L’altra idiosincràsia dels filòsofs no és menys perillosa: consisteix a confondre l’últim amb el primer. Situen el que va al final, —per desgràcia!, perquè no hauria ni d’anar-hi!, —els «conceptes més elevats», açò és, els més generals, els més buits, el darrer fum de la realitat que s’evapora, en el començament, com a començament. S’expressa una vegada més la seua manera de venerar: segons ells, allò elevat no pot derivar-se d’allò baix, no pot derivar-se de res… Moralitat: tot el que és de primer ordre ha de ser causa sui. L’origen extrínsec es considera una objecció que posa en dubte el valor. Tots els valors més elevats són de primer ordre; tots els conceptes més elevats, el ser, l’absolut, el bé, la veritat, allò perfecte —res d’açò pot haver esdevingut i, per tant, ha de ser causa sui. És més, tot açò no pot ser tampoc desigual entre si, ni pot ser contradictori amb si mateix… Així arriben al seu magnífic concepte de «Déu»… L’últim, allò més insubstancial, allò més buit, és establert com a primer, com a causa en si, com a ens realissimum… Que la humanitat haja pres tan seriosament la patologia cerebral d’uns malalts teixidors de teranyines! I ben car que ho ha pagat! …

COMENTARI

  1. El filòsof teixeix una teranyina de conceptes metafísics (principis teòrics, valors morals i estètics) a priori (previs a l’experiència), que es justifiquen per si mateixos (serien necessaris i evidents) i que considera totalment objectius (universals i ahistòrics).
  2. El filòsof teixeix una teranyina de conceptes metafísics (principis teòrics, valors morals i estètics) a priori (previs a l’experiència), que es justifiquen per si mateixos (serien necessaris i evidents) i que considera totalment objectius (universals i ahistòrics).
  3. El filòsof teixeix una teranyina de conceptes metafísics (principis teòrics, valors morals i estètics) a priori (previs a l’experiència), que es justifiquen per si mateixos (serien necessaris i evidents) i que considera totalment objectius (universals i ahistòrics).