amb conseqüències reals), hagin deixat de valorar-la.

En la mesura que els interessos i les circumstàncies vitals dels humans són diferents, existiran diverses “veritats”, les unes al costat de les altres. I ja que les circumstàncies vitals canvien, també caldrà que considerem la veritat d’una manera dinàmica. No caldria que ens preocupéssim per l’existència d’una realitat objectivament cognoscible que les nostres enunciats haurien de descriure amb fidelitat de cercar una correspondència (ni tampoc de la referència dels termes ambigus o metafòrics, o de les nocions metafísiques, ètiques, polítiques o estètiques).

Com pot veure’s, aquesta concepció de la veritat presenta una marcada tendència cap a l’instrumentalisme, i posa de manifest que conèixer no és una cosa merament passiva, sinó que comporta una acció eficaç que determinarà la nostra forma de ser en el món i que es farà servir per a explicar i dominar situacions, i per a resoldre problemes pràctics. Al capdavall, raonar és una forma d’actuar.

[1] Dit d’una altra manera: la referència d’un terme o expressió és un objecte o esdeveniment del món, mentre que la referència d’una enunciat és el seu valor veritatiu (la veritat o la falsedat).

[2] Hi ha un tipus de termes i expressions problemàtics que podrien convertir en pseudo-objectius els enunciat en què apareixen. Es tractaria de termes col·lectius que designarien entitats l’existència de les quals no és clara. Això passaria en afirmacions com ara: ”el lleó és una espècie” o “els berlinesos formen part de la nació alemanya”. En aquests casos ens trobem davant d’enunciats els quals apareixen termes (“lleó”, “nació alemanya”) que semblen referir-se a coses concretes, però que potser només constitueixen meres entitats imaginàries. Així, en el primer exemple, donem a entendre que existeix una entitat anomenada “lleó”, a la qual qualifiquem d’”espècie”(seria, per tant, una cosa del tipus “espècie”) quan, d’entrada, l’única cosa que realment existeix és una pluralitat d’individus concrets que responen al nom de lleó. Pel que fa al segon enunciat, fem servir l’expressió “nació alemanya” donant a entendre que existeix alguna cosa en l’ordre real que hi respon quan potser l’únic que existiria serien individus concrets que respondrien al gentilici alemany. Carnap no dubta a qualificar aquests enunciats de pseudo-objectius.

[3] No podria ser que, a l’hora de pensar la realitat i expressar-la en termes lingüístics —ja Plató concebia el pensament com l’acció de parlar amb si mateix— no estiguéssim en realitat deformant aquesta realitat per adaptar-la a les possibilitats expressives del llenguatge, en comptes de transcriure-la fidelment?

[4] Així, per exemple, el lamarckisme es rebutjaria davant del neodarwinisme per incorporar aquest darrer la teoria genètica mendeliana, que presenta una alta correlació amb allò observat. Anàloga-ment, el geocentrisme, des del moment que acumulava anomalies explicatives (fenòmens observats inexplicables en base a la teoria) acabaria sent desplaçat per l’heliocentrisme.

[5] Aquestes condicions enunciades constituirien allò que Habermas anomena una pragmàtica universal, és a  dir, el context pràctic i de fet que convertiria la comunicació en una acció dotada de sentit epistemològic. Cal recordar que el llenguatge està dotat de diverses dimensions: una de formal (que, al seu torn, se subdividiria en una de fonològica i fonètica i en una altra de morfosintàctica), una de semàntica (que faria referència al significat dels signes) i una darrera de pragmàtica (que fa referència al context comunicatiu i a la intenció dels parlants, i que influeix en la dimensió semàntica del llenguatge).

  Quan aquestes condicions es donin podrem dir que la discussió i l’explicació resultant constituiran un discurs. Per contra, en absència d’aquelles condicions, la discussió i els seus resultats no constituirien cap mena d’acció comunicativa epistemològica (és a dir, orientada a saber).

[6] I és que, si una creença té conseqüències reals, efectives, com podríem afirmar que no té una base igualment real i efectiva?