Deia John Berger, a la sèrie Maneres de mirar, que la dona carrega sempre la seua pròpia imatge, és a dir, que quan es mira a ella mateixa pensa en com la veuen i, molt especialment, com la veuen els individus de l’altre sexe, perquè la seua autovaloració dependrà de la valoració que en facin els homes, que són el grup que dona significat al món i defineix què és valuós i què ho és.

Anàlogament, els altres grups subordinats, a l’hora de concebre’s, carreguen amb el concepte i les expectatives que en tenen els grups dominadors, que són els de referència, aquells que construeixen el sentit del món, aquells que determinen que està bé i què no ho està.

També els catalanoparlants, a l’hora de jutjar-se ─especialment quan es troben davant d’algun castellanoparlant─ carreguen amb la imatge que pensen que ofereixen al grup lingüístic de referència ─el de llengua castellana─ i es jutgen segons judici d’aquest darrer.

Així, si allò que fan pensen que serà rebut malament pel castellanoparlant paradigmàtic (concebut en base a les seues experiències significatives, polítiques i sociolingüístiques), tendiran a valorar-ho, al seu torn, com a rebutjable. I al contrari: valoraran com a adequades les conductes modelades d’acord a allò que intueixen que s’espera d’ells. El catalanoparlant es jutja amb els ulls del membre del grup lingüístic dominant i de referència en el seu entorn sociopolític: voldrà resultar-li simpàtic i estarà disposat, per  a aconseguir-ho, a fer les renúncies que calgui, abans fins i tot que se li demanin. Al capdavall no les veurà com a renúncies, sinó com a signes de correcció. No s’agradarà assertiu si l’assertivitat lingüística és percebuda ─i per norma ho és─ com una provocació pel món immediat hispanoparlant. Per contra, se sentirà bell i valorable si resulta acceptable a qui domina l’espai lingüístic, sempre a un pas de l’anorèxia lingüística. En definitiva, el catalanoparlant, sotmès al pes d’una normativitat lingüística que li prescriu minimitzar-se, sent temor de resultar excessiu (de ser “massa catalanoparlant”) i de molestar, i s’autoprescriu modèstia.

Igual com passa entre les dones, els catalanoparlants es vigilaran entre si, i es mantindran dintre de la cleda delimitada per la imatge del catalanoparlant acceptable i valorable per l’entorn hispanoparlant: convergidor al castellà, abdicador o sol·licitador de permís si s’ha d’adreçar a un públic, insegur i temptejador davant de desconeguts, minusvalorador de la pròpia llengua, i sobrevalorador del castellà («yo amo la cultura y la lengua española»). Captaire de l’estimació del qui dispensa reconeixements voldrà ser, al cap del camí, un catalanoparlant (un català, en definitiva) com cal.

La dona condicionada desitjarà, per damunt de tot, ser atractiva a ulls dels homes: femenina segons criteris masculins típics, sexualitzada, discreta enmig d’un grup amb homes, admiradora de les paraules i de les accions d’aquests, criticadora de les dones que se’n surtin de la marc establert i defensora d’un feminisme ben entès. Anàlogament, el catalanoparlant, sobretot en presència de castellanoparlants (l’aprovació dels quals cercarà), tendirà a negar-se tres cops en matèria d’ideologia lingüística, a convergir lingüísticament amb el seu interlocutor, a valorar hiperbòlicament el castellà (a qui declararà el seu amor, si convé fins i tot de manera extemporània), a exaltar el bilingüisme dels seus alhora que considera inexigible el dels altres, i a injuriar, en definitiva, l’assertivitat lingüística dels catalanoparlants que la mostressin… perquè, a ells, l’assertivitat els converteix en una caricatura: en ceballuts, talment a com l’absència de submissió  converteix les dones en marimachos.

Sent així les coses, no és d’estranyar que es digui que a Catalunya no hi ha conflicte lingüístic, perquè és veritat, no n’hi ha: els catalanoparlants carreguen amb el costos d’un bilingüisme unidireccional que han normalitzat. I cap problema. Com que han assumit les expectatives de l’altre, que han esdevingut criteri de la conducta lingüística presentable, han acceptat que els costos de la comunicació vagin a càrrec seu, exonerant-ne la contrapart, i això sense que sentin en cap moment que se’ls estigui tractant de manera injusta.

Ressona aquí, un altre cop, el paral·lelisme amb la discriminació de gènere, i és que potser no és aquesta una experiència equivalent a la de les nostres mares i àvies quan es presentava el cas que un dels membres del matrimoni hagués de deixar la feina per fer-se càrrec dels fills i de la casa? Eren elles qui carregaven amb el pes, i ho feien, no sols per un imperatiu extern, sinó perquè havien interioritzat la seua condició, i no concebien que les coses poguessin estar bé d’una altra manera: eren elles el membre de la parella a qui pertocava fer la renúncia. Al capdavall, l’espai connatural a la dona era el domèstic, semblantment a com l’espai que li escau al català, l’únic on el seu ús resulta menys problemàtic, és el de la comunicació intragrupal, el de l’harem delimitat pel grup d’L1 catalana, i encara en el marc estrictament autonòmic (d’aquí l’absència de rubor per pràctiques denigrants com ara demanar als catalanoparlants que intervinguin en castellà classe ─que s’imposin un burka lingüístic─ si hi ha erasmus entre els assistents… a una classe universitària a Catalunya).

En primera instància no era que les hi obliguessin (aquesta era la causa darrera), és que elles sabien com encarregar-se’n, mentre que els homes no se’n sortien («no estan fets per a canviar bolquers», i «a la cuina només fan nosa»), i ho sabien perquè ho duien la sang (era la seua naturalesa femenina que les hi predisposava). Anàlogament, els catalanoparlants es conceben com a bilingües per naturalesa («tenim la sort de ser bilingües», ens agrada de repetir, orgullosos de la nostra disponibilitat espontània). Més encara: mentre els castellanoparlants no saben llengües ni tenen per què saber-les, els catalanoparlants manifestarien una aptitud especial en aquest punt (semblant a la que tindrien les dones en relació amb les tasques relacionades amb les cures), que faria que allò que no és exigible per altres fos per a ells fàcil i esperable.

A més, és que sempre s’havia fet així; sempre se n’havien encarregat elles, de certes coses, i no es podia canviar l’ordre de les coses sense que hi hagués un daltabaix. Intentar-ho eren ganes de cercar problemes: els seus marits no assumirien segons quines funcions de grat, i això convertia certes propostes en provocacions que no calien (i vés que no ho fossin realment, provocacions, perquè… si elles ja tenien la mà trencada en certes coses, que s’ajustaven tan bé a la seu manera de ser…)

No pensaven que les predisposicions es fabriquen i que la naturalesa humana no determina, perquè és pura potencialitat, de manera que quan es defineix d’una manera concreta cal cercar les causes socials i històriques d’aquesta concreció. No pensaven que les raons de la contrapart eren interessos i que el daltabaix previsible era un xantatge. No semblaven adonar-se, en darrer terme, que el privilegiat sempre veu en el qüestionament del seu privilegi una provocació, i insisteix en aquesta perspectiva perquè li serveix per a llançar sobre l’altre una culpa que només és seua. 

Surten aleshores les acusacions de trencar la pau: «Tan bé que estaven les coses com estaven i ara véns a trencar l’harmonia», apareixen llavors els planys per «les famílies que han deixat de parlar-se». S’indigna el discriminador, i s’excusa revestint-se amb la roba esguerrada de la víctima i acusant de ser un “assenyalador” aquell qui ha gosat denunciar la subordinació a què se’l sotmet. Es branden contra qui es defensa acusacions d’intolerància, perquè el privilegi assumit es viu com un dret, i qui el qüestiona apareix a ulls de qui el gaudia com algú que ve ara a limitar la llibertat, una llibertat bastida, tanmateix, sobre una imposició. Qui cerqui alliberar-se serà titllat de tirà, o de (femi)nazi, mentre qui cerqui conservar el predomini es mostrarà com a centrat, liberal, defensor de la cordialitat entre sexes o d’un bilingüismo cordial. Perquè igual que fa un temps no pesava de la mateixa manera sobre tothom la pressió per abandonar la carrera i renunciar a la independència econòmica, no pesa ara de la mateixa manera sobre tots els parlants (vingui la pressió d’homes o dones, perquè es pot ser dona i feminista i, no obstant ─coses de la interseccionalitat─, practicar el castilianspreading) la renúncia a la normalitat lingüística i a tenir una llengua completa.

El mecanisme psicològic ─present en aquests casos─ d’emmirallament del subordinat en la imatge que el dominador es fa del dominat ideal, opera pròpiament en totes les relacions entre desiguals, que són, per això mateix, relacions de poder. No és, per descomptat, l’únic mecanisme que teixeix la xarxa de la dominació duradora, ni segurament és el més important de tots els que s’hi poden identificar, però hi juga un paper important i, com veiem, ens ajuda a comprendre el paral·lelisme que existeix entre certs supremacismes, com ara el lingüístic i el de gènere (aquells contra els quals Maria-Mercè Marçal erigia dues de les seues tres rebel·lies), cosa que, al seu torn, permet fer més entenedor per què els catalanoparlants que rebutgem la nostra subordinació tendim a legitimar la pretensió de fer servir amb normalitat la nostra llengua recorrent a raons sentimentals (la “llengua dels avis”, la “llengua de la terra”, la llengua en què puc dir «t’estimo»…) o a arguments en què és defensada per elevació («una llengua és una forma d’entendre el món», «cal conservar la diversitat cultural»…) i que, per tant, eviten l’enfrontament directe amb el dominador (a qui s’intenta de desarmar acostant-nos-hi per l’esquena: servint-se d’una ètica impersonal), en comptes d’encarar-nos-hi obertament en nom del dret que ens assisteix, de la justícia lingüística que se’ns deu i de la nostra sagrada voluntat d’existir, que no ha de ser justificada. I això quan no s’opta, obertament, per recórrer a la tan valorada seducció («cal fer coses atractives en català», «cal fer del català una llengua atractiva»). Tot plegat un repertori argumental que desplegaria aquelles que en algun moment s’havien anomenat “armes de dona” (de la dona idealitzada per mascle), que naixen de la vivència de la subordinació (una subordinació interioritzada), contra la qual, en revoltar-nos-hi, ens surt fer-ho des de sota, llastrats per una inferioritat assumida ni que sigui a contracor.