GUIA DE LECTURA

Primera màxima: “Obeir les lleis i els costums del meu país, mantenint constantment la religió en la qual Déu m’ha fet la gràcia de ser instruït des de la infantesa, i governar-me en la resta de coses per les opinions més moderades i les més allunyades de l’excés que a la pràctica foren correntment acceptades pels més sensats d’entre aquells amb els quals hauria de conviure.”

Raons que addueix Descartes per a justificar aquesta màxima:

Ja que havia decidit posar en dubte les pròpies creences (i tenint en compte que continuaria sent-li necessari prendre decisions respecte a la seua conducta), semblava el més indicat adoptar els punts de vista de les persones sensates (enraonades), i concretament, de les persones més sensates de l’entorn en el qual vivia (ja que el parer de les persones assenyades d’altres indrets no serà menys sensat que el de les d’aquí, però, no obstant, i a conseqüència de la diferència de costums, poden resultar molt estranyes). D’altra banda, a l’hora de seguir l’exemple dels més assenyats, caldrà fixar-se més en el que fan que no en el que diuen o aconsellen, ja que la degradació moral del nostre entorn fa que aquestes persones sovint no parlin amb llibertat i obertament, i amaguin el que pensen.

D’entre les conductes, actituds i opinions observades i sentides cal triar les més moderades, és a dir, aquelles que representen el terme mitjà d’aquelles pel fet que, no tenint encara cap seguretat sobre el que és correcte i el que no ho és, resulta més adequat no comprometre’s amb una línia de conducta concreta (d’altra banda, el terme mitjà ens assegura que no caurem en l’excés, el qual sol ser sempre desaconsellable).

En coherència amb l’acabat de dir, una de les accions que calia evitar d’una manera especial era la de comprometre’s de manera fefaent i vinculant (a través d’un contracte, comprometent la pròpia paraula o efectuant un vot religiós) amb una determinada manera d’actuar (ja que, de fer-ho, estaria entrant en contradicció amb el caràcter, provisional i perfeccionable, de la meua conducta actual, sotmesa a revisió). Es comet una falta contra la raó (contra el bon sentit) quan es prenen com a definitives les decisions que només considerem provisionals.

Aquesta màxima primera advoca pel “conformisme social” (incloent aquí el respecte la religió hegemònica en l’entorn en el qual es viu, la seua forma de govern, les seues institucions i les seues tradicions). En adoptar aquest actitud davant del fet que encara no disposa d’una moral segura, assentada en l’ús de la raó,[1] Descartes coincideix amb la manera de procedir de Protàgores (l’escepticisme politicomoral i religiós del qual l’aboca al conservadorisme) i de Montaigne (qui afirmarà en els seus Assaigs: “Ja que no sóc capaç d’elegir [perquè no tinc criteris segurs per a una elecció correcta], prenc l’elecció de l’altre i em poso en el lloc on Déu m’ha col·locat”).

Segona màxima: “Ser tan ferm i resolt com poguera en les meues accions i, una vegada m’hi haguera decidit, seguir amb tota constància les opinions [que haguera fet meues] més dubtoses com si foren molt segures.”

Raons que addueix Descartes per a justificar aquesta màxima:

Malgrat no tenir veritable seguretat en la l’encert de la decisió presa, resulta impossible suspendre el judici (deixar de prendre decisions) pel que fa a la nostra conducta i a les accions a fer en la nostra vida diària. Per aquest motiu, ens veurem obligats a prendre decisions al voltant de les quals planarà el dubte. Ara bé, resultarà més assenyat seguir amb fermesa, decisió i perseverança la decisió que s’hagi pres (malgrat els dubtes raonables que puguin acompanyar-la) que no mantenir una actitud voluble i inconstant, ja que, si no som conseqüents, la indecisió farà que no siguem nosaltres els qui controlem els nostres actes sinó que siguin les circumstàncies les que ho facin i ens portin allà on vulguin, i és de preveure que, si passa això, les conseqüències dels nostres actes ens siguin menys favorables que no si haguéssim actuat en tot moment d’acord amb el nostre propi càlcul i previsió.

Sigui com sigui, cal tenir en compte que allò que ens ha de dur a prendre una decisió pràctica ha de ser sempre la raó, i és que, si no és el bon sentit (la raó) allò que ens ha dut a decidir-nos, no hem estats nosaltres realment els qui ens hem decantat per una conducta o altra, sinó allò que són les circumstàncies i allò que ens ocorre el que ens haurà dut a inclinar-nos en un sentit determinat.

D’altra banda, si actuem d’acord amb la raó, encara que la decisió presa es manifesti posteriorment desencertada, no tindrem motius per a penedir-nos, ja que l’haurem presa de manera correcta, en funció dels elements de judici dels quals disposàvem en el moment de decidir-nos. Els qui, per contra, actuen amb pusil·lanimitat i, per tant, sense usar la raó, tenen motius per caure en el remordiment.

Mentre, pel que fa al coneixement teòric, considerem inacceptable tot allò que no sigui completament segur i evident, allò merament probable i versemblant serà suficient per a la raó en el seu us pràctic (almenys mentre no disposem d’una moral definitiva i ens haguem de conformar amb una moral merament provisional).

Aquesta segona màxima sembla entrar en contradicció amb la primera, ja que, mentre en aquella Descartes afirma que és desencertat comprometre’s amb una determinada forma de fer, aquí estableix la necessitat de perseverar en les decisions preses. La contradicció, però, és només aparent, ja que, mentre en la primera màxima el que se’ns desaconsella és la subscripció de compromisos vinculants amb altres (que ens obliguin a actuar en un sentit determinat encara que ens adonem de l’error de fer-ho així),[2] ara el compromís que s’exigeix és únicament amb la nostra raó (que podrà prendre decisions successives en sentits diferents, sempre, però, en funció dels elements de judici disponibles, i mai en funció d’altra mena de consideracions).

Tercera màxima: “Procurar dominar-me a mi mateix més prompte que a la fortuna, i canviar els meus desitjos més aviat que l’ordre del món; i en general, acostumar-me a creure que no hi ha res que estigui enterament a la nostra disposició, tan sols els nostres pensaments.”

Raons que addueix Descartes per a justificar aquesta màxima:

Si reconec que hi ha coses sobre les quals no tinc cap domini o, si en tinc algun, aquest no és total, no tindré motius per a recriminar-me res si no assoleixo alguna d’aquestes coses si realment he fet tot el que es trobava a les meues mans per aconseguir-la.

Així mateix, si reconec que hi ha coses que queden, totalment o parcialment, fora del meu control, i m’acostumo a no desitjar-les (és a dir, si domino els meus pensaments i aprenc a no voler allò que no depèn únicament de mi) m’hauré deslliurat de decepcions i frustracions i el meu estat d’ànim serà millor.

Aquesta tercera màxima de la moral provisional cartesiana és, de fet, el principi moral central de l’ètica estoica[3] com el mateix Decartes reconeix obertament, sense, però anomenar l’Stoa de manera explícita. Aquí Descartes mostra la seua admiració per aquesta escola hel·lenística, la moral de la qual, però, havia blasmat en la “primera part” del Discurs del mètode.

Descartes qualifica de “moral provisional” (“morale par provision”,[4] en l’original francès) les tres màximes que enumera i justifica en aquesta “Tercera part” del Discurs del mètode, juntament amb la indicació final que les acompanya a manera de conclusió,[5] pel fet que constitueixen el conjunt d’imperatius pels quals va determinar-se a actuar en tant no hagués assolit el seu objectiu d’una ciència universal racional que contingués, com el seu fruit final i més important, una ciència moral plenament radicada en la raó que ens indiqués, amb certesa i absoluta correcció, de quina manera guiar les nostres accions. Per aquest motiu les màximes aquí enunciades tenen una vigència estrictament provisional i transitòria, sent, no obstant, totalment necessàries pel fet que, parafrasejant Descartes, “no podia romandre irresolut en els seus actes mentre la raó l’obligava a estar-ho en els seus judicis”, i és que és possible suspendre el judici (actitud que els escèptics antics anomenaven epokhé) pel que fa al coneixement teòric (puc no admetre res fins que no ho pugui fer amb seguretat, justificadament), però no m’és possible fer-ho en la vida pràctica, és a dir, pel que fa, no al que crec, sinó al que faig, i això perquè si em negués a prendre-les estaria, de fet, prenent la decisió de negar-me, la qual té tantes conseqüències pràctiques com qualsevol altra mena de decisió imaginable. Per tant, Descartes va haver-se de procurar una moral transitòria mentre no pogués disposar d’una de definitiva.

[1] Val a dir que Descartes mai no va arribar a enunciar un teoria ètica, malgrat que hagués anunciat que aquest era un dels seus objectius i, fins i tot, el més important de tots. Les màximes exposades en aquesta part del Discurs del mètode són, per tant, la moral que ens ha llegat Descartes. De fet, aquest és l’únic indret de la seua obra publicada en el qual tracta de manera explícita i amb cert desenvolupament el tema (no obstant abordat, també, i amb certa extensió, en la seua correspondència, on, però, no aporta novetats significatives.)

[2] De totes maneres, la salvaguarda de la pròpia llibertat, per la qual advoca Descartes en aquesta primera màxima, s’ha de compatibilitzar amb el respecte a les lleis i els costums de l’indret on vivim (entre els quals es pot trobar, per exemple, l’obligació de complir els contractes un cop s’han subscrit o l’obligació de complir els acords verbals, un cop hom ha arribat a ells). La no consideració d’aquest darrer aspecte va suscitar nombroses crítiques a Descartes.

[3] Epictet de Hieràpolis (50-125), un dels més destacats pensadors estoics, l’expressaria aquest principi, en el seu Manual d’ètica, en els següents termes: “No demanis que els coses esdevinguin com tu desitges, sinó desitja que esdevinguin com s’esdevenen.”

[4] Podem traduir el terme “provision”, usat per Descartes, interpretant-lo de dues maneres complementàries: per un costat voldria significar que ens trobem davant d’una moral no definitiva, mentre que, per un altre costat, assenyalaria que, les màximes enunciades per Descartes constitueixen un “aprovisionament” per al camí al final del qual albiraríem una moral racional definitiva (la qual cap la possibilitat que contingués, almenys parcialment, aquestes mateixes màximes).

[5] “Dedicar tota la vida a cultivar la meua raó i avançar tant com pogués en el coneixement de la veritat seguint, el mètode que m’havia prescrit.” Aquest darrer imperatiu sol interpretar-se com una quarta màxima en la qual es condensarien les altres tres, ja que, la conducta d’aquell que prioritzi la raó i la recerca metòdica de la veritat, mentre no pugui basar-se en criteris i principis segurs, evitarà comprometre’s de manera vinculant amb les decisions preses un moment determinat -malgrat que mirarà de perseverar en elles- mentre la sola raó no li assenyali el contrari, cercarà ser moderat i seguir l’exemple dels assenyats, no rebutjarà els costums i les institucions de l’indret on viu –ja que no té raons certes per fer-ho- i no es preocuparà per assolir allò que no està a les seus mans d’aconseguir.