Si la llei de la conducta humana és la de l’adaptació a l’entorn, cal concloure que, per a canviar les conductes, abans cal transformar les condicions de l’entorn.

La moral (el codis de conducta) són coherents amb l’entorn. En aquest sentit poden dir que la moral és natural. Per contra, la reflexió ètica, en tant que crítica i potencialment dissolvent (com li escau a tota activitat racional) és antinatura. La moral insereix, l’ètica separa (introdueix perspectiva) i deslliga. L’ètica introdueix el no-res entre l’agent i la seua conducta, cosa que permet traslladar-la a dic sec i reparar-la.

La traducció de la crítica moral en norma de conducta (el pas de l’ètica a la moral) exigeix, com a condició de possibilitat seua, la transformació de l’entorn, justament perquè una norma només es podrà consolidar ─només podrà ser viable─ en la mesura que promogui l’adaptació a allò que és (entre moral i entorn no hi ha separació).

La llei és allò contrari a la moral perquè transita en el mateix sentit, però en direcció oposada: cerca de canviar l’entorn tot canviant les conductes. Per això descansa en la coacció. Quan reïx, la llei es tornassola en costum i sentit comú. La llei brota del poder i fruita en el costum. La llei és contranatura. Pot nàixer de l’ètica, i aleshores és prescripció autoritzada i humanitza (ens allunya de la bèstia que som), o sorgir, per contra, de la força (aleshores guanya la bèstia).

La llei és ordre i pot ser doctrina, l’ètica mandat i raó. La moral és justa o injusta.  

La raó es dóna als marges de la vida, perquè comporta aturar-se i posar aquella entre parèntesi. La vida se sent, no es pensa: quan hom fa no reflexiona.

Els canvis ètics, en ser-ho de l’entorn, que és real, no poden esperar reeixir quan confien estrictament, o principalment, en la paraula i el discurs, perquè aquests s’adrecen a la raó, que en el si de la història s’experimenta com un cant de sirena: aliena, disfuncional i perillosa. Els canvis ètics, per apel·lar a la vida, només poden esperar reeixir a través del gest: de l’exemple. Allò semblant transforma allò semblant. Cal dissoldre la raó en la vida, i això passa en l’exemple.

Qui vulgui canvis morals, i no disposi de la força, haurà d’armar-se de paciència i disposar-se al sacrifici, és a dir: a ser exemple sense garanties. Per això, qui no pot actuar sense assegurança, es perd en la història: es fa de la història i no en fa.

Anàlogament al que la llei general de la inèrcia preveu per a un mòbil: que es mantingui en moviment uniforme i rectilini mentre una altra força no interfereixi, aturant-lo o desviant-lo, la força que se substancia en llei només pot ser vençuda per una força contrària o pel mur de la realitat contra el que es bat. Qui no disposi de força se n’haurà de proveir. Qui no se’n puguin proveir haurà de fer, mitjançant el gest que naix de la raó, de la realitat un bastió. Si hom vol que la raó prevalgui definitivament sobre la força, caldrà que renunciï a les dreceres i gesticuli.