Tots aquests estratagemes i alguns més van ser descrits per Arthur Schopenhauer en un opuscle que seria publicat amb el títol L’art de tenir raó, i que en realitat constituïa l’esbós inacabat d’un tractat de dialèctica, entesa amb el significat que Aristòtil hi donava en diversos dels seus tractats de lògica: l’art de l’erística és a dir, l’art de discutir i persuadir l’audiència encara que no es tingui raó (o fins i tot sabent que no se’n té).

VINT-I-UN ESTRATAGEMES

DISSET ESTRATAGEMES ERÍSTICS PER A REEIXIR  EN UNA DISCUSSIÓ ENCARA QUE NO ES TINGUI RAÓ

Tots aquests estratagemes i alguns més van ser descrits per Arthur Schopenhauer en un opuscle que seria publicat amb el títol L’art de tenir raó, i que en realitat constituïa l’esbós inacabat d’un tractat de dialèctica, entesa amb el significat que Aristòtil hi donava en diversos dels seus tractats de lògica: l’art de l’erística és a dir, l’art de discutir i persuadir l’audiència encara que no es tingui raó (o fins i tot sabent que no se’n té).

VINT-I-UN ESTRATAGEMES

  • Si en una discussió el contrincant posa un exemple o fa una afirmació aclaridora desafortunada, aquesta s’exagera i amplifica fins a tapar amb ella la resta de coses que ha dit.
  • Si en una discussió el contrincant fa ús d’un terme mal connotat o que pot ser mal interpretat, es deforma o s’agafa en la seua connotació negativa per tal de desqualificar allò que ha dit.
  • Hom pot distorsionar una idea o afirmació del contrincant per tal de girar-la en contra seu.
  • Si no podem desacreditar tot el que diu el contrincant cal que ens centrem en allò que pugui haver d’insostenible en el que afirma i, recolzant-nos en aquests casos concrets, desacreditar tot allò que diu.
  • Quan no se sap què respondre a l’argumentació del contrari, o quan no es vol entrar en una veritable discussió perquè no es confia en la pròpia capacitat d’argumentar, es pot eludir el debat desqualificant el discurs valorant-lo com a compatible o propi d’una ideologia desprestigiada mitjançant el recurs d’apuntar analogies purament circumstancials.
  • En una discussió es pot mirar d’evitar que el contrincant pugui elaborar una argumentació completa favorable interrompent-lo constantment a propòsit del que acaba de dir o amb qualsevol altra excusa, i abocant-lo, aquesta manera, a expressar-se amb afirmacions separades o, com a molt, juxtaposades.
  • Anàlogament, si no es troba la manera de rebatre les afirmacions de l’adversari, hompot intentar de fer-li perdre els nervis amb interrupcions o provocacions. D’aquesta manera se li farà difícil de raonar, tendirà a oblidar algunes coses que volia dir i, en definitiva, se soscavarà la coherència del seu discurs. Si es té la sort que el contrincant caigui en el parany fins al punt de contestar aïradament, es recalca que ha perdut els nervis i es fa servir això per a desqualificar-lo i, de passada, desqualificar el que diu. Serà especialment interessant insistir en aquells punts que observem que més irriten l’adversari.
  • Una variació de l’estratagema anterior és, un cop constatat que l’adversari ha aconseguit construir una argumentació sòlida i es troba a punt de culminar-la amb una conclusió que no podem rebatre, interrompre’l amb consideracions circumstancials per tal de dur-lo cap d’altres punts abans no hagi aconseguit completar la seua argumentació.
  • Si en una discussió hom s’adona que el contrincant no coneix bé una qüestió concreta, pot aprofitar-se aquest desconeixement per a fer afirmacions falses o com a mínim dubtoses que ens permetin, tot seguit, sostenir la  nostra argumentació. En aquesta mena de parany disposar d’una audiència favorable i activa és d’un gran utilitat.
  • Si no es disposa d’un discurs coherent i ben raonat es pot substituir per un enfilall d’anècdotes que tinguin certa relació amb el tema de què s’està parlant i que resultin favorables a les nostres tesis. Aquestes anècdotes es presenten una a una, tot procurant aconseguir, per a cada un d’elles, l’aprovació de l’interlocutor. Tant si s’aconsegueix aquesta darrera del tot com parcialment, s’entendrà que està reconeixent-nos que tenim raó. I si no s’aconsegueix, com a mínim haurem aconseguit que sembli que hem fet una argumentació, quan en realitat només haurem fet una enumeració d’històries que ens afavoreixen.
  • Si en la discussió es gira al voltant d’un concepte molt genèric, es mira de concretar dotant-lo del significat que a nosaltres ens interessi. Així podrem ressituar la discussió en un camp que ens convingui.
  • Si no trobem la manera de defensar la nostra posició podem mirar de mostrar que el nostre interlocutor en algun moment havia mantingut un posicionament diferent del que ara sosté. Fent notar aquesta contradicció el desqualifiquen i el posem a la defensiva, evitem haver d’explicar-nos i canviem la direcció de la discussió. Per contra, si en el transcurs d’una discussió caiem en contradicció i se’ns fa notar, podem mirar de deformar el que havíem dit amb anterioritat o el que estem dient ara tot mirant de reparar la contradicció.
  • Si, en el transcurs d’una discussió, hom es troba en la necessitat d’argumentar sobre una qüestió en relació amb la qual no tenim cap resposta favorable als nostres interessos, podem mirar de reconduir el tema en una altra direcció introduint en la discussió termes generals que poden fer la funció que en la carretera fan els giratoris o rotondes.
  • Si aconseguim que en un moment del debat el nostre adversari ens doni la raó en algun punt, podem aprofitar per tancar ràpidament la discussió tot donant a entendre que amb aquesta acceptació concreta en realitat ens està donant la raó a tot el que diem.
  • Si en el transcurs d’una discussió l’adversari es veu obligat a corregir alguna cosa que ha dit, cal aferrar-se a aquest gest i emprar-lo per a desacreditar tot el seu discurs. Generalment, i per molt que es digui que «rectificar és de savis», les audiències interpreten una rectificació com una derrota.
  • Quan no es tenen bons arguments sempre es pot recórrer a les grans paraules buides de significació concreta, a citacions i exemples pomposos trets de context, a idees carregades d’emocions. Si a més es disposa d’un públic favorable que recolzi el que es diu amb la seua aprovació, fins i tot pot semblar que s’ha dit alguna cosa valuosa.
  • Una altra manera d’eludir el debat és contraposar a les paraules de l’interlocutor tòpics insulsos que sovint apareixen com a afirmacions de la saviesa popular («l’important és ser bona persona»,« hi ha de tot a tot arreu», «cada u veu d’una manera»…)