Quan cridem a la defensa de la llengua catalana, apel·lem a la consciència moral del parlant, i ho fem perquè allò que hi ha en joc és el nostre dret a existir com a catalans, i no pas la riquesa filològica del món, ni la diversitat cultural humana, causes nobles i altisonants en què el català certament hi juga algun paper, però que, en realitat, són coartades darrere les quals ens amaguem per tal de no semblar nacionalistes als ulls de qui ens n’acusen mentre ens afoguen enardits per un altre nacionalisme, en aquest cas no defensiu, sinó inconfessable (i que, per això mateix, neguen tossudament).

Cridem a la defensa de la llengua perquè no volem que el nostre poble desaparegui, perquè volem ser, tenir una llar i transcendir en les generacions que seguiran. És un sentiment humà, aquest de voler transcendir, i de fer-ho en totes les dimensions de la naturalesa humana, tant en la més individual i privada com en la nacional i col·lectiva. Sense el català no hi ha Catalunya. Hi hauria una altra cosa, que potser es diria igual, però que ja no seria el mateix, i que no seria casa nostra. El nostre Born on tornar.

Per això cridem i ens desesperem. Ens ofeguen i se n’estan sortint. Es lleven cada dia amb la voluntat d’asfixiar-nos, i se’n tornen al llit per agafar forces per a un nou dia d’estrangulament. Mentrestant  nosaltres bracegem, mirant de treure el cap, vers una superfície cada cop més llunyana.

Aquest és el nostre problema, la nostra tragèdia. I aquest és el nostre dolor, perquè en sentim, de dolor. Han decidit que el món serà un lloc millor sense nosaltres, i nosaltres volem ser del món, i ser-ne continuant sent nosaltres.

Per això, quan cridem a la defensa de la llengua, cridem a la consciència moral dels qui ens vulguin escoltar. I és que allò que hi ha en joc aquí no és pròpiament una qüestió lingüística i cultural, sinó és una qüestió de justícia. Ens obliguen a triar entre plenitud personal i plenitud col·lectiva, perquè aquell que es revolti contra l’opressió del seu poble ha de saber que corre el risc que li arruïnin la vida, que només conservarà intacta al preu de resignar-se a la humiliació i l’esborrament.

Cridem a la consciència moral del parlant perquè no és una qüestió lingüística sinó una qüestió moral allò que es juga en l’àmbit de la llengua. Per la llengua som, i per això l’esclafen. No s’entenen sense Catalunya, però en els catalans hi veuen un cos estrany. Per això no volen deixar-nos anar, al mateix temps, però, que no poden tolerar la nostra existència nacional.

S’estimen Catalunya, però no poden acceptar el catalans, per això ens han de pair, metabolitzar i transformar en alguna cosa acceptable: en castellans. I no hi ha dret, perquè nosaltres no volem que ens digereixin i ens perfeccionin: volem ser com som. I és que, si no som nosaltres, què serà de nosaltres?

Perquè el nostre problema no és lingüístic, sinó polític i moral, apel·lem a la consciència, i com que la batalla es juga en el terreny de la llengua, fem crides a la consciència lingüística. En realitat, però, el que fem és adreçar-nos als catalans que encara volen ser-ho, que encara no han mudat del tot de marc mental, i els diem que continuen movent els braços, que no es deixin enfonsar, que continuïn alenant, i que insuflin aire als més febles, que els reviscolin i facin que, ells també, bracegin i surin.

I no ens adrecem només a ells. Ho fem també als qui no se senten catalans però no volen la nostra ruïna. I els demanem solidaritat. Perquè no és una qüestió de llengua, sinó de justícia, i la justícia els incumbeix.

No són els cants de sirena d’una promesa de prosperitat econòmica en una república hipotètica allò que els convertirà en els aliats que tant necessitem, sinó la seua negativa a ser còmplices d’una injustícia, que, de totes maneres, només constataran en la mesura que aquells contra els qui es perpetra els demostrem, amb els nostres actes, i no pas amb les nostres paraules, que la patim, que ens colpeja i que ens hi revoltem, perquè no estem disposats a acceptar el destí que s’han pres la llibertat d’escriure per a nosaltres.

Parlem de consciència lingüística, però no és una qüestió de llengua, sinó de nació, perquè aquest és un món de nacions, i els catalans ens hi comptem, per molt que ho fem desfigurats, titubejants, vergonyants, plens de dubtes induïts. I no hi ha res de dolent a ser una nació. Ho som i prou, perquè la història en hi ha portat. I tot allò que és, i és viu, vol continuar sent. És llei de vida, i el nostre dret.

Si deslliguem poble i llengua, convertim el català en un codi lingüístic, en un sistema abstracte la limitació del qual no implica humiliació ni opressió. Si reduïm la nació a veïnatge, no hi ha subjecte violentat ni injustícia comesa. Per a què una política lingüística si la llengua és només un mitjà de comunicació sense cap sentit identificatiu?

El català és important perquè el català ens importa, i si ho fa és perquè ens fa catalans. Desdibuixem la nació i el conflicte lingüístic passarà a aparèixer com un pseudoproblema. Renunciem al nacionalisme i l’única llengua que acabarà important serà la castellana, perquè el buit que deixi Catalunya de seguida serà emplenat.

No existeix res semblant a una consciència lingüística adormida que calgui despertar. Hi ha nació, opressió, humiliació i consciència moral que s’hi revolta. I si no hi ha això, no hi ha res. I això ens porta al final del camí: la crisi de la llengua catalana és, en realitat, la crisi de Catalunya.

És habitual que atribuïm el fet ─incontestable─ que no ens defensem com cal a la nostra estupidesa i a una desconcertant indiferència. En realitat, però, no és raonable pensar que siguem especialment estúpids (tot i que no ens hem de minusvalorar en aquest terreny) o cínics. Hauríem de cercar la raó de la nostra manera de (no) fer en una altra banda: en part en el fet que ens sentim indefensos, i que estem acostumats i condicionats, però, sobretot, en el fet que la població catalana comença a ser catalana d’una altra manera, d’una manera com no ho havia estat mai abans; perquè la continuïtat històrica s’està trencant. Cada cop més, el problema no és la manca de resistència, sinó la reacció  ─més o menys bel·ligerant─ a la resistència que encara es dona.

Si aquest trencament arribés a consumar-se, el mal ja no seria reparable.