GUIA DE LECTURA
Descartes comença aquesta “Segona part” del Discurs del mètode fent referència a l’episodi de l’estufa (del 10 de novembre de 1619)[1] i exposa la seua idea que les obres dutes a terme per una única persona,[2] des del començament fins al final, tenen més perfecció que aquelles altres a les quals ha contribuït més d’un artífex. En dir això, Descartes té en ment la seua concepció la “ciència racional” única, la base de la qual seria la filosofia, és a dir, la fonamentació metafísica del coneixement, que ell s’havia proposat elaborar i que es contraposaria a la dispersió de treballs científics -no assentats en cap metafísica- i a la munió de tesis filosòfiques contraposa-des que observava en el seu temps. Així mateix, allò que és cert per al coneixement teòric no ho és menys per al coneixement pràctic, per la qual cosa serà necessari elaborar una moral plenament racional que, partint de primers principis segurs, ens permeti arribar a màximes de conducta de validesa indiscutible (a diferència, per tant, del que s’esdevé amb la moral que es construeix, sobre la marxa, a partir del que ens indiquen les nostres tendències naturals i els consells –sovint contraposats al que aquelles assenyalen- dels qui ens eduquen).
Tot seguit, i referint-se encara a la seua idea de la més gran perfecció del coneixement elaborat, progressivament, des de la base fins a les qüestions més concretes, seguint un únic mètode i a partir de l’esforç d’un mateix artífex, Descartes ens aclareix que, pel que fa a la legislació i l’ordenament polític (qüestions, aquestes, de l’àmbit pràctic i, per tant, no del teòric) ell és partidari de la reforma, i no dels canvis radicals,[3] però que, per contra, pel que fa als continguts teòrics(a la ciència i la filosofia)veu més assenyat no acceptar res que no estigués sòlidament assentat en la raó (encara que, un cop realitzada aquesta tasca d’assentament racional, les tesis a les quals s’hagués arribat fossin les mateixes que ja s’ensenyaven abans, si bé, fins aleshores, sense justifi-cació satisfactòria).
En tot cas, ell no es proposa, de cap manera, idear reformes en l’àmbit dels afers públics. El seu únic propòsit, confessa, és la reforma dels seus pensaments, que ha intentar fer descansar sobre fonaments més ferms. Descartes per tant, se centra en l’àmbit estrictament teòric i, aquí, es mostra humil perquè, segons afirma, no pretén que allò que ha aconseguit sigui realment cert sinó, merament, un esforç honest de replantejament sobre base racional que ha ell l’ha satisfet, però que podria estar errat.[4] Es disposa, per tant, a presentar el seu treball, dins del qual no trobarem tesis teològiques(ja que la teologia és una matèria de naturalesa més elevada que la de les seues investigacions, i només apta per a aquells als quals Déu ha “repartit dons”), però que, no obstant, es pot considerar prou agosarat, perquè la revisió de les nostres creences a la llum de la raó és una tasca a la qual molts no arribaran, ja sigui per precipitació[5] (com succeiria a aquells que duguessin a terme aquesta feina deixant-se portar per la seguretat en la seua habilitat personal, de manera que procedissin desordenadament i sense prou garanties), ja sigui perquè, per modèstia o prudència, no es veuen capaços d’emprendre-la, de manera que es conformen amb les opinions heretades.
Ell mateix hagués estat d’aquests darrers de no haver estat perquè va conèixer, a partir de la seua formació de la pluralitat d’opinions existents entre els filòsofs. Això, i la comprovació que cada home entén les coses d’una manera determinada, i creu valuoses i vertaderes certes opinions, en funció del seu context cultural,[6] va menar-lo a no donar cap de les opinions existents com a bona i a preguntar-se què és el que realment era veritat, a l’hora de determinar la qual res no val el nombre de persones que defensen aquest o aquell altre parer, ja que la veritat no es troba en funció de cap consens (és més, i d’acord amb que ja havia expressat en el començament d’aquesta “segona part”, és més versemblant que un sol home, procedint ordenadament, assoleixi un coneixement vertader que pas que ho faci una pluralitat de persones).
Descartes exposa que, en les investigacions que van seguir aquesta decisió, va mirar de caminar amb pas segur, per a la qual cosa va imposar-se, en primer lloc la recerca d’un mètode adequat per a assolir el coneixement de què el seu esperit fos capaç. En aquest esforç va girar-se cap als ensenyaments que creia que li podien aportar la lògica i el mètode dels matemàtics (en geometria i aritmètica). Ara bé, en el primer cas (cal tenir en compte que la lògica del seu temps, la que ell coneixia, és limitava a la lògica –deductiva- aristotèlica,[7] que se centrava a fer una classificació dels sil·logismes –és a dir, arguments deductius amb dues premisses i una conclusió- en grups diferents, en funció de quina relació s’establia, en cadascun d’ells, entre el subjecte i el predicat de les diverses proposicions en ells implicades –premisses i conclusió),[8] si bé observava una descripció precisa de les formes de raonament, no inferia un procediment per a avançar en el coneixement de tesis noves, és més, no veia tampoc –i aquesta precisió la faria també Francis Bacon- que la lògica (aristotèlica) li garantís ni tan sols la veritat de les tesis actualment existents.[9] D’altra banda, pel que feia al mètode emprat pels matemàtics, no veia com podia extrapolar-lo més enllà de les qüestions tractades en geometria i àlgebra,[10] i a més a més considerava que, en el cas de la geometria,[11] el mètode emprat depenia exces-sivament de les figures representades, la qual cosa el feia inadequat per al pensament abstracte, mentre que, pel que respecta al mètode algebraic,[12] el valorava massa com-plicat i, fins i tot, confús, per la qual cosa entenia que calia cercar una manera millor (més simple i clara) de raonar. Es feia necessari, per tant, trobar un mètode que reunís les virtuts de la lògica i de la metodologia mate-màtica, però que, al mateix temps, superés les seues limi-tacions i deficiències. Aquest mètode, per raons de clare-dat, hauia de constar de pocs preceptes. D’aquesta manera, Descartes passa a enunciar les quatre regles del seu famós mètode (en el qual es posa de manifest el valor que donava al coneixement matemàtic): la regla de l’evidència (expli-citant aquí les dues condicions d’aquesta: la claredat i la distinció), la de l’anàlisi, la de la síntesi (on es recalca la importància de procedir ordenadament),[13] i la de l’enumeració (que implica recompte de les idees simples punt de partida i revisió de les deduccions efectuades en el procés de síntesi). Procedint segons aquest mètode podrem, progressivament, arribar a conèixer totes les coses.
Afirma tot seguit Descartes que, un cop definit el mètode, va començar a practicar-lo i a acostumar-se a ell apli-cant-lo a l’estudi de els matemàtiques (única disciplina en la qual veia que ja existien raons certes i evidents), que defineix, de manera general, com una ciència que considera únicament proporcions. Aquí, explica que va desenvolupar els seus treballs partint sempre de les idees i proposicions més simples i fàcils de conèixer, avançant aleshores cap a pensaments més complexos (és a dir, els teoremes matemàtics). En uns casos va recolzar-se en l’ús de representacions geomètriques (això succeïa quan se centrava en l’estudi d’un aspecte en concret),[14] mentre que, en altres ocasions, va servir-se del simbolisme algebraic (en els casos en els quals considerava diversos aspectes al mateix temps, per tal de deduir alguna relació existent entre ells), ara bé, queda clar que, en tot moment, el mètode subjacent a aquestes investigacions era el que havia explicat una mica més amunt, el qual li va facilitar tant el raonament que, en segons diu, “dos o tres mesos”, va aconseguir avançar fins a resoldre qüestions que, abans, li havien semblat molt difícils i, és més, li va semblar haver començat a distingir quin era el camí a seguir per tal de resoldre les que encara ignorava. El mèrit d’aquestes fites, però, aclareix Descartes, no és d’ell, sinó del mètode seguit, en virtut del qual, qualsevol home (recordem que la facultat racional és, tal com apuntava Descartes al començament del Discurs del mètode, idèntica en tothom) pot arribar a conèixer tot allò que es pot saber en les diverses qüestions que abordi.
D’acord amb aquesta experiència, va decidir-se a iniciar un estudi sistemàtic i a començar a avançar en l’elaboració d’una ciència universal procedint ordenada-ment i, per tant, començant per la filosofia[15] (que aquí hem d’entendre com a metafísica, és a dir com la matèria fonamental en base a la qual assentar el contingut i la veracitat de les nocions i lleis fonamentals de la física i, a partir d’aquestes, de la resta de les ciències), on, en l’actualitat, no trobava res de cert. De totes maneres, precisa, no emprendria aquesta tasca fins que no hagués arribat a una edat més madura[16] (explica que quan va arri-bar a aquesta conclusió tenia 23 anys).[17] Fins aleshores procuraria apartar de si els prejudicis que havien arrelat en ell (i així conjurar el perill de prevenció), s’esforçaria a practicar el mètode (i, així, a evitar el perill de precipitació) i, en definitiva, a adquirir experiències que li proporcionessin material d’estudi.
COMENTARI DETALLAT -EN PRIMERA PERSONA- DELS PARÀGRAFS 12 (SEGONA PART), 13 I 14:
Ara bé, no va ser la meua intenció dedicar-me a un estudi exhaustiu de les matemàtiques, sinó que, veient que, tot i subdividir-se en dues disciplines diferents (aritmètica i geometria), tota la matemàtica, considerada en conjunt, no consisteix en res més que en l’estudi de relacions entre aspectes o magnituds diferents (nombres, tipus de càlculs i d’algorismes, elements geomètrics i nocions com superfície perímetre o volum), era possible que em dediqués tan sols a l’estudi dels aspectes essencials presents en qualsevol proporció matemàtica, observant-los en aquells casos en els quals aquesta observació fos més fàcil, i tenint present en tot moment, que tals aspectes no són propis d’aquells casos estudiats, sinó que es troben a tot arreu.
A continuació, vaig adonar-me’n que, per a arribar a un coneixement precís d’aquells aspectes essencials presents en tos el teoremes matemàtics (els quals, com hem dit, no són altra cosa que l’expressió de proporcions existents entre els conceptes i elements contemplats en aquests teoremes), allò més pràctic era partir de la comparació de línies en l’espai, ja que l’estudi de els proporcions existents entre elles o entre aspectes concrets d’elles se’m faria prou fàcils, per ser les línies objectes simples i fàcils d’imaginar. De manera que, en procedir així, vaig centrar-me en l’estudi de la geometria Ara bé, quan pretenia, no ja descobrir i estudiar proporcions geomètriques en conjunt, sinó un grup d’elles al mateix temps (tot comprovant en quina mesura la proporció entre dos elements canvia quan canvia l’existent entre uns altres dos elements), vaig veure que l’estudi es complicava molt i que, llavors, l’única cosa que podia ajudar-me a fer l’estudi més clar i senzill era prescindir de la representació de les línies i centrar-me a expressar la relació existent entre les diverses proporcionalitats tingudes en compte utilitzat nombres, és a dir, descrivint equacions o algorismes el més simples i clars possibles. D’aquesta manera vaig aprendre a utilitzar allò millor i més pràctic que m’oferia la geometria i allò millor i més pràctic que m’oferia l’aritmètica, alhora que la primera m’ajudava a millorar la segona i a l’inrevés.”
Descartes ens està descrivint la manera com va fonamentar la geometria analítica (que representa formes en un espai descrit per eixos d’abscisses i d’ordenades i les descriu en funcions matemàtiques integrades per variables que representen valors numèrics).
Actuant d’aquesta manera vaig descobrir que m’havia dotat d’un mètode que em facilitava entendre amb facilitat tot allò que abans semblava molt difícil, i que, alhora, em possibilitava avançar progressivament per les matèries estudiades i endinsar-me en elles, tot partint d’allò més simple i avançant cap allò més difícil. Tant era així que vaig arribar a veure que, malgrat en l’actualitat hi hagués encara moltes coses que ignorés en aquestes matèries, només era qüestió de temps conèixer-les totes, i això no perquè jo fos especialment savi, sinó perquè, havent descobert el mètode adequat per avançar en matemàtiques, disposava de la clau que em permetria obrir les portes de tots els misteris que ocultaven (de manera anàloga a com un nen, quan aprèn a fer una suma, ja es troba capacitat per resoldre’n qualsevol, i és que saber sumar no consisteix en cap altra cosa que en conèixer el mètode a seguir per resoldre qualsevol algorisme d’aquest tipus).
Ara bé, allò que més content em feia era constatar que aquest mètode em garantia la correcció en el raonament, que, a mesura que me’n servia, em permetia entendre amb una gran claredat i que, per no ser un mètode exclusivament matemàtic sinó que, en la seua formulació més bàsica constituïa, en realitat, un mètode general pera dirigir la raó, veia que podria aplicar-lo a qualsevol àmbit del saber i a qualsevol problema. Val a dir, però, que, en haver valorat això, no em vaig llançar a l’estudi de les diverses ciències, sinó que vaig mirar d’actuar ordenadament, començant per l’estudi d’aquella disciplina que, per la seua naturalesa ens proporciona els principis de tota ciència i de tot saber: la filosofia, la qual, d’altra banda, contenia, en aquell moment, tan sols idees i principis insegurs i dubitables. No obstant, com que sabia que no havia d’actuar precipitadament ni deixar-me portar per prejudicis, vaig creure que allò més indicat era, ja que quan aquests pensament m’ocupaven jo era encara molt jove i inexpert, començar per exercitar-me en l’ús del mètode, incrementar la meua experiència i desfer-me de tots els prejudicis que encara tenia i dels errors dels quals encara no era conscient..
[1] Com ell mateix ens assenyala, es trobava en aquell moment a Alemanya, amb motiu de ”unes guerres que encara no havien finalitzat”. Descartes es refereix a la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648), que va enfrontar els estats alemanys protestants (i llurs aliats) amb els catòlics (fonamentalment, els estat governats pels Habsburg, i llurs aliats). Després d’haver estat en l’exèrcit protestant holandès de Maurici de Nassau, Descartes havia assistit a la coronació de l’emperador (del Sacre Imperi Romanogermànic) Ferran II (catòlic) i, tot seguit, s’allistà a l’exèrcit (també catòlic) del duc de Baviera, Maximilià, que es trobava en lluita contra els exèrcits del estats alemanys protestants (agrupats en l’anomenada Lliga Evangèlica, al capdavant de la qual es trobava Frederic V del Palatinat, que també seria nomenat rei de Bohèmia pels txecs).
[2] Descartes, aquí, recorre a l’exemple que proporcionarien aquells estats grecs, les constitucions dels quals havien estat redactades per un sol legislador, a qui se li havia assignat la missió d’ordenar l’estat. Concretament, Descartes, fa referència ales lleis d’Esparta, obra, segons la tradició del legislador Licurg.
[3] Aquesta idea seria, de fet, coherent amb la de la necessitat de dotar-nos d’una “moral provisional” prèvia a l’elaboració d’una moral racional definitiva, i això pel motiu que, si bé podem “suspendre el judici” (actitud que rep el nom grec d’epokhé) en les qüestions teòriques, no ens és possible, per contra, no prendre decisions en l’àmbit pràctic (perquè és implantejable que restem sense actuar i, en actuar, sempre caldrà fer-ho en el sentit que haguéssim decidit). Anàlogament, pel que fa a l’àmbit de la política i l’estat, resulta desaconsellable enderrocar allò existent sense tenir, ja disponible, una nou edifici jurídic amb el qual substituir l’anterior, eliminat. Caldrà, per tant, disposar sempre de lleis, ni que sigui provisionalment, i procedir, per tant, en progressives reformes parcials.
Descartes afegeix també, que és del parer que les lleis i les organitzacions estatals que fa temps que existeixen tendeixen a ser acceptables pel fet que, en el transcurs dels anys, s’han anat polint i fent, així, cada cop més perfectes i escaients al seu fi.
[4] Ens trobem aquí amb la coneguda prudència cartesiana, que pel seu aspecte de fingiment, ha dut a conèixer aquest autor com el “filòsof de la màscara”.
[5] La precipitació, juntament amb la prevenció (és a dir, amb els prejudicis), són les dues causes fonamentals de mal ús de la raó, especificarà Descartes.
[6] Aquesta constatació va dur a Michel de Montaigne al dubte escèptic, mentre que, per contra, van suscitar en Descartes el desig d’una recerca del vertader coneixement, sobre bases segures.
[7] Exposada per Aristòtil en el seus sis llibres de lògica, agrupats en l’anomenat Organum Aristotelicum. Aquesta lògica, que, més endavant, seria ampliada pels estoics, ens permet mostrar la relació necessària que s’estableix entre unes premisses i la conclusió que es desprendria d’elles, però no resulta apta pera establir la veracitat de els premisses (i, per tant, de la conclusió que se’n derivaria).
La veritat de les premisses del raonament (és a dir, de les afirmacions punt de partida) dependrà de la correcció de determinades observacions realitzades i del procés d’inferència inductiva dut a terme en base a elles, o de la correcció d’un raonament deductiu anterior, la veritat de les premisses del qual, al seu torn, dependran d’una altra deducció prèvia o d’una nova inferència inductiva. En conse-qüència, el valor de veritat de les conclusions de tota deducció acaba descansant, en darrer terme, en alguna cosa que no és aquesta deducció: o bé en una inferència inductiva inicial (els empiristes afirmen que aquest és sempre el cas) o bé en una afirmació considerada, per la seua evidència, absolutament necessària, de manera que la seua justificació seria del tot supèrflua (els racionalistes afirmarien que això és el que en darrer terme succeeix en tots els casos).
La lògica aristotèlica se’ns mostra, per tant, apta per a exposar les conseqüències d’unes premisses que ella mateixa, en darrer terme, no pot arribar a justificar.
[8] Així per exemple, en el sil·logisme:
Tots el cretencs (A) són grecs (B)
Minos (C) és cretenc (A)_
Minos (C) és grec (B)
La combinació que es dóna entre els subjecte i el predicat de les proposicions implicades és la següent:
A——-B
C——-A
C——-B
Aquesta combinació correspondria al que, en lògica aristotèlica, s’anomenava, primera figura del sil·logisme, havent-hi cara tres figures més:
B——-A A——B B——A
C——-A A——C A——C
C——-B C——B C——B
[9] Descartes fa referència explícita també a l’anomenada Ars Magna, de Ramon Llull (1235-1315), consistent, essencialment, en un sofisticat sistema de combinació de conceptes (de més amplis a més concrets) en base a esquemes (en forma d’arbres o figures geomètriques), amb els quals s’estructurava el saber, de tal manera que algú entrenat a fer servir aquests esquemes podia intervenir en una discussió a propòsit d’alguna temàtica amb possibilitats de sortir-ne guanyador encara que tingués un coneixement limitat d’allò que estava defensant. Llull va idear aquest sistema amb la intenció que servís d’instrument de discussió a predicadors cristians que havien de ser enviats a terres sarraïnes per disputar amb els savis musulmans i mirar de convèncer-los de les veritats cristianes. L’Ars Magna lul·liana constituïa, per tant, una art lògica, combinatòria de conceptes i organitzadora dels coneixements, que cridaria l’atenció de molts pensadors els segles posteriors i que inspiraria al filòsof racionalista i matemàtic, Leibniz (1646-1716) la idea d’una organització lògica dels coneixements que aportés claredat a l’edifici del saber.
[10] Part de la matemàtica que tracta de la quantitat en general, valent-se, per a representar-la, de lletres i altres símbols.
[11] Descartes tenia present aquí l’anàlisi geomètrica d’autors de l’antiguitat com Èuclides, però, sobretot, Arquímedes (287-212 aC) i Apol·loni de Pèrgam (262-180 aC), aquest darrer famós per la descripció que féu de les seccions còniques (talls transversals d’inclinació diversa efectuats sobre un con, dels quals resultaven tres figures planes diferents: hipèrbola, el·lipsi i paràbola). Aquest autor va ser també el primer en parlar de l’excentricitat de les òrbites deferents dels cossos celests que girarien al voltant de la Terra i de l’existència d’epicicles (astronomia precopernicana).
[12] En aquest cas, Descartes pensava fonamentalment, en la feixuga àlgebra exposada per Clavius (1538-1612) a Els treballs matemàtics. Descartes va ser un dels primers a simplificar la manera de representar els nombres que tenia aquest matemàtic, i així per exemple, és a Descartes a qui devem la manera moderna de representar les potències.
[13] Pel que fa a l’ordre, val a dir que haurem de distingir entre l’ordre de descobriment i l’ordre natural, sent el primer l’ordre en el qual coneixement les coses i els segon l’ordre que, en la realitat es dóna entre elles. Així, com sabem, en la seua reflexió, Descartes coneix primer l’existència de la substància pensant i, en base a ella (concretament, en base a les idees de ”infinit” i “perfecció” que conté), arriba a la demostració de l’existència de Déu (la substància infinita), ara bé, aquest ordre observat en la reflexió i, per tant, en el descobriment, no és el que es dóna en la realitat, ja que, en aquesta, la substància infinita és prèvia la res cogitans i causa d’ella i dels seus continguts innats (Descartes es refereix a l’existència d’un ordre de descobriment diferent de l’ordre natural quan afirma que caldrà suposar “un ordre entre aquells [pensaments] que no es precedeixen els uns als altres de manera natural.”)
[14] Aquí s’entén que s’està referint a les proporcions existents entre les parts d’una figura geomètrica. L’ús de la representació gràfica ja havia estat valorada per Plató en les seues observacions sobre el fet que els matemàtics s’ajudaven, per a les seues investigacions, d’idees matemàtiques (noetà inferiors) múltiples (així, per exemple, en contrast amb l’existència d’una única idea –arquetip- de circularitat, els cercles –figura geomètrica ideal en la qual s’exemplificaria la idea arquetípica de “circularitat”-, que el matemàtic podia tenir en ment en un mateix moment, eren múltiples) i representables.
[15] Fent-ho així procediria per ordre, tal com s’estableix en el tercer precepte del mètode: “anar per ordre, començant per allò més bàsic i primer i avançant cap allò que pressuposa aquest.”
[16] La idea que l’estudi de la filosofia exigeix una prèvia maduració psicològica de l’individu és antiga. La trobem ja en Plató, que ajornava l’estudi de la dialèctica fins a l’edat de 30 anys (aproximadament). Anàlogament, la universitat medieval no atorgava el títol de doctor a ningú menor de 35 anys (l’única excepció a aquesta regla fou el cas de Tomàs d’Aquino).
[17] Seria, per tant, cap a l’any 1620.
FILOSOFIA I VIDA 