Getty_dialectic2-5844ab395f9b5851e57f3cd6

Tots aquests estratagemes i alguns més van ser descrits per Arthur Schopenhauer en un opuscle que seria publicat amb el títol L’art de tenir raó, i que en realitat constituïa l’esbós inacabat d’un tractat de dialèctica, entesa aquesta amb el significat que Aristòtil li donava en diversos dels seus tractats de lògica: l’art de l’erística, és a dir, l’art de discutir i persuadir l’audiència encara que no es tingui la raó (i fins i tot sabent que no es té).

  1. Si en una discussió el contrincant posa un exemple o fa una afirmació aclaridora desafortunada, aquesta s’exagera i amplifica fins a tapar amb ella la resta de coses que ha dit.
  1. Si en una discussió el contrincant fa ús d’un terme mal connotat o que pot ser mal interpretat, es deforma o s’agafa en el seua connotació negativa, atribuint-li aquestes significacions en el discurs de l’interlocutor per tal de desqualificar-lo.
  1. En una discussió es pot mirar d’evitar que el contrincant pugui elaborar una argumentació completa favorable interrompent-lo constantment a propòsit del que acaba de dir o amb qualsevol altra excusa, i abocant-lo, aquesta manera, a expressar-se amb afirmacions separades i, com a molt, juxtaposades.
  1. Si en una discussió hom s’adona que el contrincant no coneix bé una qüestió concreta, pot aprofitar-se aquest desconeixement per a fer afirmacions falses o com a mínim dubtoses en aquell àmbit que et permetin, després de sostenir la teua argumentació, sense perill que l’interlocutor les rebati.
  1. Si no es troba la manera de rebatre les afirmacions de l’adversari, hom pot intentar de fer-li perdre els nervis amb interrupcions o provocacions. D’aquesta manera se li farà difícil de raonar, tendirà a oblidar algunes coses que volia dir i, en definitiva, se soscavarà la coherència del seu discurs. Si es té la sort que el contrincant caigui en el parany fins al punt de contestar aïradament, les recalca que ha perdut els nervis i es fa servir això per a desqualificar-lo i, de passada, desqualificar el que diu. En qualsevol cas és especialment interessant insistir en aquells punts que observem que més irriten l’adversari. En aquesta mena de parany disposar d’una audiència favorable i activa és d’una gran utilitat.

5453400-3x2-340x227

  1. Una variant de l’estratagema anterior és, un cop constatat que l’adversari ha aconseguit construir una argumentació sòlida i es troba a punt de culminar-la amb una conclusió que no podem rebatre, interrompre’l amb consideracions circumstancials per tal de dur-lo cap d’altres punts abans no hagi aconseguit completar la seua argumentació.
  1. Si no es disposa d’un discurs coherent i ben raonat es pot substituir per un enfilall de casos particulars representatius de situacions concretes, convenientment triades perquè, per les seues circumstàncies resulten favorables a les pròpies idees (encara que en realitat no siguin representatives d’allò de què s’està parlant). Els diversos casos es presenten un a un, tot procurant aconseguir, en cada un d’elles, l’aquiescència de l’interlocutor. Tant si s’aconsegueix aquesta darrera del tot com parcialment, s’entendrà que està reconeixent-nos que tenim raó. I si no s’aconsegueix cap aquiescència com a mínim haurem aconseguit que sembli que hem fet una argumentació, quan només haurem fet una enumeració tendenciosa de casos favorables.
  1. Si en la discussió es gira al voltant d’un concepte molt genèric es mira de concretar dotant-lo del significat que ens convé, tot determinant així, a partir d’aquell moment, el sentit de la discussió. Si la qüestió sobre la que es debat és molt genèrica es pot aprofitar per concretar-la amb termes que sapiguem que podrem usar, tot seguit, per a dur-la cap al nostre camp. El mot sovint fa la cosa!
  1. Si no ens en sortim en perquè allò que intentem fer prevaldre resulta clar que no es pot defensar, que no té cap base o que no podem argumentar-ho perquè en realitat tracta sobre una qüestió que no dominem, podem provar d’adduir una nova idea, evident i per tots acceptada, que mantingui una certa relació amb allò que estàvem dient i presentar-la com a deduïda de la nostra argumentació fallida per tal de fer-la versemblant i acceptable.
  1. Si no trobem la manera de defensar la nostra posició podem mirar de mostrar que el nostre interlocutor en algun moment havia mantingut un posicionament dife-rent del que ara sosté. Fent notar aquesta contradicció el posem ala defensiva, evitem haver d’explicar-nos i canviem la direcció de la discussió.

disputatio_news_large

  1. Si en el transcurs d’una discussió caiem en contradicció i se’ns fa notar, podem mirar de deformar el que havíem dit amb anterioritat o el que estem dient ara tot mirant de reparar la contradicció. En general, els termes substantius són polisèmics i molts dels termes complementaris (adjectius i adverbis) són indeterminats.
  1. Si, en el transcurs d’una discussió, hom es troba en la necessitat d’argumentar sobre una qüestió en relació amb la qual no tenim cap resposta favorable als nostres interessos, podem mirar de reconduir el tema en una altra direcció introduint en la discussió termes generals que situïn el debat en un terreny genèric. Aquests termes poden fer la funció que en la carretera fan els giratoris o rotondes.
  1. Si aconseguim que en un moment del debat el nostre adversari ens doni la raó en algun punt, podem aprofitar per tancar ràpidament la discussió tot donant a entendre que amb aquesta concreta en realitat ens està donant la raó a tot el que diem.
  1. Si en el transcurs d’una discussió ens adonem que no tenim raó i que l’hem de donar a l’interlocutor, podem escudar-nos en principis superiors o en consideracions generals que justificarien el nostre posicionament malgrat que l’adversari pugui tenir raó en aquell punt.
  1. Quan, en el transcurs d’una discussió, no se sap com contraargumentar, hom pot mirar de traslladar les afirmacions de l’adversari fora de context o deduir a partir d’elles conseqüències inacceptables que, en realitat, no se’n deriven. D’aquesta manera podem fer veure que el nostre interlocutor no té raó en allò que diu encara que, pròpiament, no ens hi haurem referit; només ho semblarà.
  1. Si no podem desacreditar tot el que diu el contrincant cal que ens centrem en allò que pugui haver d’insostenible en el que afirma i, recolzant-nos en aquests casos concrets —i potser fins i tot excepcionals— desacreditar tot allò que diu.
  1. Hom pot distorsionar una idea o afirmació del contrincant per tal de girar-la en contra seu quan, més endavant la torni a utilitzar («Ara estaríeu fent justament allò que critiqueu tant!»)
  1. Quan no se sap què respondre a l’argumentació del contrari, o quan no es vol entrar en una veritable discussió perquè no es confia en la pròpia capacitat d’argumentar, es pot eludir el debat desqualificant el discurs mitjançant la seua valoració com a compatible o propi d’una ideologia desprestigiada després de descontextualitzar-lo o utilitzant el recurs d’apuntar analogies purament circumstancials i del tot inexactes amb els fets comunament rebutjats o les paraules de personatges denostats.
  1. Una altra manera d’eludir el debat és contraposar a les paraules de l’interlocutor tòpics insulsos que sovint apareixen com a afirmacions de la saviesa popular («l’important és ser bona persona»,« hi ha de tot a tot arreu», «cada ho veu d’una manera»…)
  1. Quan no es tenen bons arguments sempre es pot recórrer a les grans paraules buides de significació concreta, a citacions i exemples pomposos trets de context, a idees carregades d’emocions. Si a més es disposa d’un públic favorable que recolzi el que es diu amb la seua aprovació, fins i tot pot semblar que s’ha dit alguna cosa valuosa.
  1. Si en el transcurs d’una discussió l’adversari es veu obligat a corregir alguna cosa que ha dit, cal aferrar-se a aquest gest i emprar-lo per a desacreditar tot el seu discurs. Generalment, i per molt que es digui que «rectificar és de savis»,  les audiències interpreten una rectificació com una derrota.

arthur_schopenhauer_291799